Vés al contingut

Pinc

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Fragata danesa i pinc espanyol (vaixell petit a la dreta)
Marina d'Antoine Roux

Entre els vaixells tradicionals, un pinc és un vaixell de càrrega molt semblant al xabec però amb una mànega sensiblement més gran. N'hi havia amb un arqueig de fins a 200 tones, segons una font catalana.[1] Però hi ha pincs de 500 tones documentats. L'aparell original era llatí, amb tres pals: trinquet, mestre i mitjana. Era molt difós al mediterrani als segles xviii i xix.[1] També hi havia pincs amb aparells híbrids de manera semblant al llondro. Alguns diccionaris fan el pinc i el llondro equivalents.[2]

Característiques

[modifica]

Alguns diccionaris ofereixen definicions parcials que, unides a altres documents (escrits i gràfics), permeten resumir les característiques principals dels pincs més freqüents.[3][4][5][6][7][8][9]

Arqueig

[modifica]

Entre 150 i 500 tones.

Forma del buc

[modifica]

De construcció robusta i de formes semblants a les del xabec. Mànega important, amb gran capacitat de càrrega i poc calat. Sortida de popa molt fina a l'obra viva (la part sumergida) i amb una plataforma formada per dos suports horitzontals en voladís i un engraellat practicable per a la maniobra amb l'arbre de mitjana. Proa fina al nivell de l'aigua, rematada amb un bec format per dos suports units a les amures i units per travessers formant una mena d'escala.

Aparell

[modifica]

L'aparell original consistia en tres pals i veles llatines: trinquet, mestre i mitjana. Posteriorment era freqüent aparellar el trinquet i el mestre amb veles quadres. Hi ha exemples d'aparells amb veles llatines i, a la vegada, amb veles quadres hissades a la manera de gàbies. També era freqüent, amb vents forts o navegant d'empopada, arriar les antenes i navegar amb veles quadres hissades als pals trinquet i mestre.

Armament

[modifica]

Malgrat de tractar-se de vaixells de càrrega, molts pincs anaven armats per a defensar-se de corsaris i pirates. Els pincs podien emprar-se també en activitats militars, de cors i pirateria.

Pinc genovès carregant mercaderies. Vegeu la popa plena (malgrat algunes definicions) i els canons.
Pinc genovès cenyint amb veles quadres amurat a babord. Vegeu les antenes de les veles llatines arriades sobre la coberta.

Curiositat

[modifica]

En algunes contrades catalanes els pincs eren anomenats filibots. No es coneix la causa d'aquesta denominació, que identifica amb el mateix nom vaixells molt diferents.

Documents

[modifica]

Una llista cronològica de fets protagonitzats per pincs permet aproximar-se a la difusió i usos d'aquesta mena de vaixells.

