Vés al contingut

Partit Revolucionari Ucraïnès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióPartit Revolucionari Ucraïnès
(uk) Революційна українська партія Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologianacionalisme ucraïnès
socialisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1900
Data de dissolució o abolició1905 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaDmytro Antonovych (en) Tradueix
Mykola Porsh (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

El Partit Revolucionari Uucraïnès (ucraïnès: Революційна українська партія, Revolyutsiyna ukraïnska partiya RUP) va ser un partit polític de tendència nacional-revolucionària i marxista[1] fundat l'11 febrer del 1900 per estudiants de Khàrkiv, l'objectiu principal del qual era la revolució i la independència d'Ucraïna.

Ben aviat el partit presentà conflictes interns a causa de les diferències en la importància donada als objectius nacionals d'una banda i als socialistes, d'una altra. Si el primer programa del Partit revolucionari ucraïnès preveia la independència d'Ucraïna, la idea d'autonomia dins d'una federació amb Rússia es va acabar imposant.

El partit finalment es va dividir en tres. Sota la direcció de Mikola Mikhnovski es crea una petita ala nacionalista que es va convertir en el Partit Popular d'Ucraïna. Subscrit a un nacionalisme absolut, el partit es va mantenir sense influència. Després, el 1904, és l'ala esquerra del RUP el que se separa i es converteix en la Unió socialdemòcrata ucraïnesa, abans d'unir-se a la socialdemocràcia russa.

La resta del RUP prengué el 1905, el nom de Partit Obrer Socialdemòcrata Ucraïnès Aquest últim va continuar conciliant els objectius nacionals i socialistes. Trobem en particular Volodímir Vinnitxenko i Símon Petliura, cadascun dels quals forma un corrent dins del partit; el primer més aviat social-revolucionari i el segon més nacional-democràtic.[2]

Notes i referències

[modifica]
  1. Andreas Kappeler, Petite histoire de l'Ukraine, Institut d'études Slaves, Paris, 1997, p. 113
  2. Andreas Kappeler, Petite histoire de l'Ukraine, Institut d'études Slaves, Paris, 1997, p. 136