Presidència de Madràs

Presidència de Madràs

Mapa del sud de la Presidència de Madràs, 1909
Tipus	presidència de l'Índia Britànica i province of India (en)
Localització
13° 05′ N, 80° 16′ E
Colònia	Raj britànic
Capital	Chennai
Població humana
Idioma oficial	tàmil telugu malaiàlam kannada oriya
Dades històriques
Anterior	Bantam Presidency (en)
Cronologia 1652 14 agost 1947
Dissolució	26 gener 1950
Següent	Estat de Madràs

La Presidència de Madràs —சென்னை மாகாணம் en tàmil, చెన్నపురి సంస్థానము en telugu, മദ്രാസ് പ്രസിഡന്‍സി en malaiàlam, ಮದ್ರಾಸ್ ಪ್ರೆಸಿದೆನ್ಚ್ಯ್ en kannada, ମଦ୍ରାସ୍ ପ୍ରେସୋଦେନ୍ଚ୍ଯ, en oriya — també coneguda com a Madras Province i oficialment com a Presidència de Fort Saint George fou una de les províncies de l'Índia Britànica integrada per diversos districtes que eren territori britànic i com a dependència administrativa per cinc estats natius que no eren part de l'entitat:

• Travancore
• Cochin
• Pudukkottai
• Banganapalle
• Sandur.

Geografia

L'estat de Mysore i la província de Coorg estaven rodejats per territori de la presidència però no en feien part. Exclosos els cinc estats la superfície era de 367.016 km² (més gran que la Gran Bretanya); els estats a més afegien uns 26.000 km² més. La fortalesa de Madràs fundada el 1640 era el fort Saint George (del nom del patró d'Anglaterra); fou construït sobre el llogaret de Madraspatam, que va donar nom a la ciutat, que fou la capital.

Físicament estava dividida en cinc parts:

1. La franja de costa occidental
2. L'altiplà central conegut com a Dècan
3. Les agències
4. La costa oriental fins al districte de Nellore
5. El sud

Les illes Laquedives, Amindives i Minicoy depenien també de la presidència.

Població

La població era:

• 1822: 13.476.923
• 1837: 13.967.395
• 1852: 22.031.697
• 1862: 24.656.509
• 1867: 26.539.052
• 1871: 31.220.973
• 1881: 30.827.218 (descens degut a la fam de 1876-1878)
• 1891: 35.630.440
• 1901: 38.209.436
• 1941: 49.341.810

Demografia

Districtes i Agències de la Presidència de Madras
Districte	Capital	Àrea (en milles quadrades)	Any de incorporació	Població
				1871	1881	1891	1901	1911	1921	1931	1941
Anantapur	Anantapur	5,557	1800	741,255	599,899	727,725	788,254	963,223			1,166,255
Bellary	Bellary	5,714	1800	911,755	726,275	880,950	947,214	969,436
Chingleput	Saidapet	5,079	1763	938,184	981,381	1,202,928	1,312,122	1,321,000
Coimbatore	Coimbatore	7,860	1799	1,763,274	1,657,690	2,004,839	2,201,752
Cuddapah	Cuddapah	8,723	1800	1,351,194	1,121,038	1,272,072	1,291,267
East Godavari	Cocanada		1765	-	-	-	-	-	-	1,756,477	1,976,743
Ganjam	Berhampur	8,372	1765	1,520,088	1,749,604	1,896,803	2,010,256				-
Godavari	Cocanada	7,972	1765	1,592,939	1,791,512	2,078,782	2,301,759	1,530,000	2,583,250	-	-
Kistna	Masulipatam	8,498	1765/1801	1,452,374	1,548,480	1,855,582	2,154,803	1,997,535
Kurnool	Kurnool	7,878	1800	914,432	678,551	817,811	872,055	889,000
Madras	Madras	27	1639	367,552	405,848	452,518	509,346	518,660	526,000	645,000	776,000
Madura	Madura	8,701	1761/1790/1801	2,266,615	2,168,680	2,608,404	2,831,280	1,861,000
Malabar	Calicut	5,795	1792	2,261,250	2,365,035	2,652,565	2,800,555	3,015,119
Nellore	Nellore	8,761	1781	1,376,811	1,220,236	1,463,736	1,496,987	1,296,000
Nilgiris	Ootacamund	958	1799	49,501	91,034	99,797	111,437	80,000
North Arcot	Chittoor	7,386	1781/1801	2,015,278	1,817,814	2,114,487	2,207,712	1,822,000
Salem	Salem	7,530	1792	1,966,995	1,599,595	1,962,591	2,204,974	1,766,680
South Arcot	Cuddalore	5,217	1781/1801	1,755,817	1,814,738	2,162,851	2,349,894	2,272,000
South Kanara	Mangalore	4,021	1799	918,362	959,514	1,056,081	1,134,713
Tanjore	Tanjore	3,710	1799	1,973,731	2,130,383	2,228,114	2,245,029	2,362,639
Tinnevely	Tinnevely	5,389	1761/1801	1,693,959	1,699,747	1,916,095	2,059,607
Trichinopoly	Trichinopoly	2,632	1781/1801	1,200,408	1,215,033	1,372,717	1,444,770
Vizagapatam	Waltair	17,222	1794	2,159,199	2,485,141	2,802,992	2,933,650		2,231,874
West Godavari	Eluru		1765	-	-	-	-	-	-
Total	Madras	141,705		31,220,973	30,827,218	35,630,440	38,209,436	41,870,160	42,794,155	46,740,107	49,341,810
Principats natius de la Presidència de Madras
Banganapalle	Banganapalle	255		45,208	30,754	34,596	32,264
Cochin	Cochin	1,362		601,114	600,278	722,906	812,025	979,080	918,110	1,205,016	1,422,875
Pudukkottai	Pudukkottai	1,100		316,695	302,127	373,096	380,440	411,886		400,694
Sandur	Sandur	161		14,996	10,532	11,388	11,200
Travancore	Trivandrum	7,091		2.311.379	2.401.158	2.557.736	2.952.157	3.428.975	4.006.062	5.095.973	6.070.018
Font: The Imperial Gazetteer of India

Llengua i religió

Les llengües principals eren el tàmil, el telugu, el malayalam, el canarès, l'oriya i l'hindi. Les quatre primeres són llengües dravídiques. L'informe del 1901 establia 450 castes i tribus dins la presidència. En religió el 89% eren hinduistes, el 6% musulmans, el 3% cristians, i el 2% animistes. Hi havia també petits grups de jains (27000), parsis, budistes i altres; el petit grup d'ismaïlites estaven inclosos dins els musulmans.

