Simfonia núm. 5 (Xostakóvitx)

Simfonia núm. 5

Forma musical	simfonia
Tonalitat	re menor
Compositor	Dmitri Xostakóvitx
Creació	1937
Parts	4 moviments
Catalogació	Op. 47
Durada	45 minuts
Part de	list of compositions by Dmitri Shostakovich (en)
Opus	47
Estrena
Estrena	21 de novembre de 1937
Escenari	Leningrad,
Director musical	Ievgueni Mravinski
Moviments
Moderato Allegretto Largo Allegro non troppo

La Simfonia núm. 5 en re menor, op. 47, de Dmitri Xostakóvitx és una obra per a orquestra composta entre l'abril i el juliol de 1937. La seva primera actuació va ser el 21 de novembre de 1937 a Leningrad per l'⁣Orquestra Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Ievgueni Mravinski. L'estrena va ser un "èxit triomfal" que va agradar tant al públic com a la crítica oficial, rebent una ovació que va durar més de mitja hora.

Estructura

Primer moviment: Moderato

El primer moviment, en re menor, és en forma sonata. L'exposició s'obre amb una figura de corda "extenuant" en cànon de sisenes menors ascendents i descendents que ràpidament es redueixen a terceres menors.

El ritme puntejat de l'obertura persisteix mentre un primer tema líric és tocat pels primers violins. Aquest tema es presenta com un motiu descendent de cinc tons als compassos 6-7, però Xostakóvitx ja l'havia utilitzat en el segon moviment de la Quarta Simfonia (compàs 318-321), que va ser reconegut com una cita de la cançó de Gustav Mahler Des Antonius von Padua Fischpredigt, de Des Knaben Wunderhorn; concretament, la línia “Va als rius i predica als peixos”. En la seva aparença original, aquesta cita de Mahler es juxtaposa amb una cita de "La Internacional", que també estava oculta als compassos 25-30 del primer moviment de la 4a simfonia, amb l'efecte de representar la inutilitat del “sermó” socialista.

Per a l'aparició d'aquesta cita a la cinquena simfonia, el motiu de Mahler de cinc tons es presenta en un total de 15 variants en el primer i tercer moviment, i és testimoni del triomf secret de Xostakóvitx en poder descriure la doctrina del partit que havia silenciat el seu treball anterior com un sermó completament inútil. Per tant, aquesta visió provocativa forma part de la "resposta creativa d'un artista soviètic a la crítica justificada" de Xostakóvitx. Tanmateix, com que la Quarta Simfonia havia estat retirada abans de l'estrena el 1936 i només es va poder presentar al públic 25 anys més tard, el context extramusical es va perdre quan es va estrenar a Leningrad la 5a simfonia. Només més tard s'ha descobert aquesta connexió entre la Quarta i la Cinquena simfonia, que soscava les exigències del "realisme socialista".

El primer tema es repeteix diverses vegades en combinació amb el motiu d'obertura, i varia molt amb noves demarcacions i penetracions. Hi ha una gran variació i enllaç de tots els elements, fent l'efecte d'un sol procés continu.

El tema secundari (mm. 50-120) ofereix el contrast més gran possible amb el tema principal. El tempo és més fluid, i els tons sostinguts del tema secundari estan units per amplis intervals: octaves, quartes, setenes en comptes de les segones dominants que es troben al primer tema. La senzillesa preval sobre la complexitat, ja que la melodia lírica de gran abast s'acompanya d'acords en un ritme continu i una mica viu.

Una figura acompanyant pren la iniciativa al començament del poderós desenvolupament. Només ara el tempo d'aquest moviment arriba a Allegro. Els temes de l'exposició apareixen en augment i disminució en conflictes contrapuntístics amb ells mateixos. El material temàtic es transforma en una marxa ràpida grotescament distorsionada en un ampli desenvolupament amb tambors i trompetes militars. Després de diverses sortides en fals, a partir del m. 157 el segon tema intervé en l'acció.

En la recapitulació, que es veu molt reduïda en comparació amb l'exposició, els temes escoltats anteriorment tornen de nou de manera idèntica o una mica variada. Cap al final del moviment, el segon tema se sent de nou en forma d'un cànon tocat per la flauta i la trompa, després el mateix material és interpretat pel violí i el flautí. El moviment acaba amb la celesta interpretant una figura que s'aixeca i s'esvaeix lentament.

