Manuel Summers Rivero

Manuel Summers Rivero
Biografia
Naixement	26 març 1935 ; Sevilla (Espanya)
Mort	12 juny 1993 (58 anys); Sevilla (Espanya)
Causa de mort	càncer colorectal
Sepultura	cementiri de San Fernando
Activitat
Ocupació	director de cinema, escriptor, guionista, dibuixant, productor de cinema, actor
Activitat	1959 -
Família
Fills	David Summers Rodríguez
Pare	Francisco Summers e Isern
Germans	Guillermo Summers
Premis
	(1992) medalla d'Andalusia; (1987) Mingote Award (en) ; (1981) Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics a la millor direcció, per l'obra Ángeles gordos; (1973) Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics al millor guió, per l'obra El niño es nuestro; (1970) Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics al millor guió, per l'obra Urtain, el rey de la selva... o así; (1963) Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics al millor guió, per l'obra Del rosa al amarillo; (1963) Silver Shell Film Award (en) , per l'obra Del rosa al amarillo ;

Manuel Summers Rivero (Huelva, 26 de març de 1935-Ib., 12 de juny de 1993) va ser un director de cinema i humorista espanyol.

Biografia

Va néixer a Sevilla, el 26 de març de 1935, en el si d'una família andalusa acomodada d'origen irlandès. Era fill de Francisco Summers, fiscal de l'Estat. És pare del cantant David Summers —músic espanyol, vocalista, baixista i compositor d'Hombres G— i de Cheyenne Summers —actriu espanyola de doblatge i locució—, i germà del periodista Guillermo Summers —presentador i guionista de televisió—.

Els seus films es caracteritzen per una barreja d'humor negre i caràcter satíric.

Va ser precursor a donar a conèixer l'humor de la ciutat de Lepe, en passar els estius allí, on va prendre contacte amb els vilatans —va ser declarat Fill Predilecte de Lepe i dona nom a una cèntrica plaça de la ciutat— i en la qual mantenia una residència d'estiu.

El seu primer treball, Del rosa al amarillo, Conquilla de Plata al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1963, fou seguit d'altres com La niña de luto o Juguetes rotos. Per desgràcia, l'escàs reconeixement de la majoria dels films de la seva primera etapa va motivar un progressiu canvi de registre cap a un cinema més comercial, com el cas d' Adiós cigüeña, adiós, sobre una parella de pares adolescents, que fins i tot va tenir una seqüela titulada El niño es nuestro.

En 1980 dirigeix Ángeles gordos en coproducció amb els Estats Units i rodada a Nova York.

En els anys vuitanta va tornar a la senda de l'èxit amb la «trilogia de la cambra oculta»: To er mundo é güeno, que va obtenir un gran èxit de públic i va provocar les dues seqüeles següents, To er mundo é mejó i To er mundo é demasiao. Eren pel·lícules sense argument, que basaven el seu desenvolupament en contínues bromes de carrer provocades pel director, que van gaudir d'enorme èxit en el seu moment, alguna de les quals van ser gairebé mítiques, com aquella on es va introduir un lleó en un urinari públic. Va comptar amb la col·laboració del seu germà Guillermo i de curiosos personatges, com a boxadors o nans.

En 1986 Summers va rodar Me hace falta un bigote, pel·lícula protagonitzada por ell mateix i amb referències a la seva primera pel·lícula, Del rosa al amarillo, on narra amb tendresa la història d'un amor infantil impossible, on es barregen ficció i realitat en una història entranyable i nostàlgica. La pel·lícula, malgrat ser considerada per cert sector de la crítica com un dels seus millors títols, va fracassar comercialment, la qual cosa va motivar que es rescabalés dirigint altres dues interpretades pel grup Hombres G titulades Sufre Mamón i Suéltate el pelo, que van tornar a ser un inevitable èxit en taquilla, en estar el conjunt de moda en el seu moment. Aquests dos títols —com ja ho fossin els de la trilogia de la cambra oculta—, van ser notablement vilipendiades per la crítica —Carlos Aguilar en la seva Guia del vídeo-Cine qualifica a la primera d'«engendre demencial i insofrible»— i van suposar el seu comiat cinematogràfic.

En 1992 va rebre la Medalla de Plata d'Andalusia.