Quant a les religions cristianes, la tradició parla de la visita de sant Tomàs apòstol, llegendària, però el primer cert és l'arribada dels franciscans portuguesos a la costa occidental el 1500; els jesuites hi van arribar el 1542 i el primer missioner fou Sant Francesc Xavier que va predicar a Tinnevelly i fou enterrat a Goa el 1553. El 1606 Robert de Nobili va fundar la missió de Madura a la qual també va pertànyer De Britto (martiritzat el 1693) i Beschi, el gran erudit tàmil; els jesuïtes foren suprimits el 1773 i l'orde no es va restablir fins al 1814 i en aquestos anys les missions van entrar en decadència. Tipu Sultan va deportar a trenta mil cristians de la costa occidental cap a Mysore; sota domini britànic la llibertat religiosa es va restablir. Les missions protestants van proliferar; no obstant la primera fou la missió danesa a Tranquebar establerta per Ziegenbalg el 1705. Swartz i Rhenius hi van pertànyer. Des dels primers temps van tenir el suport de la Societat religiosa anglesa per la Promoció del Coneixement del Cristianisme i la Societat per la Propagació de l'Evangeli; la primera va enviar els seus primers missioners el 1728; el 1804 van arribar els missioners de la Societat Missionera de Londres i el 1814 els de la Societat de l'Església Missionera; el 1818 va arribar la Societat Missionera Wesleyana i el 1834 la Missió Americana de Madura i la Missió Evangèlica de Basilea; finalment les missions Baptista Telugu, Església Lliure d'Escòcia, Missió Luterana de Leipzig, Missió Luterana Evangelista Americana, Missió d'Arcot, missió de l'Església Reformada d'Amèrica i missió Baptista Canadenca.

Fams

Hi ha poca informació de les fams antigues. Se sap que hi va haver fams el 1633, 1647-1648, 1659-1662, 1677, 1709-1720, [1729] a 1733 (escassedat) i 1782-1783 (per les devastacions d'Haidar Ali, a Madras sol morien unes 1500 persones al dia). Posteriorment les principals foren:

• 1791-1792 a Ganjam, Vizagapatam i Masulipatam.
• 1806-1807 a Nellore, North Arcot i Chingleput, i menys severament al Dècan i South Arcot.
• 1823-1824 al Dècan, Vizagapatam, Guntur, Nellore, North i South Arcot, Madras i Salem.
• 1832-1834 (coneguda com "La Fam de Guntur") a Guntur, Nellore, Masulipatam, Cuddapali, Bellary i North Arcot.
• 1853-1854 a Bellary.
• 1865-1866 a Ganjam, Bellary, North Arcot i Madura.
• 1876-1878 (coneguda com "La Gran Fam") al Dècan, Nellore, Chingleput, Salem i Coimbatore.
• 1884-1885 a Bellary i Anantapur.
• 1888-1899 a Ganjam.
• 1891-1892 al Dècan, Nellore, Chingleput, North Arcot, Salem, Coimbatore i Tinnevelly.
• 1896-1897 al Dècan, Ganjam, Vizagapatam i part de Godavari.
• 1899-1900 al Dècan i part de Kistna i Nellore
• 1901 a parts de Cuddapah, Anantapur, Chingleput i North Arcot.

Les més fortes foren la Fam de Guntur quan van morir 150.000 persones, i la Gran Fam que va durar 22 mesos i va matar a tres milions de persones.

Policia

La policia de la presidència estava dirigida per un cap que era l'Inspector general de policia. El departament estava dividit en diverses branques controlades per secretariats cadascun dels quals estava sota control d'un dels tres membres del govern de la presidència.

Govern

El govern estava format per tres membres: el president o governador i el seu consell de dos membres del Servei Civil de l'Índia nomenats tots per la corona britànica. Formaven el govern local i el de la presidència al mateix temps. Cadascun tenia al seu càrrec algun departament però les ordes importants s'emetien com del Governador en consell (Governor-in-Council) o per dos membres. El secretariat estava dividit en les següents branques:

• Dirigides pel cap dels secretariats del govern
  • Finances
  • Política
  • Judicial
  • Pública
  • Eclesiàstica
  • Marina
  • Pensions
• Dirigida pel cap de recaptació
  • Recaptació (amb l'Oficina de Recaptacio o Board of Revenue)
• Dirigida pel Tercer Secretari
  • Local
  • Municipal
  • Educació
  • Legislació
• Dirigida pel cap d'obres públiques
  • Obres públiques, carreteres i edificis
• Dirigida pel cap d'Irrigació
  • Irrigació
• Dirigida pel cap de Ferrocarrils
  • Ferrocarrils

L'administració dels districtes corresponia als col·lectors dels quals n'hi havia 22 (petites variacions en nombre per creació o supressió de districtes); cada districte tenia una mitjana de 7000 km² i quasi dos milions d'habitants. Generalment el col·lector era també magistrat però el cap judicial era el Jutge de Sessions. El col·lector tenia funcions administratives (recaptació, duanes, monopolis, i supervisió de magistrats, i dels diversos departaments relacionats amb boscos, irrigació, policia, presons, educació, sanitat, hospitals, vacunació i similars). Cada districte estava format per tres o quatre subdivisions sota oficials de divisió o subcol·lectors, generalment encarregats de la recaptació i impostos. Les subdivisions estaven dividides en tehsils (tahsil) o talukes dirigits per tahsildars; les talukes o tahsils estaven dividits en firkes (singular firka) amnb un inspector de recaptació a cadascuna, i finalment en pobles; cada poble tenia un cap responsable de recaptació i amb alguna atribució judicial per casos menors. Hi havia en total 84 subdivisions (amb una mitjana de 4.370 km² i 455.000 habitants), 231 talukes (mitjana de 1590 km² i 165.000 habitants), 657 firkes i uns 55.000 pobles. El col·lector, el jutge de sessions i els oficials de divisió formen l'estat major junta amb l'Enginyer executiu, l'oficial de boscos del districte, el cap mèdic del districte i oficial sanitari, i el superintendent de policia. Una posició en mig de l'estat major i el govern municipal l'ocupa l'Enginyer de Fons Locals encarregats de carreteres, ponts i petites obres.

