Tamara de Geòrgia
 Fresc a Vardzia, segle xii | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | თამარი (Thamar o T'amar) 1166  Mtskheta (Geòrgia) |
| Mort | 18 gener 1213 (46/47 anys) Tabakhmela (Geòrgia) (en)  |
| Sepultura | Lloc desconegut; s'ha proposat que potser és al monestir de Gelati, prop de Kutaisi (Geòrgia) |
 Reina regnant Regne de Geòrgia | |
| 1178 – 1213 ← Giorgi III de Geòrgia – Giorgi IV de Geòrgia ⊟ | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Ortodoxa de Geòrgia |
| Activitat | |
| Ocupació | política |
| reina | |
| Celebració | Església Ortodoxa de Geòrgia |
| Festivitat | 13 de febrer (correspon al 18 de gener del calendari julià) |
| Iconografia | Com a reina |
| Altres | |
| Títol | Mepe (en) Reina |
| Família | Dinastia Bagrationi |
| Cònjuge | David IV de Geòrgia (1191–1207) Yury Bogolyubsky (1185–1187), divorci |
| Fills | Giorgi IV de Geòrgia (  ) David IV de GeòrgiaTamara de GeòrgiaRussudan de Geòrgia ( ) David IV de GeòrgiaTamara de Geòrgia |
| Pares | Giorgi III de Geòrgia i Burdukhan of Alania |
| Germans | Rusudan, daughter of George III of Georgia |
Signatura  | |
Tamar o Thamar (georgià: თამარი) traduïda moltes voltes com Tamara, fou reina de Geòrgia del 1178 al 1213, el primers sis anys com associada del seu pare Jordi III. El seu regnat va ser una època d'esplendor tant territorial (els seus dominis s'estenien pel Caucas, des de la mar Negra i quasi a la mar Càspia) com cultural per a Geòrgia.
Regnat
[modifica]Només ser proclamada el 1184 i coronada per Antoni Saghirisdze, arquebisbe de Kutaisi els grans nobles van començar a discutir el dret de la reina, a la que només van acceptar si era coronada "per decisió de la noblesa i no per la gràcia de Déu" com abans. Després van començar a exigir el retorn dels seus privilegis i la reina va haver d'accedir. El catolicós Miquel, representant de la família aznauri de la gran noblesa dels Mirianisdze va esdevenir cap del govern (mtsignobarthukhutsessi-tchokondidéli). El cap de l'administració econòmica (metchurtlethukhutsessi) Kutlug Arslan exigí a la reina la renúncia al dret de gràcia, de renunciar a nomenar i destituir alts càrrecs i de renunciar a fer lleis; drets que havien de passar a una institució anomenada Karavi (tenda) on s'asseurien les autoritats legislatives, judicials i executives, és a dir una mena de Parlaments. La reina va fer detenir a Kutlug Arslan però el seu moviment tenia molt de suport i milers de persones van marxar cap al palau reial. La reina va enviar dues dames a negociar; Kravai Djakeli i Khvachak Tsokali que van aconseguir apaivagar la revolta. Finalment Kutlug Arslan va ser alliberat i els seus partidaris renunciaven a revoltar-se; les peticions de Kutlug serien estudiades i un representant dels ciutadans entraria al consell reial o Darbazni (el designat fou l'emir dels ciutadans de Tblisi Abul Hassan)
Tamara es va casar amb el príncep Iuri Andréievitx, anomenat Jordi Bogolyubskii, fill del gran duc de Wladimir-Suzdal, Andreu Bogolyubski que havia estat expulsat de Rostov-Suzdal pel seu oncle Vsévold. Però el nou rei consort era un viciós sexual i al cap d'un temps el matrimoni es va anul·lar i va ser enviat a l'Imperi Romà d'Orient. El segon matrimoni es va concertar amb David Soslan (1207), príncep dels ossets (fill d'Otto, net del príncep Jadaros) i d'una princesa dels Bagrationi i es va portar a terme el 1189.
Els nobles van aprofitar per revoltar-se i van cridar a Wladimir al que van coronar a Ghéguti. Però la revolta va ser esclafada i Wladimir resultà expulsat altre cop. Els nobles rebels van ser expropiats.
El 1192 va néixer el primer fill de la reina, tenint a la seua filla Russudani un any després, el primogènit va ser anomenat Jordi Lacha. Com a celebració es va fer una expedició a Bardavi. Els petits emirs i atabegs veïns de Geòrgia van esser tots sotmesos a vassallatge de la reina. Llavors l'atabeg ildegízida de l'Azerbaidjan Nusrat al-Din Abu Bakr va demanar unir forces contra Geòrgia, i els petits estats se li van unir. L'exèrcit reunit va entrar a Xirvan, on el Xirvanxah Agsartan, es va mantenir lleial a Tamara i li va demanar ajuda. La reina va enviar al seu marit David al Xirvan amb un exèrcit i la batalla es va produir l'1 de juny de 1195 prop de Shamkor, en què els georgians van obtenir una victòria total.[1] Nusrat al-Din Abu Bakr va fugir i deu mil presoners van quedar en mans de David. Shamkor i Gandja es van sotmetre als vencedors.
