Ramón Ayerra Alonso
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r gener 1937  Segòvia (Espanya) |
| Mort | 1r juliol 2010 (73 anys) Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, jurista, novel·lista |
Ramón Ayerra Alonso (Segòvia, 1 de gener de 1937 - Madrid, 1 de juliol de 2010) va ser un jurista, escriptor i humorista espanyol.[1]
Trajectòria
[modifica]Va ser fill d'Eustaquio Ayerra Rodríguez, tinent coronel d'artilleria de l'exèrcit espanyol, i de Natividad Alonso Sainz. Després d'aconseguir la llicenciatura en Dret va ingressar a l'Administració de l'Estat com a funcionari del Cos Tècnic Superior de l'Administració Civil, i es va traslladar al Ministeri de Treball espanyol a Madrid; per a aquesta entitat va publicar, sol o en col·laboració amb Alejandro Mulas, més de cinquanta recopilacions legals i comentaris sobre molt diverses ordenances laborals, lleis i sentències de diferents sectors productius de la societat espanyola entre 1974 i 1978. Va arribar a ser sotsdirector general d'aquest ministeri.
Va publicar els seus primers textos literaris al periòdic El Adelantado de Segovia. Com a escriptor, després d'haver-se iniciat en la literatura de viatges i en la poesia, va publicar nombroses novel·les satíriques i humorístiques i va col·laborar en diversos diaris i revistes (per exemple, a l'humorístic-satírica El Cochinillo Feroz, a la qual el va encaminar el seu amic Antonio Madrigal, i en la qual va tenir la secció "Galeria de notables").[2] El 12 de setembre de 1968 es va casar a Segòvia amb la gal·lerista i pintora María Angelina de Contreras y López de Ayala — 3a baronessa d'Hermoro —, filla de Juan de Contreras y López de Ayala — 9è marquès de Lozoya —,[3] de la qual va tenir una filla. Gairebé va assolir la trenca de finalistes del premi Planeta amb la seva novel·la La tibia luz de la mañana (1979) i va ser finalista del mateix amb Los terroristas (1981). Va fer amistat amb Luis Felipe Vivanco, Juan Benet i Jaime Delgado. No obstant això, molt allunyat dels cercles editorials, a partir de La lucha inútil (1984) els seus llibres només van aparèixer en editorials d'escassa difusió. Va morir l'1 de juliol de 2010 a Madrid, als setanta-tres anys, i les seves restes van ser incinerades com ell desitjava.[4]
Literatura
[modifica]La seva narrativa, de biaix fonamentalment pessimista (acostumava a recordar la cita de Fernando Pessoa: «Sigui el que fos, millor no haver nascut») conjuga un llenguatge oral castís i de carrer amb una cuidada sintaxi de prosa clàssica i una gran sensibilitat lingüística als matisos expressius, àdhuc sent aliè a la delicadesa del bon gust i acostant-se de vegades a l'expressionisme i l'esperpent per la descripció de les situacions grotesques en què abunda, sent alguna cosa influïda pel tremendisme i el carpetà-vetonisme de Camilo José Cela, al que aporta no obstant això un superior sentit de l'humor sobre una anàlisi similar de la violència implícita a l'Espanya profunda. El seu llenguatge és clàssic alhora que oral en la seva rica i selecta abundància de refranys, dites, frases fetes i expressions molt utilitzades als carrers, camps, escoles i carreteres. Humorista sempre, acostumava a fer broma sobre el seu lloc de naixement a les solapes dels seus llibres («En un lloc d'Euskadi», «Corleone», «Sachsenhausen», etc.).
La seva obra mestra pot considerar-se Las amables veladas con Cecilia (1978, 2a. ed. 1982), hilarant recopilació d'històries explicades a la malalta que dona títol al llibre i que al final se suïcida. En una altra obra, El jardín de las naciones, narra com una taula de conferències dona lloc a una sèrie de monòlegs en què es contraposen diferents cosmovisions del món, vagament relacionades amb el país al fet que representa cada personatge. A Los terroristas (1981), el protagonista és un periodista que mor assassinat per un comando d'ancians activistes armats gelosos de la seva joventut.[5][6]
Obres
[modifica]Narrativa
[modifica]- La España Imperial, Barcelona: Editorial Sedmay, 1977. Reeditat com a La España imperial: notas de viaje Barcelona: Laia, 1981
- Las amables veladas con Cecilia. Madrid: Digesa, 1978
- Los ratones colorados. Pamplona: Ed. Peralta, 1979
- Crónica de un suceso lamentable. Barcelona: Laertes, 1980
- La tibia luz de la mañana. Barcelona: Laia, 1980
- Los terroristas. Barcelona: Planeta 1981
- El jardín de las naciones Madrid: Debate, 1981
- Crónica de Heriberto de Prusia, Abab de Lingen. Text de Ramón Ayerra i il·lustrat amb gravats a l'aiguafort originals de Joaquín Capa. Madrid: Joaquín Capa, 1981
- Shir Bathimbal va de viaje. Barcelona: Argos Vergara, 1982
- Metropol. Barcelona: Laia, 1982
- Una meditación holandesa. Madrid: Penthalon, 1982
- La lucha inútil. Madrid: Debate, 1984
- Apuntes sobre el maestro: libro homenaje a Agapito Marazuela. A cura d'Eugenio Urrialde; col·laboren Ramón Ayerra i altres. Segovia: Comisión de homenaje de Agapito Marazuela, 1984
- El largo camino Barcelona: Pirene, 1988
- Los días más aciagos Madrid: Ediciones Libertarias, 1990
- El crimen del Paseo de la Habana Segovia: Caja de Ahorros de Segovia, 1991
- Portugueses Madrid: Libertarias, 1992.
- Plaza Weyler: cuentos Madrid: Huerga y Fierro, 1996
- Un caballero ilustrado: relatos Madrid: Huerga y Fierro, 1998
- Gente ligera de cascos Madrid: Huerga y Fierro, 2000.
- El jardín de los Nielsen. Madrid: Huerga & Fierro, 2003
- El capitán y la gloria: novela Madrid: Huerga y Fierro, 2004
- La vida y la muerte en Oporto, 2008.
Poesia
[modifica]- Las pequeñas cuestiones, carta-pròleg de Luis Felipe Vivanco. Madrid: Cultura Hispánica, 1973.
- Bajo los limoneros, 2009 (lírica).
- La isla encantada, 2010 (lírica).
Referències
[modifica]- ↑ «Muere el escritor Ramón Ayerra» (en castellà). LaVanguardia.com, 01-07-2010. [Consulta: 10 maig 2020].
- ↑ Orcajo, José. «Algo menos serio. Ramón Ayerra, escritor» (en castellà), 04-07-2010. [Consulta: 10 maig 2020].
- ↑ «Ecos diversos de sociedad» (en castellà). ABC.es, 10-05-2020.
- ↑ Ceballos-Escalera y Gila (vescomte d'Ayala), Alfonso de. «Ramón Ayerra Alonso» (en castellà). Diccionari de la Reial Acadèmia de la Història. RAH.es. [Consulta: 10 maig 2020].
- ↑ Martín, Aurelio. «Necrológica de Ramón Ayerra» (en castellà). ElPaís.com, 02-06-2010. [Consulta: 10 maig 2020].
- ↑ «Necrológica de Ramon Ayerra» (en castellà). ElAdelantado.com, 02-07-2010. Arxivat de l'original el 5 març 2016.