Els estats de Travancore, Cochin, Pudukkottai, Banganapalle i Sanhur depenen de la presidència. El maharajà de Travancore i els rages de Cochin i Pudukkottai tenen salutacions de 19, 17 i 11 canonades respectivament i disposaven d'un petit nombre de soldats i fins vers el 1901 van encunyar moneda. Travancore i Cochin foren reconeguts principats al segle XVII i van signar tractats amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Els altres tres estats eren posseïts per sanads. Pudukkottai fou concedit per serveis als britànics en les guerres del segle XVIII. Banganapalle era un estat feudatari quan el nizam el va cedir a la Companyia i va restar en la mateixa posició envers els britànics; Sandur fou originalment feudatari dels marathes i va poder subsistir per especial concessió dels britànics per l'antiguitat de la possessió per la família reial. Els tribus eren 8 lakhs per Travancore i 2 lakhs per Cochin. Cada estat tenia un resident, i els de Travancore i Cochin eren responsables davant el govern de la presidència. Els residents dels altres tres eren els col·lectors dels districtes més propers (Trichinopoly, Kurnool i Bellary).

Legislació

Les lleis en vigor eren les regulacions locals establertes abans de 1834, la Indian Councils Acts de 1861 i 1892, (que establia consells generals amb els tres membres del govern, l'advocat general, i entre 8 i 20 membres nomenats pel governador-president; segons la regulació del 1892 almenys 9 dels 20 membres havien de ser oficials i la resta podien no ser-ho i set representaven a:

• Comissionat Municipal de Madras Ciutat
• Senat de la Universitat
• Cambra de Comerç
• Les Municipalitats del nord
• Els consells o oficines de districte (District Boards) dels districtes del nord
• Les Municipalitats del sud
• Els consells o oficines de districte (District Boards) dels districtes del sud

Les lleis principals adoptades per la presidència eren: la Forest Act (V de 1882), District Municipalities Act (IV de 1884), Local Boards Act (V de 1884), i la Madras City Municipal Act, 1904.

Justícia

La justícia civil estava a la ciutat de Madras en mans de tres corts civils: la Petita Cort (per sobre de 2000 rúpies de quantia) la Cort de Ciutat (per quantia superior a 2.500 rúpies a la ciutat) i l'Alta Cort, d'apel·lació de les anteriors. Fora de Madras les corts eren de cinc classes: de poble, fiscals, munsif de districte, jutges subordinats i corts de districte. Les corts de poble eren dirigides pels caps locals; els munsifs de districte podien revisar les seves sentències; els jutges fiscals eren els oficials de divisió i tractaven sobre temes de la terra, podent ser apel·lats a la cort de districte i a l'alta cort. Els munsifs jutjaven els afers per sobre de 50 rúpies en els casos menors (no apel·lables) i per sobre de 2.500 rúpies en justícia ordinària (apelables a la cort de districte i a l'alta cort); els jutges de districte tenien autoritat sobre afers de més de 5000 rúpies i d'apel·lació per menys d'aquesta quantitat. El 1904 hi havia 5.236 corts de poble, 63 fiscals, 142 munsifs, 24 jutges subordinats i 23 jutges de Districte.

La justicia criminal a Madras estava dividida segons la gravetat en jutges de primera classe, de segona classe i magistrats. La decisió de cadascuna podia ser apel·lada a la següent i la final a l'alta cort i al govern de la presidència. Fora de Madras hi havia jutges de poble, bench (honoraris), cantonment, jutges subordinats, jutges de subdivisió, magistrats de districte i jutges de sessió (els mateixos que són jutges de Districte). El 1904 hi havia 4.370 jutgas de pobles, 58 benchs, 4 jutges de cantonment, 47 jutges especials, 471 jutges subordinats, 91 jutges de subdivisió, 23 magistrats de districte i 22 jutges de sessió.

Terra

Els possidors de terres en zamindari (els zamindars), com a representants de l'estat al seu territori, disposaven de poders de recpatació; més limitadament tenien el mateix dret els inamdars (que tenien la terra en inamdari). El 29% de les terres estaven en mans dels zamindars. Les terres en ryotwari (posseïdor el ryot), és a dir lliures per venda i directament dependents del govern que cobrava la renda, eren les més nombroses; els zamindaris es posseïen pels zamindars com intermediaris entre el govern i els cultivadors subarrednataris i incloïen jagirs (feus a canvi de tribut o serveis) i terres in inam; els inamdaris podien ser terres en sistema roytwari o zamindari, o fins i tot sensa renda o renda reduïda o terres concedides per finalitats caritatives, religioses, de servei públic, servei militar i altres, formaven el 16%; els inamdaris (del inamdar) eren a perpetuïtat subjectes al pagament de la renda si s'esqueia.

Vegeu també: Zamindars de la presidència de Madras

Divisió administrativa

El 31 de març de 1904 estava dividida en 21 consells de districtes (un per cada districte excepte Madras que tenia corporació municipal), 80 consells de taluka, 379 patichayats. Dels 657 membres dels consells de districte 307 eren elegits pels consells de les talukes i la resta, i tots els membres dels consells de les talukes i els panchayats eren membres ex officio o nomenats pel governador. El 1905 es va formar el districte de Koraput segregat del gran districte de Vizagapatam. Els 60 consells municipals estaven formats per 944 membres dels quals 426 eren nomenats pel governador, 450 eren elegits pels contribuents, i 68 eren membres ex-officio; 208 eren oficials i 736 no oficials; 172 eren europeus i 772 natius; a 38 dels consells el president era un no oficial.

