Vés al contingut

San Lorenzo in Damaso

Infotaula edifici
Infotaula edifici
San Lorenzo in Damaso
Imatge de l'interior
Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Façana de la basílica
EpònimLlorenç màrtir Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEsglésia i basílica menor Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle xv - segle xviii
Dedicat aLlorenç màrtir Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaRoma Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióParione (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 53′ 48″ N, 12° 28′ 19″ E / 41.89676433°N,12.47204901°E / 41.89676433; 12.47204901
Patrimoni monumental d'Itàlia
Plànol
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
CategoriaBasílica menor, Església titular
DiòcesiRoma
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Lloc websanlorenzoindamaso.it Modifica el valor a Wikidata

San Lorenzo in Damaso és una basílica situada a Roma, al barri Parione, incorporada al palazzo della Cancelleria, a la plaça homònima. És una de les moltes esglésies romanes dedicades a Sant Llorenç (màrtir). La façana de l'església està inserida a la llarga façana del palau, a la dreta.

Història

[modifica]

L'església és coneguda des de l'antiguitat tardana, des del sínode del papa Símmac (499), com a Titulus Damasi. Segons la tradició, San Lorenzo in Damaso va ser construït per primera vegada pel Papa Damas I a casa seva vers el 380.

Hi ha una cobla atribuïda al Papa Dàmas celebrant la construcció de l'església:

HAEC DAMASVS TIBI CHRISTE DEVS NOVA TECTA DICAVI
LAVRENTII SAEPTVS MARTYRIS AVXILIO.[1]

Donato Bramante va modificar-la substancialment al final del segle xv per ordre del cardenal Raffaele Riario, durant la renovació de l'edifici adjacent del palau de la Cancelleria, donant-li una nova forma interna.

A principis del segle xix, sota el govern francès, va ser profanada. El 1820, per recomanació del Papa Pius VII, va ser restaurada per Giuseppe Valadier, rebent la disposició actual.[1]

Es va fer necessària una restauració més després d'un incendi que va danyar la basílica en 1944.

L'església està construïda en un mithraeum romà; excavacions realitzades sota el pati del palau de la Cancelleria al 1988-1991 han posat de manifest els fonaments (segles IV i V) de la gran basílica fundada pel Papa Dàmas I, una de les esglésies més importants paleocristiana de Roma. També es va identificar un cementiri en ús del segle viii fins just abans de la construcció del palau. L'església primitiva va tenir com a característica especial una creu transversal situada darrere de l'absis, de manera que la basílica apareixia envoltada d'arcades.[2]

Interior

[modifica]
Interior de San Lorenzo in Damaso

Sobre l'altar major hi ha un oli de Federico Zuccaro; sota l'altar hi ha els cossos dels sants Papa Eutiquià i Damas. A l'esquerra hi ha una estàtua d'Hipòlit de Roma, una còpia de la qual es troba al Museu del Laterà.

Vestíbuls

[modifica]

El portal és de Vignola. A la primera sala es troba la tomba de Alessandro Voltrini, un cubiculari del Papa Urbà VIII, obra de Bernini, mentre que en el segon portal hi ha una estàtua de Carles Borromeo obra de Stefano Maderno (1576-1636). Al vestíbul, a la dreta hi ha una capella dissenyada per Nicola Salvi, l'escultor de la fontana de Trevi, encarregada pel cardenal Tommaso Ruffo qui tenia el títol entre 1740 i 1753. Els frescos són de Corrado Giaquinto; la pintura de l'altar és obra de Sebastiano Conca. També al passadís, a l'esquerra es troba la capella del Sagrament, encarregat pel cardenal Pietro Ottoboni i pintada al fresc amb al·legories bíbliques d'Andrea Casali.

Capelles

[modifica]

A la primera capella es troben els monuments del príncep Camillo Massimo i la seva dona, obres, respectivament de Filippo Gnaccarini (1804-1875) i Pietro Tenerani (1789-1869).

A la segona capella sempre a la dreta, a continuació de l'anterior, es troba la tomba de Pellegrino Rossi, el primer ministre del govern constitucional de Pius IX, que va ser assassinat en 1848 per Pietro Tenerani.

A la segona capella a l'esquerra es troba la tomba d'Annibal Caro, obra de Giovanni Antonio Dosio.

A la tercera està la tomba del cardenal Ludovico Scarampi, patriarca d'Aquilea. La tomba està adornada amb una estàtua jacent obra de Paolo Taccone.[2]

La capella de la sagristia hi ha una Mare de Déu de Nicolo Circignani, conegut com il Pomarancio, i dues estàtues de plata de Ciro Ferri.[2]

A la paret esquerra de la capella del Sagrat Cor de Jesús en agonia, en un quadre, es retrata l'arquitecte Vincenzo De Rossi Re (1834-1888), juntament amb altres persones mentre que presenten al Papa Lleó XIII els estatuts de la Pia Unió del Sagrat Cor de Jesús en agonia a la mateixa església, fundada el 1883.[3]

El títol cardenalici

[modifica]

El títol cardenalici de San Lorenzo nel Teatro Pompeio va ser instituït pel Papa Evarist al voltant del 112 i va ser confirmat pel Papa Damas I, que se suposa que ocupà aquest títol de cardenal, el 366. El títol va arribar a aparèixer en les llistes dels segles vi, vii i xii, quan finalment es va anomenar San Lorenzo in Damaso. D'acord amb el catàleg de Pietro Mallio, elaborat sota el pontificat del papa Alexandre III, el títol estava col·legiat a la basílica de Sant Pere i els seus sacerdots celebra missa al seu torn. Amb la butlla Etsi ad singula del 5 de juliol de 1532, el papa Climent VII va cedir a perpetuïtat aquest títol al vicecanceller de la Santa Església Romana, independentment del seu orde cardenalici (diaca, prevere o bisbe). Aquesta norma va estar vigent fins al 1973, quan el papa Pau VI va abolir el càrrec de vicecanceller

Titulars

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 M. Armellini: Le chiese di Roma dal secolo IV al XIX
  2. 2,0 2,1 2,2 D. Angeli, Le Chiese di Roma
  3. Article a L'Osservatore Romano de 1933
  4. Carlo Dolcini, v. Deusdedit nel Dizionario biografico degli italiani, volume 39 (1991).
  5. 5,0 5,1 Francesco Ronci i Nicolas de Nonancour van ser creats cardenals pel papa Celestí V durant el mateix consistori, celebrat el 18 de setembre de 1294, Ronci amb el títol de San Lorenzo in Damaso i Nonancour amb el de San Marcello, però en morir Ronci, Nonancour optà per aquest títol. La data precisade la mort de Ronci no es coneix, tot i que va ser posterior al 13 d'octubre de 1294, mentre que estava en curs el conclave que elegí al soli pontifici el Papa Bonifaci VIII. ((anglès)«The Cardinals of the Holy Roman Church - L'Aide». Arxivat de l'original el 2015-11-26. [Consulta: 5 juny 2010].«The Cardinals of the Holy Roman Church - Ronci». Arxivat de l'original el 2015-11-26. [Consulta: 5 juny 2010].

Enllaços externs

[modifica]