  • 1633. “Pink” neerlandès.[10]
  • 1641. En una operació de transport de la Guerra dels Segadors, i formant part d'un estol de 17 vaixells i 3 tartanes des de Nàpols a Cartagena, hi participaren tres pincs. De 500, 350 i 320 tones, respectivament.[11]
  • 1716. El mes de maig un pinc català arriba a Gènova des de Barcelona després d'un viatge de 25 dies. Porta notícies dels abusos dels castellans i d'una lluita de catalans sense armes revoltats.[12]
  • 1717. "Pink" Mary Ann de Dublin.[13]
  • 1722. Pinc corsari de 8 canons prova de capturar un pinc d'Eivissa.[14]
  • 1743. Pinc napolità arribat a Messina des de Misolonghi es posat en quarantena.[15]
  • 1758. La Companyia de Comerç de Barcelona va comprar una tartana francesa (de nom “La Diligente Fortuna”) i la va convertir en el pinc “San Juan y San Severo” de 3.500 quintars. El buc era el mateix però l'aparell degué canviar de dos pals a tres. Probablement el trinquet va passar a hissar veles de creu.[16]
  • 1761. "Pinke".[17]
  • 1764. Diversos pincs en un combat naval.[18]
  • 1777. Pinc genovès fugit de pirates barbarescs.[19]
  • 1780. Combat, sense vent, entre un corsari algerià (amb un xabec i un pinc) i una galera genovesa. Amb victòria dels genovesos.[20]
  • 1780. El pinc corsari “Valeroso” comandat per Martí Badia arriba a Palamós amb un vaixell recuperat a un xabec corsari de Maó. La narració esmenta l'ús del català en el combat.[21]
  • 1786. Pinc guardacostes de Sardenya.[22]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Muntanya i Martí, T.; Escatllar i Torrent, F. Naviniminia. Ancorades al Port de Tarragona. Embarcacions del segle xix (1-2-3). Centre d'Estudis Marítims i d'Activitats del Port de Tarragona, 2011-2012, p. 23. ISBN 978-84-92839-28-5.xix (1-2-3)&rft.aulast=Muntanya i Martí&rft.aufirst=T.&rft.date=2011-2012&rft.pub=Centre d'Estudis Marítims i d'Activitats del Port de Tarragona&rft.pages=23&rft.isbn=978-84-92839-28-5&rft_id=https://www.porttarragona.cat/ca/cataleg-publicacions/item/navinimia-ancorades-al-port-de-tarragona-embarcacions-del-segle-xix-1-2-3"> 
  2. ↑ Melchior E. Núñez de Taboada. Diccionario Frances-Español y Español-Frances. Brunot - Labbe, 1820, p. 689–. 
  3. ↑ Auguste Jal. Glossaire nautique répertoire polyglotte de termes de marine anciens et modernes par A. Jal. Didot, 1848, p. 1176–. 
  4. ↑ John Fincham. An Introductory Outline of the Practice of Ship-building, &c. &c. William Woodward, 1821, p. 286–. 
  5. ↑ Charles Romme. Dictionnaire de la marine françoise avec figures. Par Charles Romme, ... imprimé chez P.L. Chauvet, 1792, p. 490–. 
  6. ↑ Pierre Marie Joseph ¬de Bonnefoux. Dictionnaire de marine à voiles et à vapeur: Marine à voiles. Bertrand, 1859, p. 574–. 
  7. ↑ Lunier. Dictionnaire des sciences et des arts.... Le Normant, 1806, p. 109–. 
  8. ↑ Giovanni Casaccia. Dizionario genovese-italiano. G. Schenone, 1876, p. 601–. 
  9. ↑ Thomas Vicente Tosca. Compendio mathematico: en que se contienen todas las materias mas principales de las ciencias, que tratan de la cantidad. en la imprenta de Joseph García, 1757, p. 4–. 
  10. ↑ John Bruce; William Douglas Hamilton; Mrs. Sophia Crawford Lomas Calendar of State Papers, Domestic Series, of the Reign of Charles I ...: 1633-1634. Longman, Brown, Green, Longmans, & Roberts, 1863, p. 117–. 
  11. ↑ de Sotomayor, Antonio Valladares de Sotomayor. Semanario erudito, que comprehende varias obras ineditas, criticas, morales, instructivas, politicas, historicas, satiricas, y jocosas, de nuestros mejores autores antiguos, y modernos. Dalas a luz Don Antonio Valladares de Sotomayor (en castellà). Imprenta y libreria de Alfonso Lopez, 1790. 
  12. ↑ Avvisi italiani, ordinarii e straordinarii. Giov. van Ghelen, 1716, p. 101–. 
  13. ↑ Baylus C. Brooks. Dictionary of Pyrate Biography. Lulu.com, 22 març 2020, p. 167–. ISBN 978-1-67818-234-2. 
  14. ↑ Foglio di Foligno, p. 246–. 
  15. ↑ Testa, Francesco. Relazione istorica della peste, che attaccossi a Messina nell'anno mille settecento quarantatre coll'aggiunta degli ordini, editti, istruzioni e altri atti pubbici fatti in occasione della medesima (en italià). Angelo Felicella, 1745, p. 1–. 
  16. ↑ José María Oliva Melgar. Cataluña y el comercio privilegiado con América en el siglo XVIII: la Real Compañía de Comercio de Barcelona a Indias. Edicions Universitat Barcelona, 1987, p. 191–. ISBN 978-84-7528-485-9. 
  17. ↑ Thomas Browne (sir.). Sir Thomas Browne's works, ed. by S. Wilkin, 1852, p. 527–. 
  18. ↑ Mercurio histórico y político. Imprenta Real, 1764, p. 26–. 
  19. ↑ Gazzetta universale: o sieno notizie istorice, politiche, di scienze, arti agricoltura, ec, núm.31, 19-04-1777, pàg. 247.
  20. ↑ Gaggiero, Giuseppe. Compendio delle storie di Genova di G. G. dall'anno 1777 al 1797, etc (en italià), 1851, p. 16. 
  21. ↑ Journal politique, ou Gazette des gazettes. Lutton, 1780, p. 31–. 
  22. ↑ Martens, Georg Friedrich; Murhard, Friedrich Wilhelm August. Nouveaux supplémens au recueil de traités… dupuis 1761 jusqu'àaprésent (en francès). Dieterich, 1839, p. 49. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pinc&oldid=32262724»