Hi havia dues ciutats (municipalitats) de més de cent mil habitants el 1901: Madura o Madurai i Trichinopoly; tres de menys de deu mil (Anantapur, Kodaikanal i Coonoor) i la resta estava entre 10.000 i 76.868.

Els 23 districtes classificats per regions el 1905 eren:

• Costa oriental i agències
  • Districte de Ganjam (a Orissa 1936)
  • Districte de Vizagapatam
  • Districte de Godavari (dividit en els districtes d'East Godavari i West Godavari el 1925)
  • Districte de Kistna
  • Districte de Nellor
  • districte de Koraput (des de 1905 segregat de Vizagapatam; a Orissa 1936)
• Dècan
  • Districte de Cuddapah
  • Districte de Kurnool
  • Districte de Bellary
  • Districte d'Anantapur
• Sud:
  • Districte de Madras (ciutat)
  • Districte de Chingleput
  • Districte de North Arcot
  • Districte de Salem
  • Districte de Coimbatore
  • Districte de South Arcot
  • Districte de Tanjore
  • Districte de Trichinopoly
  • Districte de Madurai o Madura
  • Districte de Tinnevelly
• Costa occidental
  • Districte de Nilgiris
  • Districte de Malabar
  • Districte de South Kanara

A més hi havia els cinc estats natius ja esmentats.

Història

La primera evidència històrica deriva dels edictes d'Asoka descoberts a Jaugada al districte de Ganjam i a un poble de Mysore prop del límit amb Bellary, datats vers 250 aC, els que indicaria que almenys la meitat nord de la presidència era part de l'imperi Maurya. El sud estava dividit entre els Pandyes de Madura (a l'extrem sud), els coles que governaven els territoris al nord dels anteriors, i els Cheres (kerales) que governaven la costa oest. Després dels mauryes van arribar per un costat els pallaves de Conjeeveram que van dominar la costa oriental fins a Orissa; i per altres els andhres, budistes que van deixar la gran stupa d'Amaravati i altres edificis budistes.

Al segle V els chalukyes van començar a adquirir poder al Dècan occidental; al segle VII es van dividir en dues branques, chalukyes occidentals i chalukyes orientals; aquestos darrers van conquerir el regne pallava de Vengi (entre el Kistna i el Godavari, i el sud de Kalinga), i s'hi van establir.

Al mateix temps al sud-oest del Decan i nord de Karnataka, els kadambes, amb capital a Banavasi (North Kanara) van arribar al poder; van derrotar els pallaves de Conjeeveram i van lluitar contra els chalukyes orientals. Aquestos també van tenir l'oposició dels rashtrakutes de Malkhed que finalment van triomfar i van dominar el Dècan occidental vers 750 i fins vers el 950.

Al final d'aquest període altre cop els chalukyes (occidentals) van adquirir l'hegemonia que van mantenir fins al 1189 quan foren derrocats per dos dels seus feudataris, els yadaves de Deogiri i els hoysales de Dorasamudra (moderna Halebid).

Mentre al sud i est els coles de Tanjore van estendre els seus dominis. Van derrotar a pallaves (els dominis dels quals van annexionar) i pandyes (que van esdevenir tributaris) i el 999 van conquerir les possessions costaneres dels chalukyes orientals. L'expansió cola a l'oest fou aturada pels hoysales i al final del segle XII el seu territori al nord fou conquerit pels ganpatis de Warangal.

Al final del segle XIII les tres grans dinasties eren els hoysales, els coles i els pandyes però a l'inici del segle XIV va aparèixer un nou poder, el sultanat de Delhi. El 1303 el sultà khalji de Delhi va enviar una primera expedició al Dècan i set anys després l'exèrcit dirigit per Malik Kafur, va assolar la regió. Yadaves, hoysales, ganpatis, coles i pandyes foren un per un derrotats i suprimits; l'anarquia va imperar al sud en la disputa per cobrir el buit de poder que es va lliurar entre governadors musulmans, representants de les antigues famílies reials, i caps locals lluitant per la supremacia, i d'aquesta situació va emergir el regne de Vijayanagar, que des de la seva capital a Hampi (districte de Bellary) van dominar la regió per més de 200 anys i van aturar l'expansió musulmana cap al sud.

L'eclosió del seu poder fou molt ràpid; gran nombre de caps hindús van acceptar la sobirania dels reis de Vijayanagar com única alternativa als musulmans; un segle i mig després governaven entre el Kistna i el Cap Comorin. El poder màxim fou durant el rei Krishna Deva (1509-30). Els gran oponents de la dinastia foren els sultans bahmànides de Gulbarga (des de 1347) i dos dels estats successors, el sultanat de Bijapur i el sultanat de Golconda. El 1565 els sultanats musulmans van formar una lliga que va derrotar el rei de Vijayanagar a la batalla de Talikota i van arrasar Vijayanagar fent fugir al rei.

L'imperi ja no es va recuperar; els governadors es van establir a poc a poc com sobirans independents i es va viure un segon període d'anarquia, emergint petits sobirans locals (naiks o nayaks i poligars). Els principals d'aquestos sobirans foren els nayaks de Madura. Bijapur va dominar fins al riu Tungabhadra i Golconda va seguir la mateixa línia més a l'est. A la meitat del segle XVII els sultans de Bijapur dominaven fins al Carnàtic. Fou sota la dinastia adilshàhida de Bijapur que van emergir els marathes: el pare de Sivaji fou un general de Bijapur. El mateix Sivaji el 1646 es va revoltar i es va fer independent. Es va coronar el 1674 a Raigarh al Konkan.

El 1686 l'emperador mogol Aurangzeb va conquerir Bijapur i l'any següent Golconda. El 1689 va conquerir Raigarh, la capital maratha, i va capturar a Sambhaji, el fill i successor de Sivaji, al que va fer matar; però el poder maratha va seguir en ascens i els seus successors van cobrar tribut en diverses parts del Dècan i altres parts del sud.

