Sant Climent de Pal

Infotaula edificiSant Climent de Pal
Epònim	Climent I
Dades
Tipus	Església catòlica
Part de	Pal
Cronologia
segle XI – segle XII	construcció
segle XVII, segle XVIII	reconstrucció
Característiques
Estil arquitectònic	romànic, arquitectura religiosa d'època barroca
Altitud	1.550 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	la Massana (Andorra)
Localització	Carrer de Sant Climent, Pal
	42° 32′ 46″ N, 1° 28′ 31″ E / 42.545984°N,1.475185°E
Bé d'Interès Cultural (Andorra)
Data	16 juliol 2003
Identificador	25
Activitat
Diòcesi	bisbat d'Urgell
Religió	catolicisme

Sant Climent de Pal és un temple d'estil romànic que es troba al poble de Pal, a la parròquia de la Massana, al Principat d'Andorra. Està dedicada a Climent I, papa i sant.

Actualment (2017) no s'ha trobat cap document antic que faci esment directe de l'església, la primera notícia escrita sobre el poble de Pal va ser la concòrdia de 1112 on s'esmenta un habitant del poble. També s'han trobat citacions posteriors sobre el poble als anys 1176, 1201 i 1265 entre altres.^[1]

L'església era considerada com a sufragània de la Massana (és a dir, que depèn de la jurisdicció d'aquesta), tot i que tenia capellà propi. Va ser l'única església de les 6 Parròquies de la vall que als anys 1312 i 1314 el visitador de l'arquebisbe de Tarragona (Galceran Sacosta) va visitar.

Composició

Al temple es conserven gran part dels murs romànics de migjorn (Sud) i de ponent (Oest) així com gran part dels paraments originals. Dues de les finestres de la paret de migjorn van ser tapiades i reobertes possiblement al segle xviii (a l'època també es va tapar una altra finestra que s'havia obert a la paret). També es va obrir una capella lateral al mur de tramuntana (Nord) que a causa de la configuració del terreny va haver de ser tallada a la penya (així com l'altar en gran part també ho va ser). Posteriorment la construcció es va ampliar novament també per la banda de tramuntana.

L'església presenta una única nau orientada cap a l'est. El costat nord es troba ampliat amb una sèrie de dependències i capelles.

Entre l'altar lateral i els peus de la nau (en un nivell més alt que l'altar) va quedar un espai lliure a causa d'aquesta ampliació que és ocupat per un desembaràs amb l'accés des del cor que hi ha als peus de l'única nau. Tanmateix originalment l'accés a aquesta habitació es feia des de l'exterior, per la paret de ponent (Oest).

El que actualment és un absis quadrat, en un principi fou un absis romànic modificat segurament a finals del segle xvii o principis del segle xviii. Mateixa època en què també es va fer el retaule de l'església (1709).

L'accés al temple és a través d'un porxo situat davant la paret de migjorn, es passa sota una arcada amb arc de mig punt decorada amb un fris de dents de serra, actualment (2017) restaurada. Mitjançant alguns graons s'arriba a la porta de l'església, també amb un arc de mig punt. A la façana davantera també podem trobar dues finestres (ja esmentades) de doble esqueixada i arc de mig punt que aporten llum al interior.

Segons investigacions arqueològiques la porta original era més alta que l'actual. Va ser demostrat per l'arc visible des del interior situat sobre l'entrada. En alguna època l'entrada fou situada als peus de la nau, però actualment està situada al lloc original.

La coberta és com a la majoria de capelles d'Andorra, a dues vessants amb un enllatat de fusta sobre les bigues del mateix material i lloses al exterior. A l'interior una volta de canó cobreix el temple. S'ignora si originàriament aquesta fou la solució adoptada, tot i que sembla segur que, quan va ser construïda la volta actual, les parets laterals de la nau foren sobreaixecades per a poder suportar la coberta exterior, i que l'altar lateral tenia una coberta independent i llum directa de l'exterior (l'últim apunt confirmat per l'existència d'una finestra). Al costat del absis (a la paret de tramuntana) s'obre una porta estreta, amb un arc de mig punt que permet accedir al campanar.

El campanar és sens dubte la part més característica de l'obra. De planta quadrada, té tres pisos de finestres, els dos primers amb germinades i el tercer també amb germinades però dobles, les úniques d'Andorra. Les del segon pis són les més altes. Els mainells són una senzilla pedra dreta que en suporta una altra (més o menys trapezoïdal) que serveix de suport als arcs. A la primera planta la decoració és absent. A la segona hi ha el característica cos refós, acabat en la seva part superior amb quatre arquets cecs, fets amb tosca (com els arcs) cosa que crea a cada costat, vora les cantonades, una pseudo-lesena.