En general, el drama interior del primer moviment es pot descriure com un joc entre la lamentació i el dol, que contrasta amb una "partida per a la batalla" que arriba al seu clímax amb l'entrada de la recapitulació. Al final, el resultat d'aquest conflicte resulta ser ambigu i les amenaces que s'acosten encara no s'han resolt.

Segon moviment: Allegretto

El segon moviment és un scherzo en forma ternària, o forma de minuet i trio, en la menor, però s'assembla més a un ländler que a un minuet o un scherzo.

La primera secció i la seva repetició consisteixen en una seqüència força fluixa i variada de melodies ländler. El moviment s'obre amb una introducció pesada i forta als violoncels i els baixos, seguida d'un solo més suau al clarinet en mi♭ i la trompa francesa, més tard els oboès i, finalment, les cordes. Al final d'aquest desenvolupament, el ländler es torna grotesc i inflat.

El trio té una harmonia peculiar. Els graus I i VII s'alternen en la posició bàsica, de manera que constantment sorgeixen quintes paral·leles. L'efecte no sona com a música popular, sinó més aviat com a música "desgastada".

A la recapitulació, part del material escoltat anteriorment es repeteix amb el piano i staccato, no en veu alta i sostinguda com al principi.

El moviment es tanca en la menor amb quatre compassos fortissimo enriquits canònicament. En general, a l'scherzo li falta innocència i humor; una escolta més propera assegura que la pau no és de fiar, tenint en compte les nombroses modulacions inusuals i les discòrdies ocasionals.

Tercer moviment: Largo

Xostakóvitx comença aquest moviment amb violins en fa ♯ menor en tres seccions, en lloc de les dues més habituals. El tema inicial el toquen els tercers violins. Segons i primers violins s'afegeixen lentament i continuen la melodia. Després de les trompetes assertives del primer moviment i les trompes estridents del segon, aquest moviment no utilitza cap instrument de metall, de manera que hi ha una paleta de sons limitada. Aquesta secció cedeix a un parell de flautes en contrapunt molt separat, la segona de les quals fa referència al primer tema del primer moviment. A continuació, el solo passa a l'⁣oboè amb acompanyament de la corda. El tercer moviment acaba com el primer, amb un solo de celesta que s'esvaeix a poc a poc. Les cordes es reparteixen al llarg de tot el moviment (3 grups de violins, violes en 2, violoncels en 2 i baixos en 2).

Aquest moviment és la culminació de la resignació, el dol i la lamentació, i tot plegat augmenta al centre del moviment fins a una acusació apassionada del clarinet, xilòfon i piano. El moviment és més semblant a la música de cambra i portat per l'orquestra de corda. La tonalitat és flotant i sovint no es defineix, preval la linealitat lliure i independent de les veus individuals.

Quart moviment: Allegro non troppo

El finale en re menor, també en forma ternària, difereix molt dels seus predecessors, sobretot pel que fa als motius i a l'estructura melòdica. Diversos temes anteriors de l'obra s'amplien fins a arribar a un nou tema tocat per la trompeta. Aquest nou tema es transmet a les cordes i, finalment, la peça es torna més silenciosa. La secció central és molt més tranquil·la, i finalment se substitueix per una marxa, on les melodies anteriors es toquen amb un toc fúnebre, acompanyades de timbals. La música es construeix a mesura que el nou acompanyament passa dels timbals als instruments de vent fusta i després a les cordes, arribant finalment a un punt en què la peça canvia d'una tonalitat menor a una tonalitat major.

Visió general

Composició

La Simfonia cita la cançó Vozrozhdenije de Xostakovitx (op. 46 núm. 1, composta el 1936–37), sobretot en l'últim moviment; la cançó és l'escenari d'un poema d'⁣Aleksandr Puixkin que tracta la qüestió del renaixement. Aquesta cançó és considerada per alguns com una pista vital per a la interpretació i comprensió de tota la simfonia. A més, els comentaristes han assenyalat que Xostakóvitx va incorporar un motiu de l'Havanera de la Carmen de Bizet al primer moviment, una referència a l'enamorament anterior de Xostakóvitx per Elena Konstantinovskaya, que va rebutjar la seva oferta de matrimoni; posteriorment es va traslladar a Espanya i es va casar amb el fotògraf i director de cinema Roman Karmen.