El 1724 el nizam al-Mulk Asaf Jah, virrei del Dècan, es va fer independent. Ell i els seus successors són coneguts com els subadars o nizams de Dècan o Hyderabad; el seu virrei al sud era el nawab del Carnàtic o nawab d'Arcot. Al mateix temps el regne hindú de Mysore, el més poderós dels que havien resultat de l'enfonsament de Vijayanagar, va començar a destacar. Un soldat de fortuna musulmà, Haidar Ali, va usurpar el poder el 1761 i va començar l'expansió encara més enèrgicament.

Al mateix temps els europeus havien començat a establir posicions. Els portuguesos eren els més antics, arribats el 1498 i establerts al segle XVI a Calicut i Goa, però foren suplantats a molts llocs pels holandesos al segle XVII; no obstant aquestos estaven més preocupats del comerç que d'establir un imperi i aviat van abandonar la cursa per dominar l'Índia. Els francesos s'havien establert a Madagascar però la van abandonar el 1672 en favor de les illes Maurici i Borbó (Reunion) i més tard (1674) van anar a l'Índia on François Martin va fundar Pondicherry. El 1741 Dupleix va assolir el govern i fou el gran defensor de l'imperi francès a l'Índia.

Els primers establiments anglesos foren a Nizampatam i Masulipatam, llocs on el capità Hippon del vaixell Globe va desembarcar el 1611 i va fundar factories. Cinc anys després es van establir factories a la costa occidental a Cragnanor i Calicut amb permís del zamorin; el 1619 es va establir un altres factoria a Pulicat, però l'oposició dels holandesos va aconsellar el seu abandonament. El 1625, dos anys després de la matança d'anglesos pels holandesos a Amboina, els agents de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a Bantam (Java) van enviar vaixells a Armagon al districte de Nellore i van fundar un establiment comercial. El 1639 degut a les molèsties causades pels delegats del sultà de Golconda als oficials de la Companyia, Francis Day, l'oficial en cap a Armagon, va obtenir la cessió d'un cap local de Chandragiri, feudatari teòric de la dinastia de Vijayanagar, la cessió d'un territori on es va construir Fort Saint George (1640) que el 1642 va esdevenir el quarter general de la companyia a la costa de Coromandel. El 1652 fou elevada a presidència independent de Bantam (1652-1655) i el 1658 les factories de Bengala van ser posades sota les seves ordes. Madras fou constituïda formalment en presidència el 1684. El 1690 els britànics van comprar als marathes la terra en la que es va construir el fort Saint David, prop de Cuddalore, i al final de segle hi havia factories a Porto Novo, Madapollam, Vizagapatam, Anjengo, Tellicherry i Calicut.

Fins al 1740 van aconseguir evitar conflictes però el 1741 la guerra de successió austríaca va portar a la guerra amb França, que va acabar amb la conquesta de Pondicherry el 1761 i el Tractat de París (1763). En aquesta guerra l'esdeveniment més notable fou la conquesta de Madras per Mahé de La Bourdonnais, subordinat de Dupleix, el 1746; el governador i els principals mercaders foren portats presoners a Pondicherry. Fort Saint David va esdevenir per un temps el quarter general britànic al sud de l'Índia i seu del president de Madras, la qual va quedar sota un gopvernador francès. El 1749 sota el tractat d'Aix-la-Chapelle, Madras fou retornada als britànics i la companyia va reforçar les fortificacions de manera que fos quasi impossible una nova conquesta.

Després de la pau de 1749 les forces franceses i angleses van seguir enfrontades per mitjà dels poders locals interposats: cada part donava suport a un pretendent al títol de nawab del Carnàtic i el mateix amb el càrrec de nizam d'Hyderabad. Si pel costat francès Dupleix havia estat l'ànima de l'imperi gal de l'Índia, pel costat anglès ho foren Robert Clive i Stringer Lawrence. El 1757 la guerra es va reprendre a Europa, i quan es va saber, a l'Índia. Els francesos van conquerir les fortaleses angleses a Vizagapatam, Fort St. David i Devikottai (aquesta darrera concedida als britànics pel raja maratha de Tanjore) i el 1758 van assetjar Madras; però aquesta vegada no van tenir èxit i finalment es van retirar. Mentre el coronel Forde, enviat per Clive des de Bengala cap als Circars Septentrionals, va derrotar els francesos a Condore i va conquerir Masulipatam. La victòria va suposar la cessió a la companyia d'un territori considerable a l'entorn d'aquesta darrera ciutat i va acabar després de moltes vicissituds amb l'ocupació i la cessió als britànics de tots els Circars Septentrionals per l'emperador mogul el 1765. Més al sud es va lliurar la decisiva batalla de Wandiwash en que Sir Eyre Coote va derrotar el francès Lally. Gingi, Arcot i altres fortaleses franceses van caure en mans dels britànics i el maig de 1760 els anglesos estaven em posició d'atacar Pondicherry. Lally va demanar ajut a Haidar Ali però aquest, ocupat al seu propi territori, va poder fer molt poc i Pondicherry es va rendir el gener de 1761. Per la pau de 1763 fou restaurada amb altres possessions als francesos, però el poder francès al sud de l'Índia ja no es va recuperar.

Nizam i marathes van demanar l'aliança britànica contra Haidar Ali. Aquest va aconseguir treura de l'aliança dels marathes i va descendir cap a les possessions britàniques al Carnàtic, però la lluita que va seguir no va tenir resultats decisius i el 1769 es va signar un tractat de pau que restablia l'statu quo anterior amb mútua restitució de conquestes.

El 20 d'octubre de 1774 la presidència va passar a formar part de l'Índia Britànica restant presidència fins al 12 de febrer de 1785 quan es van emetre les regulacions de la Pitt's Indian Act reformant l'administració de l'Índia; llavors la presidència de Madras, amb aquest nom, va passar a ser un govern provincial sota governadors.

El 1780 la guerra amb Haidar Ali va esclatar altra vegada; una vegada més va tenir el suport dels marathes i va descendir cap a les possessions britàniques al Carnàtic el juliol, devastant el país deixant una zona desèrtica a l'entorn de Madras, des de Pulicat al nord a Pondicherry al sud, i estenent-se uns 80 km cap a l'interior.