A la tercera planta, entre les dues finestres germinades hi ha un petit muret o pilar que forma una lesena i dos cossos refosos acabats amb tres arquets cadascun. En aquesta planta també hi ha, completant la decoració els arcs de les finestres remarcats amb un sobrearc una mica més sortit. Sota el primer pis de finestres germinades hi ha, a la paret de migjorn, una finestra mig tapiada, actualment nomes visible des de sota el llosat de la nau, senzilla, amb un arc de mig punt a l'exterior i llinda de fusta des del centre del mur cap a l'interior. Per la seva situació sembla que en l'obra original devia anar situada just sobre el llosat de la nau. La coberta de lloses comença immediatament damunt el darrer pis de finestres, i el sistema utilitzat és el mateix que en altres campanars andorrans.

L'aparell és força irregular; les pedres han estat, però, triades i formen unes filades més o menys ben fetes, tant a la nau com al campanar. L'argamassa és un morter de calç. Per reforçar les parets del campanar, sota cada pis de finestres, a la part inferior han estat col·locades unes bigues de fusta, que formen un quadrat que lliga tot el conjunt.

Les característiques tipològiques i constructives de l'església de Sant Climent de Pal són molt similars a les de la major part d'esglésies andorranes i, com elles, cal situar-ne la cronologia a cavall dels segles xi i XII.

L'església és accessible mitjançant visita guiada prèviament concertada. Durant els mesos de juliol i agost sol estar oberta en horaris de matí i tarda, la resta de l'any, només durant el transcurs dels serveis religiosos que se celebren en ella.

Decoracions

Decorativament, conserva dues piles baptismals (una de les quals utilitzada pel que sembla per conservar oli), una reixa de ferro procedent del cementiri, dues creus processionals de fusta policromada, tot això del segle xii, una talla de la Mare de Déu sota la seva advocació de Nostra Senyora dels Remeis que respon a la tipologia habitual del segle xiii, i un retaule barroc de 1709 dedicat al sant titular.

Pica Baptismal

La pica baptismal que actualment (2017) aquesta església conserva al seu interior està feta de granit. Avui en dia es troba als peus de l'església, sota una finestra i assentada sobre un sòcol, alçat 30 cm del soler de la nau.

L'emplaçament original d'aquesta peça és molt possible que no fos precisament en aquest indret, ja que antigament aquí hi devia haver una porta, tapiada segurament pels volts del segle xvii.

La pica no presenta cap decoració. La seva superfície és bastant polida. La planta, circular, fa 53 cm de diàmetre interior, 72 cm d'exterior, 48 cm d'alçada i 34 cm de fondària. Tallant en secció es pot veure com el diàmetre s'amplia fins a la meitat de l'alçada i es torna a reduir fins al peu.

Com la gran majoria de les piques de granit conservades a Andorra, és de caràcter popular. Es considera feta al final del segle xii.

Pica per l'oli

A l'interior de la sagristia de l'església de Sant Climent de Pal hi ha una segona pica, també d'època romànica. Aquesta pica és de granit, talada en un sol bloc. En planta és de forma circular i el seu diàmetre es va reduint per formar la base.

És emplaçada en un racó de la sagristia, adossada al mur de tramuntana de l'església i a la paret que separa la torre de la sagristia i resta fixada per un peu d'obra que ressegueix tota la seva base de paret, tapant també els costats laterals fins a arribar a les cobertes.

La tapa consta de tres peces de fusta, subjectades per tres tires de ferro, col·locades perpendicularment a les juntes. La tira central, que abasta tot el diàmetre de la coberta, s'enllaça a la part posterior de la peça, on també hi ha una part d'obra, per tal que la tapa no es bellugui en obrir-se.

Sota la tapa, una tanca de ferro, encaixa amb l'orifici rebaixant a la vora de la peça.

La pica fa 88 cm de diàmetre, l'alçada, fa 43 cm, sense comptar-hi el peu, que fa 17 cm.

Pel lloc on ha estat col·locada aquesta pica, i el pèl fet de tenir coberta, sembla que tenia la funció de guardar oli. A més l'existència de l'altra pica, situada als peus de l'església, destinada probablement al baptisme, ens ajuda a corroborar-ho.

La pica en qüestió ha estat datada a la segona meitat del segle xii.