Recepció

Amb la Cinquena Simfonia, Xostakóvitx va aconseguir un triomf sense precedents, amb la música que va atreure igualment —i notablement— tant al públic com a la crítica oficial, tot i que la resposta aclaparadora del públic a l'obra va despertar inicialment sospites entre alguns funcionaris. L'aleshores cap de la Filharmònica de Leningrad, Mikhaïl Txulaki, recorda que certes autoritats es van enfadar davant el gest de Mravinski d'aixecar la partitura per sobre del seu cap davant el públic animat, i una actuació posterior va comptar amb la presència de dos oficials clarament hostils, VN Surin i Boris M. Iarustovski, que va intentar reivindicar davant la vocifera ovació davant la simfonia que el públic estava format per partidaris de Xostakóvitx "escollits a mà". No obstant això, les autoritats al seu moment van afirmar que van trobar tot allò que havien exigit a Xostakóvitx restaurat a la simfonia. Mentrestant, el públic l'escoltava com una expressió del patiment al qual havia estat sotmès per Stalin. La mateixa obra va ser rebuda essencialment de dues maneres diferents.

La ressenya d'Aleksei Tolstoi va donar el to oficial a la Cinquena Simfonia.

Oficial

Un article del compositor va aparèixer al diari Vechernyaya Moskva el 25 de gener de 1938, pocs dies abans de l'estrena a Moscou de la Cinquena Simfonia:

Entre les crítiques, que sovint analitzaven l'obra amb minuciós detalls, una que em va encantar especialment afirmava que la Cinquena Simfonia era la resposta sense sentit d'un artista soviètic a la crítica justa.

Els crítics oficials van tractar la simfonia com un gir en la carrera del compositor. Igual que l'atac del Pravda en aquell moment a l'òpera Lady Macbeth del districte de Mtsensk, la base política va enaltir la Cinquena Simfonia per mostrar com el Partit podia fer que els artistes s'inclinessin a les seves demandes.

El to oficial cap a la Cinquena Simfonia va ser establert per una ressenya d'Alexei Tolstoi, que va comparar la simfonia amb el gènere literari del Bildungsroman soviètic que descrivia "la formació d'una personalitat", és a dir, d'una personalitat soviètica. En el primer moviment, el compositor-heroi pateix una crisi psicològica que dona lloc a un esclat d'energia. El segon moviment proporciona respir. En el tercer moviment comença a formar-se la personalitat: "Aquí la personalitat se submergeix en la gran època que l'envolta, i comença a ressonar amb l'època". Amb el final, va escriure Tolstoi, va arribar la victòria, "un enorme ascens optimista". Pel que fa a la reacció embadalida de l'audiència davant l'obra, Tolstoi va afirmar que mostrava que la perestroika de Xostakóvitx era sincera. "El nostre públic és orgànicament incapaç d'acceptar l'art decadent, ombrívol i pessimista. El nostre públic respon amb entusiasme a tot allò que és brillant, clar, alegre, optimista, que afirma la vida."

No tothom estava d'acord amb Tolstoi, fins i tot després que un altre article del compositor es fes ressò de les opinions de Tolstoi. Borís Assàfiev va escriure: "Aquesta música inquieta, sensible i evocadora que inspira un conflicte tan gegantesc sembla un relat real dels problemes als quals s'enfronta l'home modern, no un individu o diversos, sinó la humanitat".

Públic

Durant la primera actuació de la simfonia, es va informar que la gent havia plorat durant el moviment Largo. La música, impregnada d'una atmosfera de dol, contenia ecos de la panikhida, el rèquiem ortodox rus. També recordava un gènere d'obres simfòniques russes escrites en memòria dels morts, incloses peces de Glazunov, Steinberg, Rimski-Kórsakov i Stravinski.

La simfonia com a salvació artística

Després que la simfonia s'hagués interpretat a Moscou, Heinrich Neuhaus va qualificar l'obra de "música profunda, significativa, captivadora, clàssica en la integritat de la seva concepció, perfecta en la forma i el domini de l'escriptura orquestral: una música sorprenent per la seva novetat i originalitat, però al mateix temps d'alguna manera inquietantment familiar, tan veritablement i sincerament explica els sentiments humans".

Xostakóvitx va tornar a la forma tradicional de quatre moviments i una orquestra de mida normal. De manera més reveladora, va organitzar cada moviment seguint línies clares, havent conclòs que una simfonia no pot ser una obra viable sense una arquitectura ferma. El modisme harmònic de la cinquena és menys astringent, més tonal que abans i el material temàtic és més accessible. S'ha dit que, a la Cinquena Simfonia, les millors qualitats de la música de Xostakóvitx, com la meditació, l'humor i la grandesa, es barregen en un perfecte equilibri i autorealització.