El 1199 la dinastia xaddàdida va ser abolida i Ani incorporada a Geòrgia.[2] El 1201 va ser ocupada Birdjnissi i annexionada, i cap al sud-oest el territoris d'Ochki, Kahkhuli i Bana van esser igualment annexats. Tot això inquietava als caps dels estats veïns i el soldà de Rum o Konya (Iconi) Rukn al-Din Sulaymanshah II va assumir el comandament d'una nova expedició per la qual va buscar aliats. Es va reunir un exèrcit de 400.000 homes que va entrar a territori georgià i va acampar a la província de Bassèn i va enviar un missatger per demanar la submissió de la reina. El missatger va ser colpejat i reenviat amb els seus. Al seu darrere va sortir l'exèrcit georgià amb la reina al front fins a Vadzia. Quan Rukn al-Din Sulaymanshah II va veure l'exèrcit enemic va quedar sorprès perquè no l'esperava tan aviat i no havia pres cap mesura. David Soslan, el cap de l'administració militar Zakaria Mkhargrdzéli, i Chalva i Joan Akhaltsikhéli, els caps georgians, van aprofitar el moment i es van llençar contra els invasors obtenint una victòria total a la batalla de Bassèn el 27 de juliol del 1202.[3] El soldà d'Erzindjan i l'emir d'Erzerum es van sotmetre a Geòrgia, si més no nominalment, i el 1203 fou conquerida Dvin que també fou incorporada a Geòrgia.[3] El 1204 la vila de Kars (Kari), fortalesa des on podien fer-se atacs a Geòrgia, va ser ocupada i annexada.
El 1203 fou assetjada pels llatins de la Quarta Croada, que el 1204 l'ocuparen i saquejaren,[4] llavors la reina va ordenar conquerir la costa nord del Mar Negre, on vivien tribus de llinatge georgià, i els seus soldats van ocupar Trebisonda, Límnia (una fortalesa propera a Trebisonda), Samsun, Sinope, Kerasunt, Koptiara (fortalesa entre Kerasunt i Heraclea) i Heraclea, Aquest territori els georgians l'anomenaven Txanètia (per al poble georgià dels tsan) o Lazistan (per als lazes). Sota recomanació dels seus consellers va establir allí l'imperi de Trebisonda col·locant al tron al seu parent Aleix Comnè, hereu legítim de l'Imperi Romà d'Orient.
El 1206 va morir el príncep consort David Soslan i el fill Jordi Lacha va rebre les funcions reials associat a la mare.
Els anys següents l'exèrcit georgià envaï Pèrsia i arribà a Marand, Tabriz, Miana, Zandjan i Qazvín, ciutats que van ser conquerides, però no annexades. Tanmateix, els georgians van arribar fins a Romgur. L'atabeg de Gandja i el soldà de Khelat entre d'altres, es declaraven en aquest temps vassalls de Tamara.
La data de la seva mort varia segons les fonts, entre 1207, 1210 i 1213, essent probablement aquesta última data la més correcta. La va succeir el seu fill i associat Jordi IV Lacha.
Va morir suposadament el 18 de gener del 1213. Durant el seu regnat va ser una bona època per a la prosperitat de les arts i les lletres. És considerada santa i canonitzada per l'Església Ortodoxa de Geòrgia.
-
-
Recreació contemporània de la reina
Bibliografia
[modifica]- Assiatiani, Nodar; Bendianachvili, Alexandre. Histoire de la Géorgie. París: Harmattan, 1997. ISBN 2-7384-6186-7.
Enllaços externs
[modifica]
| Precedit per: Jordi III |
Rei de Geòrgia 1184-1213 |
Succeït per: Jordi IV |
- ↑ Tsurtumia, Mamuka «Couched Lance and Mounted Combat in Georgia» (en anglès). Journal of Medieval Military History. Boydell & Brewer, Limited, 12, 19-06-2014, pàg. 90 [Consulta: 3 novembre 2024].
- ↑ Lordkipanidze, Mariam. Georgia in the XI-XII Centuries (en anglès). Tbilisi: Genatleba, 1987, p. 150.
- ↑ 3,0 3,1 Mikaberidze, Alexander. Historical Dictionary of Georgia (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2015, p. 17. ISBN 9781442241466.
- ↑ Marcos Hierro, E. «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Maria Teresa Ferrer i Mallol. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 32. ISBN 9788472836709.