Reixa de Ferro

A l'església es conserva una reixa de ferro a l'entrada del porxo, originària del cementiri del poble. Aquesta reixa ha adquirit la funció de graó d'accés al temple i neteja la nau durant l'estació hivernal. Antigament, però, la funció era una altra de ben diferent: segons la gent del poble, sembla que al començament del segle XX encara era utilitzada per a salvaguardar la terra de les tombes, quan encara no era prou atapeïda, a fi que els gossos no l'escarbotessin.

La reixa consta de 8 tires de ferro forjat, col·locades paral·lelament, i 30 de perpendiculars a les anteriors, formant un reticulat. Totes elles són de secció rectangular. Les primeres fan 2,23 m de llarg i, regularment, a cada 7,4 cm presenten uns orificis rectangulars, de manera que les segones, que fan 59 cm, s'introdueixen en aquestes obertures i resten alineades. D'aquestes darreres, les dues tires dels extrems i just la del mig es prolonguen 17 cm per banda, per tal de formar els peus. Aquests són de secció rectangular i amb la planta aixafada.

La reixa té quatre anelles als costats més llargs, per tal de facilitar-ne el transport.

La cronologia és bastant incerta; per tant, assegurar una datació absoluta és força arriscat. Es podria situar aquesta reixa dins d'un marc cronològic una mica posterior al de l'església, és a dir el que va des de la darrera dècada del segle xii fins al primer quart del segle xiii. Tot això tenint en compte que l'antic cementiri és coetani a l'església.

Creu 1

El temple conserva penjada al mur de tramuntana de la nau una creu de fusta policromada, l'estat de conservació és acceptablement bo. Les seves mides són: 113 cm d'alt per 51,1 cm d'envergadura.

El braç superior de la creu i els dos horitzontals es mostren potençats, mentre que a l'interior hi ha dos sortints laterals, a partir dels quals l'amplada del braç es va reduint per acabar en una forma punxeguda. Aquest afuament del pal vertical dona peu a pensar que aquesta creu era destinada a les processons, ja que aquesta forma era l'habitual per a aquestes peces amb vista a encaixar-se en la bossa de cuir que, a través d'unes corretges, penjava del coll del cruciferari.

La creu és de color verd fosc, i només ha perdut la policromia del seu revers.

Podem establir relacions formals amb dues altres creus de fusta, una de la mateixa església, més petita, i una altra conservada al Patrimoni Artístic Nacional d'Andorra, procedent de l'església de la Santa Creu de Canillo.

En ser arriscat donar-li una datació absoluta a la peça, es pot donar un marge cronològic ampli, dintre però del segle xii.

Creu 2

L'altra creu que es conserva en aquesta església també és de fusta i està penjada a l'interior de la sagristia; en aquest cas, el seu estat de conservació és força deteriorat. Les seves mides són: 63 cm d'alçada per 27 cm d'envergadura.

La forma és molt similar a la creu de fusta 1, que hem tractat anteriorment. Els tres braços superiors són potençats, mentre que l'interior acaba en punta a partir del nivell de suport dels peus, i consta també de dos sortints laterals. L'única diferència amb l'anterior és que aquesta té un orifici al seu revers, la qual cosa demostra que a l'època havia estat un reliquiari. Així mateix, la zona de l'encreuament es presenta circular.

Contràriament a l'anterior, la policromia d'aquesta, d'un color grisenc, s'ha perdut gairebé en la seva totalitat.

Pel que fa a la cronologia li podem assignar la mateixa que la creu 1.

Mare de Déu

La imatge de la Mare de Déu del Remei és venerada a l'església de Sant Climent, advocació que rep també l'església juntament amb les de Santa Coloma i Sant Julià i que és una de les més esteses a tot el Pirineu. La marededéu fa 54 cm d'alçada, és de fusta policromada i es troba en molt bon estat de conservació, ja que ha estat restaurada i es pot apreciar la seva policromia original.

La talla és de tipus estilitzat i presenta una total frontalitat, tot i que és asimètrica, a causa del desplaçament lateral del Nen cap al genoll esquerre de la Mare. Aquesta és una característica de les imatges del darrer terç del segle xii, bé que en aquesta talla cal tenir en compte d'altres elements que en retarden la datació.

Composició

La Mare seu en un tamboret, amb motllures horitzontals a la part superior dels laterals. No té escambell, cosa que vol dir que no es tracta d'un tron, i els seus peus reposen directament damunt del sòcol del conjunt. Mare i Fill porten corona. La de la Mare és bastant deteriorada; li resta únicament una peça original, i encara incompleta, que sembla haver tingut forma trilobada, com veiem a la corona del Fill. Hi ha dues peces més afegides a la figura amb posterioritat. La corona del Fill és rematada per peces trilobades en relleu, les quals imiten un cert treball d'orfebreria, totes completes i en un estat de conservació excel·lent.