Summers va treballar també com a tècnic en TVE i com humorista gràfic a mitjans com Hermano Lobo, ABC i Sábado Gráfico. Per una col·laboració en aquesta última revista va ser processat el 1971 per un jutjat de Madrid a causa unes vinyetes que segons l'acusació feien escarn de la religió catòlica.^[1]

Va morir a Sevilla el 12 de juny de 1993, als 58 anys, víctima d'un càncer de còlon.^[2]

Premis

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics^[3]^[4]^[5]^[6]

Any	Categoria	Pel·lícula	Resultat
1963	Millor guió	Del rosa al amarillo	Guanyador
1963	Premi Antonio Barbero	Del rosa al amarillo	Guanyador
1965	Millor actriu	Sonia Bruno per El juego de la oca	Guanyador
1970	Millor guió	Urtain, el rey de la selva... o así	Guanyador
1973	Millor guió	El niño es nuestro	Guanyador
1981	Millor director	Ángeles gordos	Guanyador

Filmografia com a director

El Viejecito (1959). Projecte de fi de carrera per a l'Institut de Ciències Cinematogràfiques de Madrid.
Del rosa al amarillo (1963). Guanyadora de la Conquilla de Plata del Festival de Cinema de Sant Sebastià.
La niña de luto (1964). Menció especial al Festival de Canes.
El juego de la oca (1966).
Juguetes rotos (1966). Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Valladolid.
No somos de piedra (1968).
¿Por qué te engaña tu marido? (1969).
Urtain, el rey de la selva... o así (1969).
Adiós, cigüeña, adiós (1971).
El niño es nuestro (1973)
Ya soy mujer (1975).
Mi primer pecado (1976).
Ángeles gordos (1980). Coproducció amb els Estats Units rodada a Nova York.
To er mundo é güeno (1982).
To er mundo é... ¡mejó! (1982).
La Biblia en pasta (1984).
To er mundo é... ¡demasiao! (1985).
Me hace falta un bigote (1986).
Sufre mamón (1987).
Suéltate el pelo (1988).
El beatio de 2000W (1991).

Filmografia com a actor

La niña de luto, de Manuel Summers.
Aunque la hormona se vista de seda, de Vicente Escrivá (1971).
Black story. La historia negra de Peter P. Peter, de Pedro Lazaga (1971).
Vente a Alemania, Pepe, de Pedro Lazaga (1971).
Polvo eres..., de Vicente Escrivá (1974).
Juegos de Sociedad, de José Luis Merino (1974)
Yo la vi primero, de Fernando Fernán Gómez (1974).
De profesión: polígamo, d'Angelino Fons (1975).
El primer divorcio, de Mariano Ozores (1981)
Me hace falta un bigote, de Manuel Summers.

Filmografia com a productor

La niña de luto, de Manuel Summers.

Filmografia com a guionista

Del rosa al amarillo, de Manuel Summers.
Urtain, el rey de la selva... o así, de Manuel Summers.

Llibres d'humor gràfic

Politik.
Los pecados de Summers.

Referències

↑ La Vanguardia Española, 29 d'octubre de 1971
↑ «Muere a los 58 años el humorista y director de cine Manuel Summers, víctima de un cáncer». La vanguardia, 06-07-1993.
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1963». CEC. Arxivat de l'original el 2019-03-27. [Consulta: 11 febrer 2018].
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1970». CEC. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 11 febrer 2018].
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1973». CEC. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 11 febrer 2018].
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1981». CEC. Arxivat de l'original el 2020-10-09. [Consulta: 16 octubre 2016].

Enllaços externs

[1] La Vanguardia Española, 29 d'octubre de 1971

[2] «Muere a los 58 años el humorista y director de cine Manuel Summers, víctima de un cáncer». La vanguardia, 06-07-1993.

[3] «Premios del CEC a la producción española de 1963». CEC. Arxivat de l'original el 2019-03-27. [Consulta: 11 febrer 2018].

[4] «Premios del CEC a la producción española de 1970». CEC. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 11 febrer 2018].

[5] «Premios del CEC a la producción española de 1973». CEC. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 11 febrer 2018].

[6] «Premios del CEC a la producción española de 1981». CEC. Arxivat de l'original el 2020-10-09. [Consulta: 16 octubre 2016].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]