Warren Hastings, aleshores governador general de Bengala, va enviar a Sir Eyre Coote a Madras amb reforços i la seva habilitat aviat va canviar el signe de la guerra, però foren necessaris tres anys de dura lluita fins que es va concertar la pau el 1784 que altre cop restablia l'statu quo anterior amb mútua restitució de conquestes. Durant les operacions va morir Haidar Ali (1782) i el va succeir el seu fill Tipu Sultan.

La guerra es va reprendre el 1790 quan Tipu Sultan va atacar l'estat de Travancore, aliat britànic. Lord Cornwallis, governador general, va dirigir personalment les operacions; els britànics van tenir l'ajut del nizam i dels marathes i després de dos anys de lluita, la capital de Mysore, Seringapatam, va quedar assetjada i Tipu Sultan va accedir a cedir als seus enemics la meitat dels seus territoris i pagar una indemnització de guerra (3 crores i 30 lakhs de rúpies); els britànics van rebre el territori entorn de Dindigul i els districtes de Salem i Malabar.

Tipu va començar a acostar-se als que havien estat enemics, el nizam i els marathes, i altres aliats britànics, i fins i tot va enviar una ambaixada a Maurici, que aleshores era francesa, demanant l'ajut d'aquestos. Lord Mornington, que era governador general, va veure el perill que això suposava per l'hegemonia britànica i va adoptar mesures avançant cap al sud. El nizam va enviar un contingent als britànics. La resistència de Tipu Sultan fou dèbil, i la fortalesa de Seringapatam fou assaltada el 4 de maig de 1799. Tipu va morir a la lluita i el seu cos fou trobat entre els morts. Un representant de la dinastia hindú Wadiyar a la que Haidar Ali havia usurpat el tron fou restaurat al tron de Mysore, i els territoris de Tipu fora del Mysore propi foren dividits entre els aliats; els britànics van aconseguir Kanara, Coimbatore i el Wynaad.

El mateix any 1799 el raja maratha de Tanjore, per l'ajut rebut per accedir al tron, va executar el tractat quer havia signat i va entregar l'administració de l'estat a la Companyia Britànica de les Índies Orientals a canvi d'un pagament o pensió anual. El 1800 el nizam va cedir territoris a la Companyia a canvi de l'establiment d'una força militar subsidiària que s'havia d'establir als seus dominis per protegir l'estat; aquestos territoris eren els adquirits de Mysore en les particions del 1792 i del 1799 és a dir els districtes de Bellary, Anantapur, Cuddapah, i part de Kurnool, que foren coneguts com a Districtes Cedits.

A Seringapatam es va descobrir el 1799 correspondència compromesa entre Tipu Sultan i el nawab del Carnàtic o d'Arcot, nominal aliat britànic. Després de diverses negociacions el nawab va cedir el govern del seu estat el 1801, si bé va conservar el títol (nawab d'Arcot després príncep d'Arcot), propietats privades i una considerable pensió. El sobirà va gaudir de la consideració de primer noble de la presidència. Amb això la Companyia va obtenir els territoris que van formar per molt de temps la presidència de Madras, quedant només fora una part del districte de Kurnool que estava aleshores en poder d'un nawab que fins al 1800 fou tributari del nizam i llavors va passar a ser tributari de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, i els territoris europeus, l'establiment danès centrat a Tranquebar i el francès a Pondicherry. Quan el 1833 el nawab de Kurnool es va revoltar el territori fou confiscat, i annexionat el 1839. Tranquebar i el territori danès fou comprat el 1845.

El 1862 el districte de North Kanara fou transferit a la presidència de Bombai. En endavant no es va produir cap més alteració rellevant. Els territoris en general van quedar pacificats sense gaires problemes, els majors els que van donar els poligars als Districtes Cedits i a l'extrem sud, que van haver de ser sotmesos per la força mitjançant més d'una campanya militar. Als Circars Septentrionals es va produir agitació vers 1836 però fou reprimida. La darrera intervenció militar a la presidència fou la que va sufocar la rebel·lió de les muntanyes Rampa a l'agència de Godavari, el 1879.

El 1920 la província de la Presidència de Madras fou dotada d'un govern responsable. El 20 d'abril de 1946 se li va concedir l'autonomia. El 15 d'agost de 1947 va quedar integrada a l'Índia, formant la província de Madras (estat de Madras el 1950). Va incloure els territoris de l'antiga província però no els estats natius que en depenien els dos principals dels quals van formar la província i després estat de Travancore-Cochin, i la resta es van integrar posteriorment (el 1948). La nova constitució la va convertir en estat el 26 de gener de 1950. Els governadors de la província foren Sir Archibald Edward Nye (del 15 d'agost de 1947 al 7 de setembre de 1948) i Sir Krishnakumarsimhji Bhavsimhji fins al 26 de gener de 1950 (després va seguir com a governador de l'estat).

Agents de Fort Saint George i factòries britàniques al sud de l'Índia

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
Andrew Cogan	1 de març, 1640	1643
Francis Day	1643	1644
Thomas Ivie	1644	1648
Thomas Greenhill	1648	1652
Aaron Baker (President, independent de Bantam)	1652	1655
Thomas Greenhill	1655	1658
Thomas Chambers (Sir Thomas Chambers)	1658	1661
Sir Edward Winter	1661	Agost de 1665
George Foxcraft	Agost de 1665	16 de setembre de 1665
Sir Edward Winter (segona vegada)	16 de setembre de 1665	22 d'agost de 1668
George Foxcraft (segona vegada)	22 d'agost de 1668	gener de 1670
Sir William Langhorne	gener de 1670	27 de gener de 1678
Streynsham Master	27 de gener de 1678	3 de juliol de 1681
William Gyfford	3 de juliol de 1681	8 d'agost de 1684

Presidènts de Fort Saint George (Madras)