Resposta post-Testimony

El moviment final es declara a Testimony com una paròdia de l'agudesa, que representa "l'alegria forçada". En les paraules atribuïdes al compositor a Testimony (una obra que s'ha posat en dubte la seva autenticitat):

L'alegria és forçada, creada sota amenaça, com en Borís Godunov . És com si algú et pegués amb un pal i et digués: "La teva situació millora, la teva situació millora", i tu t'aixeques, tremolós, i te'n vas tot murmurant: "La nostra situació millora, la nostra situació millora".

Si bé la majoria de les actuacions i enregistraments de la simfonia han acabat amb una acceleració gradual de la coda, especialment l'enregistrament de Columbia Records d'octubre de 1959 de Leonard Bernstein amb la Filharmònica de Nova York (després d'una actuació a Moscou en presència del compositor), les interpretacions més recents han reflectit una interpretació diferent. L'amic i col·lega de Xostakóvitx, Mstislav Rostropóvitx, va dirigir els minuts finals d'una manera molt més lenta i suau, sense accelerar mai; ho va fer en una actuació a Rússia amb l'⁣Orquestra Simfònica Nacional i en el seu enregistrament comercial de Teldec. Va dir a CBS que Xostakóvitx havia escrit un "missatge ocult" a la simfonia, que suposadament es recolza en les paraules del compositor a Testimony.

Actualment, la Cinquena és una de les simfonies més populars de Xostakóvitx.

Instrumentació

Vent fusta Piccolo Flautes 1 i 2 Oboès 1 i 2 Clarinet en Mi bemoll Clarinets 1 i 2 en La i Si bemoll Fagots 1 i 2 Contrafagot Vent metall Trompes 1, 2, 3 i 4 Trompetes 1, 2 i 3 en Si bemoll Tuba

Percussió Timbales Lira Xilòfon Triangle Caixa tenor (amb bordons) Bombo Plats Tam-tam Campanes Vibràfon

Altres Celesta Piano Arpes 1 i 2 Corda Violins primers Violins segons Violes Violoncels Contrabaixos

Enregistraments notables

Els enregistraments notables d'aquesta simfonia inclouen:

