Calligrafia

Tèxte calligrafic europèu de 1784.

La calligrafia es l'art de traçar plan los caractèrs de l'escritura manuscrita.

Generalitats

La màger part de las civilizacions que practican l'escritura an desvolopat un art de la calligrafia. Dens quauques país, aqueth art aquesí un estatut especiau en foncion de contèxtes istorics o filosofics particulars. Totun, n'i a pas la medisha significacion. Per exemple, la nocion de « bèth » n'apareish pas dens lo mot japonés tradusit per « calligrafia » dens las lengas europèas. En efèit, en Japon, lo mot 書道 (shodo) significa « la via de l'escriut ». Parlar de « calligrafia » dens lo cas deus escriuts realizats peus mèstes e monges bodistas japonés es atau un contrasens dens la mesura on aqueth acte representa un despassament de la dualitat deu bèth e deu lèd (concèpte de « via »). Ua auta diferéncia enter las tradicions calligraficas occidentalas e orientalas es la soa plaça dens la societat. En Orient, l'aprendissatge es sovent la basa de la formacion classica deu pintre e, dens mei d'ua region asiatica, la calligrafia hè tanben partida deus arts ocults. Au contrari, en Occident, l'art deus monges copistas contribuiva au prestigi deus sobirans e deus monastèris. Las diferentas tradicions calligraficas segueishen donc logicas especificas.

Las tradicions calligraficas

Las calligrafias orientalas

Articles detalhats: Calligrafia chinesa e Calligrafia japonesa.

La calligrafia chinesa es apareishuda pendent l'Antiquitat. Segon la tradicion, l'escritura chinesa estó inventada per Cang Jie, un ministre de l'Emperador Jaune, o per Fuxi, ua auta figura legendària de l'istòria de China. Aurén imaginat los caractères en observant la natura. Aqueras legendas hèn un ligam dab « l'art deu trèit » de las practicas divinatòrias atestadas durant lo periòde Shang, en particular dab los rituaus d'escapulomancia realizats sus clescs de tortugas. La calligrafia, considerada com un art fondamentau, s'inscriu donc dens un quadre ancian mercat per las tradicions espirituaus e filosoficas chinesas. La soa mestresa es un procediment progressiu que necessita de seguir ua « via » e lo caligrafe complit es un letrut avent una coneishença apregondit deus classics espirituaus e literaris. En consequéncia, la calligrafia chinesa deu estar practicada dab los « Quate tesaurs de l'estudi » (o « Quate tesaurs deu letrut ») : lo pincèu, lo baston de tinta de China, lo papèr de ris e la pèira de tinta.

La calligrafia chinesa que's difusè dens los país vesins, en particular en Corèa e en Japon. I es a l'origina de tradicions calligraficas similaras.

• 
  Pincèus de calligrafia chinés
• 
  Utilizacion de tinta de China per un calligrafe actuau
• 
  Tèxte calligrafic de l'emperadora Komio (744)
• 
  Tèxte calligrafic de l'emperaire Saga (sègle VIII)
• 
  Tèxte calligrafic de l'Edat Mejana (sègle XIII)
• 
  Tèxte calligrafic corean de Han Ho (sègle XVI)
• 
  Tèxte calligrafic de l'Antologia deus 100 poètas (sègle XVII)

La calligrafia araba

Article detalhat: Calligrafia araba.

La calligrafia araba es ua compausanta caracteristica de las arts islamicas. La soa aparicion es ligada au ròtle de l'arabe dens lo monde musulman. En efèit, après la mòrt de Maomet (570-632), vadó la lenga de l'Alcoran e ua atruna liturgic e un mejan de comunicacion e de transmission deu saber comun de l'eleit. L'escritura variè atau rapidament segon la natura e la destinacion religiosa, utilitària o ornamentau deus escriuts e deus supòrts. Los estiles calligrafics arabes son dividits en duas familhas principaus : las calligrafias angularas (kufic trescat, kufic animat, etc.) e las calligrafias cursivas (naskhi, muhaqqaq, thuluth, etc.). Com la calligrafia chinesa, l'escriut arabe es a l'origina d'autas tradicions calligraficas en persan, en turc, en berbèr, en ordó, en croat o en soahili.