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
Elihu Yale (primera vegada) (interí)	8 d'agost de 1684	26 de gener de 1685
William Gyfford	26 de gener de 1685	25 de juliol de 1687
Elihu Yale (segona vegada)	25 de juliol de 1687	3 d'octubre de 1692
Nathaniel Higginson	3 d'octubre de 1692	7 de juliol de 1698
Thomas Pitt	7 de juliol de 1698	18 de setembre de 1709
Gulston Addison	18 de setembre de 1709	17 d'octubre de 1709
Edmund Montague (interí)	17 d'octubre de 1709	14 de novembre de 1709
William Fraser (interí)	14 de novembre de 1709	11 de juliol de 1711
Edward Harrison	11 de juliol de 1711	8 de gener de 1717
Joseph Collett	8 de gener de 1717	18 de gener de 1720
Francis Hastings	18 de gener de 1720	15 d'octubre de 1721
Nathaniel Elwick	15 d'octubre de 1721	15 de gener de 1725
James Macrae	15 de gener de 1725	14 de maig de 1730
George Morton Pitt	14 de maig de 1730	23 de gener de 1735
Richard Benyon	23 de gener de 1735	14 de gener de 1744
Nicholas Morse	14 de gener de 1744	10 de setembre de 1746

Governadors francesos

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
Bertrand-François Mahé de La Bourdonnais (interí)	10 de setembre de 1746	2 d'octubre de 1746
Jean-Jacques Duval d'Eprémesnil	2 d'octubre de 1746	agost de 1749

Presidents (de Fort St. David 1746-1749, després de Fort Saint George o Madras)

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
John Hinde	10 de setembre de 1746	14 d'abril de 1747
Charles Floyer	14 d'abril de 1747	19 de setembre de 1750
Thomas Saunders (a Fort David fins al 5 d'abril de 1752, després a Madras)	19 de setembre de 1750	14 de gener de 1755
George Pigot	14 de gener de 1755	14 de novembre de 1763
Robert Palk	14 de novembre de 1763	25 de gener de 1767
Charles Bourchier	25 de gener de 1767	31 de gener de 1770
Josias Dupre	31 de gener de 1770	2 de febrer de 1773
Alexander Wynch	2 de febrer de 1773	11 de desembre de 1775
George Pigot (segona vegada)	11 de desembre de 1775	23 d'agost de 1776
George Stratton	23 d'agost de 1776	31 d'agost de 1777
John Whitehall (interí)	31 d'agost de 1777	8 de febrer de 1778
Sir Thomas Rumbold	8 de febrer de 1778	6 d'abril de 1780
John Whitehall (segona vegada, interí)	6 d'abril de 1780	8 de novembre de 1780
Charles Smith (interí)	8 de novembre de 1780	22 de juny de 1781
George MaCartney, 1r Earl Macartney	22 de juny de 1781	12 de febrer de 1785

Governadors

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
George MaCartney, 1st Earl Macartney	12 de febrer de 1785	14 de juny de 1785
Alexander Davidson (interí)	14 de juny de 1785	6 d'abril de 1786
Sir Archibald Campbell	6 d'abril de 1786	7 de febrer de 1789
John Holland (interí)	7 de febrer de 1789	13 de febrer de 1790
Edward J.Holland (interí)	13 de febrer de 1790	20 de febrer de 1790
William Medows	20 de febrer de 1790	1 d'agost de 1792
Sir Charles Oakeley	1 d'agost de 1792	7 de setembre de 1794
Robert Hobart, 4t Earl de Buckinghamshire (baró Hobart)	7 de setembre de 1794	21 de febrer de 1798
George Harris, 1r baró Harris (interí)	21 de febrer de 1798	21 d'agost de 1798
Edward Clive, Baró Powis	21 d'agost de 1798	30 d'agost de 1803
William Henry Cavendish-Bentinck	30 d'agost de 1803	11 de setembre de 1807
William Petrie (interí)	11 de setembre de 1807	desembre de 1808
Sir George Hilario Barlow	24 de febrer de 1808	21 de maig de 1813
John Abercromby (interí)	21 de maig de 1813	16 de setembre de 1814
Sir Thomas Munro	16 de setembre de 1814	10 de juliol de 1827
Henry Sullivan Graeme (interí)	10 de juliol de 1827	18 d'octubre de 1827
Stephen Rumbold Lushington	18 d'octubre de 1827	25 d'octubre de 1832
Sir Frederick Adam	25 d'octubre de 1832	4 de març de 1837
George Edward Russell (interí)	4 de març de 1837	6 de març de 1837
John Elphinstone, 13è Lord Elphinstone (baró Elphinstone)	6 de març de 1837	24 de setembre de 1842
George Hay, 8è Marquès de Tweeddale	24 de setembre de 1842	23 de febrer de 1848
Henry Dickinson (interí)	23 de febrer de 1848	7 d'abril de 1848
Sir Henry Eldred Pottinger	7 d'abril de 1848	24 d'abril de 1854
Daniel Eliott (interí)	24 d'abril de 1854	28 d'abril de 1854
George Francis Robert Harris, 3r Baró Harris	28 d'abril de 1854	28 de març de 1859
Sir Charles Edward Trevelyan	28 de març de 1859	8 de juny de 1860
William Ambrose Morehead (interí)	8 de juny de 1860	5 de juliol de 1860
Sir Henry George Ward	5 de juliol de 1860	2 d'agost de 1860
William Ambrose Morehead (segona vegada, interí)	4 d'agost de 1860	18 de febrer de 1861
Sir William Thomas Denison	18 de febrer de 1861	26 de novembre de 1863
Edward Maltby (interí)	26 de novembre de 1863	18 de gener de 1864
Sir William Thomas Denison (segona vegada)	18 de gener de 1864	27 de març de 1866
Francis Napier, Baró Napier	27 de març de 1866	19 de febrer de 1872
Alexander John Arbuthnot (interí)	19 de febrer de 1872	15 de maig de 1872
Vere Henry Hobart	15 de maig de 1872	29 d'abril de 1875
William Rose Robinson (interí)	29 d'abril de 1875	23 de novembre de 1875
Richard Temple-Nugent-Brydges-Chandos-Grenville, 3r Duc de Buckingham i Chandos	23 de novembre de 1875	20 de desembre de 1880
William Patrick Adam	20 de desembre de 1880	24 de maig de 1881
William Huddleston (interí)	24 de maig de 1881	5 de novembre de 1881
Mountstuart Elphinstone Grant Duff	5 de novembre de 1881	8 de desembre de 1886
Robert Bourke, 1r Baró Connemara	8 de desembre de 1886	1 de desembre de 1890
John Henry Garstin	1 de desembre de 1890	23 de gener de 1891
Bentley Lawley, 3r Baró Wenlock	23 de gener de 1891	18 de març de 1896
Sir Arthur Elibank Havelock	18 de març de 1896	28 de desembre de 1900
Arthur Oliver Villiers-Russell, 2n Baró Ampthill	28 de desembre de 1900	30 d'abril de 1904
James Thompson (interí)	30 d'abril de 1904	13 de desembre de 1904
Arthur Oliver Villiers-Russell, 2n Baró Ampthill (segona vegada)	13 de desembre de 1904	15 de febrer de 1906
Gabriel Stoles (interí)	15 de febrer de 1906	28 de març de 1906
Sir Arthur Lawley, 6è Baró Wenlock	28 de març de 1906	3 de novembre de 1911
Sir Thomas David Gibson-Carmichael, 1r Baró Carmichael	3 de novembre de 1911	30 de març de 1912
Sir Murray Hammick (interí)	30 de març de 1912	30 d'octubre de 1912
John Sinclair, 1r Baró Pentland	30 d'octubre de 1912	29 de març de 1919
Sir Alexander Gordon Cardew	29 de març de 1919	10 d'abril de 1919
Freeman Freeman-Thomas, 1r Marquès de Willingdon	10 d'abril de 1919	12 d'abril de 1924
Sir Charles George Todhunter (interí)	12 d'abril de 1924	14 d'abril de 1924
George Joachim Goschen, 2n vescomte Goschen d'Hawkhurst	14 d'abril de 1924	29 de juny de 1929
Sir Norman Edward Majoribanks (interí)	29 de juny de 1929	11 de novembre de 1929
Sir George Frederick Stanley	11 de novembre de 1929	16 de maig de 1934
Mohammad Usman Sahib Bahadur (interí)	16 de maig de 1934	16 d'agost de 1934
Sir George Frederick Stanley (segona vegada)	16 d'agost de 1934	15 de novembre de 1934
Sir John Francis Ashley Erskine, Lord Erskine	15 de novembre de 1934	18 de juny de 1936
Kurma Venkata Reddy Naidu (interí)	18 de juny de 1936	1 d'octubre de 1936
Sir John Francis Ashley Erskine, Lord Erskine (segona vegada)	1 d'octubre de 1936	12 de març de 1940
Arthur Oswald James Hope, 2n Baró Rankeillour	12 de març de 1940	26 de febrer de 1946
Sir Henry Foley Knight (interí)	26 de febrer de 1946	5 de maig de 1946
Sir Archibald Edward Nye	5 de maig de 1946	15 d'agost de 1947