Orquestra	Director	Segell	Any	Format
Leningrad Philharmonic Orchestra	Ievgueni Mravinski	Aprelevka Record Plant, then Melodiya (now on DOREMI CD)	March 27, 1938 (premiere recording)	78 (now CD)
Philadelphia Orchestra	Leopold Stokowski	Music & Arts	1939	CD
Cleveland Orchestra	Artur Rodzinski	Columbia Records Set M-520	1942	78
New York Philharmonic	Dimitri Mitropoulos	Urania	1952	CD
Philharmonic Symphony Orchestra of London (now London Philharmonic Orchestra)	Artur Rodzinski	Westminster Hi-Fi, XWN 18001	1954	LP
New York Philharmonic	Leonard Bernstein	Columbia Records (now Sony Classical)	1959	78 (now CD)
Minneapolis Symphony	Stanislaw Skrowaczewski	Mercury Living Presence SR 90060	1961	LP
Moscow Philharmonic Symphony Orchestra	Kiril Kondrashin	Melodiya	1964	CD
Hallé Orchestra	Sir John Barbirolli	BBC Legends	1966	CD
Philadelphia Orchestra	Eugene Ormandy	RCA Victor Red Seal	1975	CD
Chicago Symphony Orchestra	André Previn	EMI Classics	1977	CD
New York Philharmonic	Leonard Bernstein	Sony Classical	1979	CD
Royal Concertgebouw Orchestra	Bernard Haitink	Decca Records	1981	CD
Leningrad Philharmonic Orchestra	Yevgeny Mravinsky	Erato Records	1982	CD
Berlin Symphony Orchestra	Kurt Sanderling	Berlin Classics	1982	CD
USSR Ministry of Culture Symphony Orchestra	Gennady Rozhdestvensky	Melodiya	1984	CD
Royal Philharmonic Orchestra	Vladimir Ashkenazy	Decca Records	1987	CD
Scottish National Orchestra	Neeme Järvi	Chandos	1988	CD
Atlanta Symphony Orchestra	Yoel Levi	Telarc	1989	CD
Moscow Radio Symphony Orchestra	Vladimir Fedoseyev	JVC	1991	CD
Vienna Philharmonic Orchestra	Sir Georg Solti	Decca Records	1993	CD
Philadelphia Orchestra	Riccardo Muti	EMI Classics	1993	CD
National Symphony Orchestra	Mstislav Rostropovich	Teldec	1994	CD
Royal Philharmonic Orchestra	Sir Charles Mackerras	Royal Philharmonic	1994	CD
WDR Symphony Orchestra Cologne	Rudolf Barshai	Brilliant Classics	1995-1996	CD
Prague Symphony Orchestra	Maxim Shostakovich	Supraphon	1996	CD
BBC National Orchestra of Wales	Mark Wigglesworth	BIS Records	1996	CD
Vienna Philharmonic Orchestra	Mariss Jansons	EMI Classics	1997	CD
Philharmonia Orchestra	Vladimir Ashkenazy	Signum UK	2001	CD
Orchestra Sinfonica di Milano Giuseppe Verdi	Oleg Caetani	Arts Music	2001	CD
Kirov Orchestra	Valery Gergiev	Philips Classics	2002	CD
London Philharmonic Orchestra	Kurt Masur	LPO	2004	CD
London Symphony Orchestra	Mstislav Rostropovich	LSO Live	2004	CD
St. Petersburg Philharmonic Orchestra	Yuri Temirkanov	Warner Classics	2005	CD
Russian National Orchestra	Yakov Kreizberg	Pentatone	2006	CD
San Francisco Symphony	Michael Tilson Thomas	SFS	2007	DVD
Royal Liverpool Philharmonic Orchestra	Vasily Petrenko	Naxos Records	2008	CD
Boston Symphony Orchestra	Andris Nelsons	Deutsche Grammophon	2015	CD
Pittsburgh Symphony Orchestra	Manfred Honeck	Reference Recordings	2017	CD/SACD
London Symphony Orchestra	Gianandrea Noseda	LSO Live	2020	CD/SACD

Bibliografia

• Blokker, Roy. The Music of Dmitri Shostakovich: The Symphonies. Cranbury, New Jersey: Associated University Presses, 1979. ISBN 0-8386-1948-7. 
• Hulme, Derek C. Dmitri Shostakovich Catalogue. 4th. Lanham: The Scarecrow Press, 2010. ISBN 978-0-8108-7264-6. 
• MacDonald, Ian. The New Shostakovich. Boston: Northeastern University Press, 1990. ISBN 1-55553-089-3. 
• Maes, Francis. A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar. Berkeley, Los Angeles and London: University of California Press, 2002. ISBN 0-520-21815-9. 
• Rothstein, Edward (November 12, 1968). «A Labour of Love». Independent Magazine: 49–52. 
• Schwarz, Boris. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. 17. Londres: MacMillan, 1980. ISBN 0-333-23111-2. 
• Schwarz, Boris. Music and Musical Life in Soviet Russia: Enlarged Edition, 1917-1981. Bloomington: Indiana: University Press, 1983. ISBN 0-253-33956-1. 
• Sollertinsky, Dmitri; Sollertinsky, Ludmilla. Pages from the Life of Dmitri Shostakovich. New York and London: Harcourt Brace Jovanovich, 1980. ISBN 0-15-170730-8. 
• Steinberg, Michael. The Symphony: A Listener's Guide. Oxford and New York: Oxford University Press, 1995. ISBN 0-19-512665-3. 
• Taruskin, Richard. «Public lies and unspeakable truth: interpreting Shostakovich's Fifth Symphony». A: David Fanning. Shostakovich Studies. Cambridge: Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-02831-8. 
• Volkov, Solomon. Testimony: The Memoirs of Dmitri Shostakovich. Nova York: Harper & Row, 1979. ISBN 0-06-014476-9. 
• Volkov, Solomon. Shostakovich and Stalin: The Extraordinary Relationship Between the Great Composer and the Brutal Dictator. Londres: Little, Brown, 2004. ISBN 0-316-86141-3. 
• Wilson, Elizabeth. Shostakovich: A Life Remembered. 2a edició. Princeton University Press, 2006. ISBN 978-0691128863. 
• Wright, Craig. Listening to Western Music. Cengage Learning, 2010. ISBN 978-1-4390-8347-5.