Plumbur
Substància química | tipus d'entitat química |
---|
Un plumbur és un compost químic format per la combinació de l'element plom i un o més elements menys electronegatius que ell. El mot plumbur deriva del llatí plumbum, plom.[1]
Nomenclatura
[modifica]Els plumburs són combinacions del plom amb elements més electropositius o, cosa que és el mateix, menys electronegatius. La IUPAC ha establert que, a efectes d'anomenar els plumburs, els elements més electropositius són tots els dels grups 1 a 13 de la taula periòdica, els lantànids i els actínids. És a dir, els grups situats a l'esquerra del grup 14 del plom.[2]
Per anomenar aquests composts s'empra la nomenclatura de composició estequiomètrica, preferint-se la que indica la proporció de cada element mitjançant prefixos de quantitat. Els noms es formen començant per plumbur precedit per un prefix, si cal, que indica la proporció del plom al compost; després la preposició de, i s'acaba amb el nom de l'altre element, també precedit del prefix que indiqui la proporció, si cal.[2] Exemples:
- : plumbur de dicalci
- : triplumbur de pentacalci
- : triplumbur de calci
Plumburs binaris
[modifica]Els plumburs dels metalls alcalins s'obtenen per reacció directa amb el plom, i donen lloc a una gran varietat de composts, destacant de sodi: ; de potassi: , de rubidi: ; i de cesi: i ; amb anions fases de Zintl semblants als estannurs. El liti, degut al seu menor volum, dona lloc a composicions diferents: i .
Quant als metalls alcalinoterris el beril·li no dona plumburs, i del magnesi només se'n coneix el . La resta de metalls alcalinoterris dona un bon grapat de composts. De calci: ; d'estronci: , i de bari: i .[3]
Els metalls de transició formen menys plumburs que estannurs, i les composicions són i , on representa un metall de transició. Per exemple o .[3]
Referències
[modifica]- ↑ Casassas i Simó, E.; Sales i Cabré, J. Nomenclatura de química inorgànica: recomanacions de 1990. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997. ISBN 9788472833609.
- ↑ 2,0 2,1 Connelly, N.G; Damhus, T.; Hartshorn, R.M.; Hutton, A.T. Nomenclature of Inorganic Chemistry - IUPAC Recommendations 2005. RSC Publishing, 2005. ISBN 978-0-85404-438-2 [Consulta: 3 novembre 2015]. Arxivat 2015-05-20 a Wayback Machine.
- ↑ 3,0 3,1 Pöttgen, R.; Johrendt, D. Intermetallics: Synthesis, Structure, Function. Walter de Gruyter GmbH & Co KG, 2014. ISBN 9783486856187.