Nou Partit Democràtic (Canadà)
(en) New Democratic Party (fr) Nouveau Parti démocratique  | |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | NDP i NPD | ||||
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia | socialdemocràcia | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Co-operative Commonwealth Federation (en)  Nou Partit | ||||
| Creació | 3 agost 1961 | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Aliança Progressista Internacional Socialista (1961–2018) | ||||
| Membres | 124.000 (2017) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Jagmeet Singh (2017–) | ||||
| Leader of the New Democratic Party of Canada (en) | Jagmeet Singh | ||||
| Joventuts | New Democratic Youth of Canada (en) | ||||
| Filial | |||||
| Cambra dels Comuns del Canadà | 24 / 338 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | ndp.ca | ||||
  
| |||||
El Nou Partit Democràtic (en anglès New Democratic Party - NDP; en francès Nouveau Parti Démocratique - NPD) és un partit polític del Canadà, actiu a nivell federal i provincial. És membre de la Internacional Socialista.
Ideologia
[modifica]Aquest és el partit més a l'esquerra dels cinc partits representats en l'any 2011 a la Cambra dels Comuns del Parlament del Canadà. Entre les característiques del partit, hi ha ideologies socials democràtiques i socialistes.
Història
[modifica]Després de moltes discussions, la Federació cooperativa de la Commonwealth i el Congrés Laborista Canadenc van decidir unir forces per crear un nou partit polític que pogués fer que la socialdemocràcia fos més popular entre els votants canadencs. Aquest partit, conegut inicialment com el Partit Nou, es va convertir en el Nou Partit Democràtic (NDP) el 1961 i Tommy Douglas va derrotar a Hazen Argue el 3 d'agost de 1961, en la primera convenció de la direcció de l'NDP a Ottawa, i va esdevenir el primer líder del nou partit.[1]
Encara que Douglas mai va portar el partit al govern, a través de gran part del seu mandat, el partit va portar l'equilibri de poder a la Cambra i va ser conegut per ser la veu principal de l'oposició a la imposició de la Llei de Mesures de Guerra, durant la Crisi d'Octubre de 1970 i va dimitir com a líder l'any següent.
La convenció de lideratge de 1971 va ser tumultuosa, amb una nova generació de militants coneguda com The Waffle va proposar moltes resolucions controvertides, inclosa la nacionalització de totes les indústries de recursos naturals i el suport a la sobirania del Quebec, que van ser tombades per l'establishment del NDP i la important delegació sindical David Lewis, com a figura líder de l'establishment, va guanyar el lideratge del partit el 24 d'abril.[2] L'any 1974 Lewis es va retirar com a líder pels mals resultats a les eleccions federals de Canadà de 1974 i per problemes de salut.
Ed Broadbent va guanyar les eleccions de lideratge de 1975 per succeir a Lewis.[3] El NPD va aconseguir un rècord de 43 diputats a les eleccions federals de Canadà de 1988 però el Partit Liberal del Canadà va recollir la majoria dels beneficis d'oposar-se al Tractat de Lliure Comerç del Canadà i els Estats Units i emergir com l'alternativa al govern. La pluja d'atacs dels conservadors contra els liberals, així com la divisió de vots entre el NPD i els liberals, els va ajudar a guanyar una segona majoria consecutiva. El 1989, Ed Broadbent va renunciar després de 20 anys com a líder federal del NDP, havent liderat el partit en de quatre eleccions federals.[4]
El 2003 l'NPD nomena a Jack Layton, el nou líder del partit,[5] i el partit va donar suport extern al govern del Partit Liberal de Paul Martin en minoria.[6] però va donar supoort a una moció de confiança amb el Partit Conservador del Canadà (PCC) i el Bloc Québécois fent caure al govern,[7] que va donar pas a un govern conservador que regí el Canadà des de les eleccions federals de Canadà de 2006 fins al 2015.
A nivell provincial, el NPD forma el govern el 2011 en dues de les deu províncies del Canadà, Manitoba (el primer ministre Greg Selinger) i Nova Escòcia (Primer Ministre: Darrell Dexter) i és el principal partit d'oposició en províncies de Columbia Britànica i Saskatchewan. També està present en les legislatures dels Yukon, Alberta i Ontario. Les eleccions federals de Canadà de 2011, el NPD obté el 30,6% dels vots. Això es tradueix a 103 membres de la Cambra dels Comuns del Canadà, més de la meitat dels escons procedents del Quebec (59), permetent que el partit sigui l'oposició oficial a la Cambra dels Comuns prenent-li el lloc al Partit Liberal.[8] El 22 d'agost, el líder del partit, Jack Layton mor a causa d'un càncer i el 24 de març de 2012, el partit elegeix Thomas Mulcair com a nou líder del partit.
