Vés al contingut

Milícia Francesa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula unitat militarMilícia Francesa
Milice française Modifica el valor a Wikidata
lang=
Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització paramilitar i milícia Modifica el valor a Wikidata
Fundació30 gener 1943 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució9 agost 1944 Modifica el valor a Wikidata
PaísFrança i Govern de Vichy Modifica el valor a Wikidata
Part deCol·laboracionisme a França Modifica el valor a Wikidata
Guerres i batalles
Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata

La Milícia Francesa fou una organització política i paramilitar de França, creada el 30 de gener de 1943 pel Govern de Vichy per lluitar contra la Resistència, qualificada de «terrorista».

Perfil de l'organització

[modifica]
Cartell de reclutament.

Com a cos local complementari de la Gestapo, els milicians participaren també de les persecucions dels jueus, dels que es resistien al "Servei de Treball Obligatori" i de tots els opositors coneguts pel règim. Fou una policia política com les de totes les dictadures, formada per elements partidaris del règim, a més de ser una força policial de manteniment de l'ordre.

Els seus caps foren Pierre Laval i sobretot Joseph Darnand, secretari general i fundador del "Servei d'Ordre Legionari", precursor de la Milícia Francesa.

Organització de tipus feixista, s'anomenava "moviment revolucionari", però no fou altra cosa que un grup anti-republicà, anticomunista, antisemita, anticapitalista, nacionalista (tot i que relativament, atès el seu col·laboracionisme amb els ocupants alemanys), proautoritari i violent.[1][2]

Igual que feien els nazis, els milicians practicaven habitualment la delació, la tortura, els segrestaments i les execucions sumàries i arbitràries. La pràctica sistemàtica de la violència i els nombrosos excessos, així com el seu col·laboracionisme, contribuïren a mantenir-los minoritaris entre la població francesa, i mai no van ser més de 15.000 membres.

La policia política

[modifica]
Milicians desfilant el 1944.

La Milícia acabà substituint la policia ordinària i cooperà amb la Gestapo, principalment en la persecució i captura dels jueus. Tenia una tropa de xoc, la Franc-Garde, que participà en la repressió dels maquis, grups armats de resistents a l'ocupació alemanya, durant l'hivern de 1943 a 1944.

La Llei del 20 de gener del 1944, ja a la fase final del domini nazi, autoritzà la Milícia a constituir tribunals militars per a judicis sumaríssims, compostos de tres jutges, tots milicians, que de forma anònima pronunciaven sentències a mort que s'executaven immediatament.

El gener del 1944, la Milícia es desplegà pel nord de França, a la zona ocupada,[3] i s'hi incorporaren molts més col·laboracionistes que vivien en aquella zona.

La fi de la Milícia

[modifica]

La retirada

[modifica]

Amb l'Alliberament de França, la Milícia fou dissolta pel Govern provisional de la República francesa (GPRF) el 9 d'agost del 1944.[4]

Joseph Darnand ordenà el replegament general dels milicians l'agost del 1944.[5] Tot i així, alguns milicians es van quedar enrere i participaren en alguns combats en territori francès al costat dels alemanys.

Uns 2.500 milicians i les seves famílies s'exiliaren a Alemanya, on 1.800 quedaren incorporats a la Divisió Carlemany junt amb els altres francesos que ja integraven unitats militars alemanyes. Tanmateix, Joseph Darnand hagué de cedir el comandament a un general alemany i fou destinat al nord d'Itàlia amb 500 francs-gardes a perseguir partisans.

La depuració

[modifica]

Amb la retirada dels alemanys, els milicians foren sovint els objectius preferits de la "depuració salvatge" endegada per les Forces franceses de l'interior (FFI). Molts foren executats sumàriament, de vegades en grup.[6]

La "depuració legal", en canvi, organitzada pel govern provisional, condemnà tants milicians a mort, com a presó, com a treballs forçats.

Joseph Darnand, capturat finalment a Itàlia pels britànics, fou lliurat a les autoritats franceses, condemnat a mort i executat el 10 d'octubre del 1945.

El 1994, després de diverses dècades fent la viu-viu, l'antic cap de la Milícia a Lió, Paul Touvier, esdevingué el primer francès condemnat per crims contra la humanitat (morí a la presó el 1996).

Bibliografia

[modifica]
  • Pierre Giolitto, Histoire de la Milice, Éditions Librairie Académique Perrin, París, 2002. (francès)
  • Jean Delperrié de Bayac, Histoire de la Milice (1918-1945), Éditions Fayard, París, 1995. (francès)

Referències

[modifica]
  1. La Fontaine de Siloë. [[[:Plantilla:Google Livres]] Histoire de la milice et des forces du maintien de l'ordre en Haute-Savoie 1940-1945], 1997, p. 507. ISBN 978-2842060411. . (francès)
  2. André Brissaud (préface de Robert Aron), La Dernière année de Vichy (1943-1944), Paris, Éditions Perrin, 1965. (francès)
  3. André Brissaud, La Dernière année de Vichy (1943-1944), p. 273-274. (francès)
  4. Ordonnance du 9 août 1944 relative au rétablissement de la légalité républicaine sur le territoire continental – Version consolidée au 10 août 1944., a la pàgina legifrance.gouv.fr. Consultat: 20/6/2009. (francès)
  5. Jacques Delperrié de Bayac, Histoire de la Milice 1918-1945, Editorial Fayard, 1969. (francès)
  6. Henri Amouroux. «Les tribunaux du peuple à la Libération». Académie des Sciences morales et politiques. Arxivat de l'original el 2007-04-23. [Consulta: 5 juliol 2011].. (francès)