La cara de la Mare, que adopta una expressió poc agradable, és plena i arrodonida, la qual cosa no acostuma a donar-se en les cares, generalment allargades, de les talles d'època romànica. La cara del Fill és de faccions grosses i arrodonida com la de la Mare. Mare i Fill s'assemblen molt.

Referències i inspiracions

Igual com en la imatge de Canòlic, es podria dir que l'artista, per a la realització de l'obra, s'ha inspirat en les camperoles pirinenques. El fet que l'escultor romànic agafi un model que bé pot representar qualsevol dona muntanyenca, i no segueixi els cànons establerts, fa pensar en l'evolució ja clara cap a una més gran humanització i realisme i, per tant, en un apropament al període gòtic.

Vestimenta

Va vestida amb una túnica de color vermell, d'escot rodó i cenyida a la cintura amb un cinyell decorat. És molt llarga i li cau tot formant uns plecs sobre les sabates i arrossegant-se per terra. Per sobre duu un mantell amb una sanefa decorada, que li cobreix l'espatlla i l'avantbraç esquerre i li passa per la part exterior del braç dret, envoltant-lo tot fent una volada, per acabar passant per la falda i perdent-se sota el Fill. Cal observar també que els plecs del mantell han deixat de ser lineals i tenen una volada més natural. Els de la part superior són horitzontals entre els genolls, però, a poc a poc es fan més folgats i, cap a la part inferior, prenen ja forma de V. Tant la manera de dur el mantell, com els plecs, són ja característiques del segle xiii i, per tant, elements importants a tenir en compte en establir la datació. També porta al cap un vel de color blanc que no li deixa veure els cabells. Els peus van calçats amb unes sabates negres que li surten de la túnica fent un plec en forma d'arc.

El Fill porta una túnica de color vermell bastant arrapada al cos i molt llarga, que li cau fins als peus, nus, tot formant un plec en forma d'arc. A sobre porta un mantell.

Posició

Amb la mà esquerra agafa el Fill per sota, de manera que aquest seu sobre la mà de la Mare. Un indicador de l'evolució de l'arcaisme del romànic al gòtic es pot seguir pel moviment del Nen, que passa de la posició simètrica central al genoll esquerre de la Mare, i finalment seu a l'avantbraç amb els peus damunt del genoll, és una postura incòmoda que adopten les imatges tardanes del segle xiii. Aquí probablement estem en l'estadi immediatament anterior i, per tant a la primera part del segle.

La mà dreta ha estat modelada de manera molt esquemàtica i els dits gairebé no han estat dissenyats. Sembla trobar-se en actitud de beneir. La mà esquerra, molt més grossa que la dreta, aguanta el llibre tancat, que agafa per la part inferior.

Atributs i teories

La mà pren verticalitat i s'enlaira cap amunt, tot retenint la bola del món. Ara bé, segons l'opinió de M. Durliat i V. Allegre, que coincideix amb la descripció d'A. i J. Puigoriol, es tractaria d'una poma simbòlica. A. Noguera considera aquest atribut vegetal com una derivació de la bola del món que simbolitzaria la causa de la perdició del gènere humà i situaria aquest tipus d'imatges al final del segle xiii o al comensament del XIV.

Relacionades

Una visió general d'aquest conjunt escultòric fa relacionar amb les marededéus de la religió Comenge, al Pirineu Central.

Datació

Pel que fa a la datació els diversos elements comentats al llarg de la descripció la fan situar cap a la primera meitat del segle xiii. Ara bé, si es pren com a certa la hipòtesi que l'atribut sigui una poma, caldria retardar-se encara més la datació.

Semblances

Cal destacar la peculiaritat del segon pis del campanar amb la presència de les dobles finestres germinades. Aquest detall no té paral·lelismes en els campanars de la torre de petites dimensions, on les finestres solen ser úniques, i sembla una imitació en miniatura d'una solució més pròpia dels grans campanars de torre del segle xi, com els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Salvador de Breda, o la seu de Girona.

Amb tot, el campanar de Sant Climent de Pal presenta una tecnologia, en els seus murs i detalls ornamentals, molt més perfeccionada que la que hi ha en altres campanars andorrans, com el de Sant Miquel d'Engolasters, o Santa Coloma, i, en canvi, s'acosta a les formes de Sant Julià de Lòria o Santa Eulàlia d'Encamp, on els motius llombards són resolts amb notable seguretat i perfecció. Això permet de suposar que aquests campanars corresponen al final del segle xi, més propers dels seus models estilístics que encara són interpretats amb correcció.