Després de les eleccions federals de Canadà de 2021 va donar suport extern al govern en minoria de Justin Trudeau del Partit Liberal del Canadà per protegir-lo de possibles mocions de confiança que podrien fer caure el govern. L'acord es va establir fins al juny de 2025,[9] però a principis de setembre l'acord es va trencar.[10]
Evolució del logotip
[modifica]| 1961 | 1961–1984 | 1984–1997 | 1997[11]–2004[a] | 2004–2012[a] | 2012–present[a] |
|---|---|---|---|---|---|
|
|
|
|
|
Resultats electorals
[modifica]Cambra dels Comuns
[modifica]| Any | Lider | Escons | /– | Vots | % | Pos. | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1962 | Tommy Douglas | 19 / 265 |
 11
|
1,044,754 | 13.57 | 4t | Oposició |
| 1963 | 17 / 265 |
 2
|
1,044,701 | 13.22 | = 4t | Oposició | |
| 1965 | 21 / 265 |
4
|
1,381,658 | 17.91 | 3r
|
Oposició | |
| 1968 | 22 / 264 |
1
|
1,378,263 | 16.96 | = 3r | Oposició | |
| 1972 | David Lewis | 31 / 264 |
9
|
1,725,719 | 17.83 | = 3r | Oposició |
| 1974 | 16 / 264 |
15
|
1,467,748 | 15.44 | = 3r | Oposició | |
| 1979 | Ed Broadbent | 26 / 282 |
10
|
2,048,988 | 17.88 | = 3r | Oposició |
| 1980 | 32 / 282 |
6
|
2,165,087 | 19.77 | = 3r | Oposició | |
| 1984 | 30 / 282 |
2
|
2,359,915 | 18.81 | = 3r | Oposició | |
| 1988 | 43 / 295 |
13
|
2,685,263 | 20.38 | = 3r | Oposició | |
| 1993 | Audrey McLaughlin | 9 / 295 |
34
|
939,575 | 6.88 | 4t
|
Oposició |
| 1997 | Alexa McDonough | 21 / 301 |
12
|
1,434,509 | 11.05 | = 4t | Oposició |
| 2000 | 13 / 301 |
8
|
1,093,748 | 8.51 | = 4t | Oposició | |
| 2004 | Jack Layton | 19 / 308 |
6
|
2,127,403 | 15.68 | = 4t | Oposició |
| 2006 | 29 / 308 |
10
|
2,589,597 | 17.48 | = 4t | Oposició | |
| 2008 | 37 / 308 |
8
|
2,515,288 | 18.18 | = 4t | Oposició | |
| 2011 | 103 / 308 |
66
|
4,508,474 | 30.63 | 2n
|
Oposició | |
| 2015 | Tom Mulcair | 44 / 338 |
59
|
3,441,409 | 19.71 | 3r
|
Oposició |
| 2019 | Jagmeet Singh | 24 / 338 |
20
|
2,903,722 | 15.98 | 4t
|
Oposició |
| 2021 | 25 / 338 |
1
|
3,036,346 | 17.83 | = 4t | Suport extern | |
| Oposició |
Referències
[modifica]- ↑ Sears, Val «NEW DEMOCRATIC PARTY HAILS DOUGLAS AS LEADER» (en anglès). Toronto Daily Star [Toronto], 04-08-1961, p. 1, 4.
- ↑ Goldblatt, Murry «Long road to the top» (en anglès). The Globe and Mail [Toronto], 26-04-1971, pàg. 3.
- ↑ Tunney, Catharine. «Ed Broadbent, former NDP leader, dead at 87» (en anglès). CBC, 11-01-2024. [Consulta: 5 novembre 2024].
- ↑ «CBC News Indepth: Ed Broadbent» (en anglès). CBC. [Consulta: 22 octubre 2024].
- ↑ «Layton surprises locals: Supporters 'blown away' by win over Blaikie, Nystrom». Star-Phoenix, 27-01-2003, p. A1.
- ↑ Bill Curry, Brian Laghi, Gloria Galloway. «Martin buys NDP support» (en anglès). Globe and Mail, 27-04-2005. [Consulta: 13 novembre 2024].
- ↑ «The vote that toppled Paul Martin's minority government» (en anglès). CBC, 28-11-2018. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ Visser, Josh. «Layton rides 'Orange wave,' NDP becomes Opposition» (en anglès). CTV, 03-05-2011. [Consulta: 3 octubre 2024].
- ↑ «Canada: New Democratic party withdraws support for Trudeau’s Liberals» (en anglès). The Guardian, 04-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
- ↑ «Justin Trudeau survives confidence vote but other problems still loom» (en anglès). The Guardian, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
- ↑ «Junkets around the world keeps former Rat Packer busy». Regina Leader-Post, 29-03-1997, p. 12 [Consulta: 13 abril 2023].
