Tolerància immunitària

La tolerància immunitària, també coneguda com a immunotolerància és la capacitat del sistema immunitari dels organismes superiors de reconèixer material "propi" com a tal, per tal de poder-lo diferenciar del material "aliè". Per poder defensar-de patògens com els bacteris, els virus, els fongs o els paràsits, cal que l'organisme sigui capaç de reconèixer-los com a aliens. Els antígens identificats com a propis són tolerats pel sistema immunitari. Aquesta tolerància immunitària pot tenir diferents orígens.

La tolerància central depèn del desenvolupament dels limfòcits T al tim. Aquí, el paper més important és el que juguen els processos de selecció negativa i positiva. Per poder convertir-se en limfòcits T madurs, els anomenats limfòcits doblement positius (CD4 i CD8 ) han de superar una sèrie de "proves". El receptor dels limfòcits T (TCR) s'uneix a molècules d'MHC de classe I i classe II, expressades per les cèl·lules epitelials del tim i que porten pèptids propis. Si aquesta unió no és possible, els TCR no són capaços de reconèixer molècules MHC, de manera que el limfòcit no rep el senyal de supervivència i sofreix mort cel·lular apoptòtica. Es parla de "mort de negligència". Els limfòcits T no passen una selecció positiva. Tanmateix, si la unió a l'MHC és massa forta, es produeix una sobreactivació dels limfòcits T, cosa que també resulta en la seva apoptosi, passant una selecció negativa. En última instància només sobreviuen els limfòcits que poden unir-se a l'MHC amb una afinitat moderada, és a dir, els que han demostrat que poden reconèixer MHC, però que no són activats per complexos d'MHC amb pèptids propis (no són autoreactius).

De tots els limfòcits que maduren al tim, només entre un 3% i un 5% sobreviuen al procés de selecció.

Tanmateix, no tots els pèptids propis són presentats al tim, sinó que els limfòcits es troben més epítops d'antígens a la perifèria del cos, i en aquest cas es parla de la tolerància perifèrica. Aquesta tolerància es manté principalment per tres mecanismes:

1. Anergia: Es presenta un antigen sense coestimulació a un limfòcit T, de manera que el limfòcit entra en un estat d'anergia. Això significa que tot i que continua vivint, ja no se'l pot activar més, encara que després es produeixi presentació d'antigen per part d'una APC.
2. Deleció: Si a un limfòcit se li presenta contínuament un determinat antigen en altes concentracions, aquest limfòcit mor. El mateix passa si un limfòcit és reactivat poc després d'haver estat activat anteriorment.
3. Supressió per limfòcits T reguladors: Aquest aspecte encara està sent estudiat intensament, i fins ara l'únic que és segur és que existeixen el que hom anomena limfòcits T reguladors CD25 . Aquests limfòcits secreten les citocines TGF-ß i IL-10, inhibint així els altres limfòcits T que els envolten. Tanmateix, aquesta inhibició requereix un contacte cel·lular directe.

A més, es postula l'existència de dues classes més de limfòcits T reguladors:

• Els limfòcits TH3, que secreten TGF-ß.
• Els limfòcits Tr1, que secreten IL-10.

Els limfòcits T reguladors tenen un paper important en l'"educació" de la barrera funcional del sistema immunitari als anomenats "òrgans immunoprivilegiats", com els ulls, els testicles o el fetus durant l'embaràs.