Ministres responsables

Nom	Presa de possessió	Deix el càrrec
Subbarayalu Reddiar (Partit de la Justícia)	17 de desembre de 1920	11 de juliol de 1921
Raja de Panagal (Partit de la Justícia)	11 de juliol de 1921	3 de desembre de 1926
P. Subbarayan (sense partit)	3 de desembre de 1926	27 d'octubre de 1930
P. Munusamy Naidu (Partit de la Justícia)	27 d'octubre de 1930	4 de novembre de 1932
Ramakrishna Ranga Rao, Raja de Bobbili (Partit de la Justícia)	4 de novembre de 1932	4 d'abril de 1936
P.T. Rajan (Partit de la Justícia)	4 d'abril de 1936	24 d'agost de 1936
Ramakrishna Ranga Rao, Raja de Bobbili (Partit de la Justícia) (segona vegada)	24 d'agost de 1936	1 d'abril de 1937
Kurma Venkata Reddy Naidu	1 d'abril de 1937	14 de juliol de 1937
Chakravarti Rajagopalachari (Partit del Congrés)	14 de juliol de 1937	29 d'octubre de 1939
Govern directe del governador	29 d'octubre de 1939	30 d'abril de 1946
Tanguturi Prakasam (Partit del Congrés)	30 d'abril de 1946	23 de març de 1947
Omandur P. Ramaswami Reddiar (Partit del Congrés)	23 de març de 1947	15 d'agost de 1947

• Font: Llista de governadors de Madras, per Ben Cahoon

Arqueologia

S'han trobat abundants restes prehistòrics. Algunes tombes es van descobrir a Adichanallur a Tinnevelly, amb gran riquesa d'objectes. A la vall del Kistna s'han trobat restes budistes destacant la stupa d'Amaravati. Entre les coves i estructures pallaves destaquen les Set Pagodes de Chingleput. Hi ha diversos monuments jains a South Kanara, els temple de Mudbidri i les estàtues colossals de Karkaia i Venur. Els monuments d'estil musulmans són pocs en nombre i de menor importància. Hi ha monuments hinduistes del temps dels chalukya i dels reis d'Orissa especialment als districtes de Bellary i de Ganjam. I els monuments més abundosos són els temples d'estil dravídic dels segles xvi i xvii, com els temples de Madurai, Rameswaram, Tanjore, Conjeeveram, Srirangam, Chidambaram, Tiruvannamalai, Vellore i Vijayanagar. L'arquitectura militar està representada en els forts de Gingi, Vellore, Trichinopoly, Dindigul i Gooty.

Vegeu també

• Modemkhallu
• Ramandrug
• Sergada

Bibliografia

• Hunter, Sir William Wilson. The Imperial Gazetteer of India. Londres: Trübner & co., 1885. 
• Wilson Hunter, Sir William; Sutherland Cotton, James; Sir Richard Burn, Sir William Stevenson Meyer. Great Britain India Office. The Imperial Gazetteer of India. Oxford: Clarendon Press, 1908. 

Wordlstatesmen