• 
  Pagina d'un Alcoran (sègle IX)
• 
  Pagina d'un Alcoran andalós (sègle XII)
• 
  Estile calligrafic rayhani (1286)
• 
  Manuscrit medicau arabe medievau (sègle XIV)
• 
  Estile calligrafic tawqi' (sègle XIV)
• 
  Estile calligrafic naskh (sègle XV)
• 
  Estile calligrafic muhaqqaq (1880-1920)

La calligrafia latina

Article detalhat: Calligrafia latina.

La calligrafia latina es generaument ligada a la copia de manuscrits peus monges crestians. Aqueth tribalh necessitava ua concentracion grana, ua precision tecnica e èra associat a ua igièna de vita descrivuda dens las règlas deus monastèris. Dinc au cap de l'Edat Mejana, la calligrafia latina èra atau, com las calligrafias orientaus, un art espirituau assimilable a ua ascèsi. Totun, ua diferéncia importanta estó la soa influéncia suus escriuts utilizats dens los camps culturaus, politics, comerciaus e tecnics. Inspirè donc la fòrma deus caractèrs utilizadas per l'estamperia e los escriuts ensenhats dinc au sègle XX. De mei, hèra polissas de caractèrs informaticas actuaus s'inspiran de traçats calligrafics ancians. Son sovent utilizadas dens lo maine de la publicitat.

Aquera evolucion deus usatges es a l'origina d'ua auta particularitat de la calligrafia latina : l'evolucion de las atrunas de l'escriut. En efèit, si un art tradicionau pòt perdurar, los instruments modèrnes son aisidament adoptats peus calligrafes europèus. Per exemple, es lo cas de l'estilo que remplacè la pluma a la debuta deu sègle XX.

• 
  Tèxte calligrafic roman (sègle V)
• 
  Incipit deu sautèri de Carles lo Cauv (sègle IX)
• 
  Pagina d'ua Bíblia medievau (sègle XII)
• 
  Pagina d'ua Bíblia de la fin de l'Edat Mejana (sègle XV)
• 
  Alfabet de Stephanus Hayn (1775)
• 
  Exemple de calligrafia latina modèrna (2006)

Annèx

Lista de tradicions calligraficas

• Calligrafia araba.
• Calligrafia chinesa.
• Calligrafia coreana.
• Calligrafia georgiana.
• Calligrafia japonesa.
• Calligrafia latina.

Ligams intèrnes

• Art.
• Escritura.
• Letratge.

Bibliografia

Obratge sus la calligrafia latina :

• (fr) Claude Mediavilla, Histoire de la calligraphie française, París, Albin Michel, 2006, 336 p.

Obratges sus las calligrafias d'Extrème Orient :

• (fr) Jean François Billeter, Essai sur l'art chinois de l'écriture et ses fondements, París, Allia, 2010, 413 p.
• (ko) Seon Ju-seon, 서예 [« Calligraphie »], Daewonsa,‎ 1989.
• (en) Cecilia Lindqvist, China - Empire of Living Symbols, First Da Capo Press, 2008.
• (fr) Lucien X. Polastron, Calligraphie chinoise, initiation, París, Fleurus, 1995, 79 p.
• (fr) Lucien X. Polastron, Calligraphie chinoise. L'art de l'écriture au pinceau, Imprimerie nationale Éditions, 2011, 300 p.
• (ja) Hachiro Onoue, 和様書道史 (Histoire de la calligraphie japonaise), 1934.
• (fr) Yuuko Suzuki, Introduction à la calligraphie japonaise, Search Press, 2005.
• (fr) Fabienne Verdier, L'Unique Trait de pinceau. Calligraphie, peinture et pensée chinoise, París, Albin Michel, 2001, 175 p.
• (fr) ang Xin, Richard M. Barnhart, Nie Chonghzeng, James Cahill, Lang Shaojun e Wu Hung, Trois mille ans de peinture chinoise, Arle, Philippe Picquier, 2003, 402 p.

Obratges sus la calligrafia araba :

• (fr) Clément Huart, Les calligraphes et les miniaturistes de l’Orient musulman, París, E. Leroux, 1908.
• (fr) Abdelkébir Khatibi e Mohamed Sijelmassi, L'art calligraphique de l'Islam, París, Gallimard, 1994, 240 p.
• (fr) Hassan Massoudy, Calligraphie arabe vivante, París, Flammarion, 1998, 159 p.
• (fr) Yasin Hamid Safadi, Islamic Calligraphy, Londres, Thames and Hudson, 1992, 144 p.