Makuria

Makuria
Tipus	estat desaparegut i regne
Localització
	18° 13′ 28″ N, 30° 44′ 33″ E / 18.2244°N,30.7425°E
Capital	Old Dongola (en)
Població humana
Religió	religions africanes tradicionals i cristianisme
Dades històriques
Creació	segle V
Dissolució	c. 1518

Makuria^[1] (nubià antic: ⲇⲱⲧⲁⲩⲟ, Dotawo; copte: Ⲙⲁⲕⲟⲩⲣⲓⲁ; grec antic: Μακουρία, Makouria; àrab: المقرة, al-Muqurra o المكرّة, al-Mukurra) fou un regne de la part central de Núbia entre Nobàtia i Aloa.^[2]

Unió amb Nobàtia

Devia existir ja abans del 600 i per aquesta data va quedar unit amb Nobàtia. Els experts no n'han pogut establir la data d'unió, que no fou anterior al 600 ni posterior al 690, durant el regnat de Mercuri (va governar després del 675 i fins vers el 710), segons el que es pot desprendre de les dades dels escrits d'Isaac, patriarca d'Alexandria (690-692), i d'una inscripció del mencionat rei. Isaac fa esment dels problemes entre el rei de Nobàtia (que Isaac anomena Maurotània, probablement derivat de Maris) i el de Makuria; la inscripció de Mercuri, que regnava a Dongola, fa esment de la construcció de dues esglésies a Nobàtia, l'una a Faras i l'altra a Taifa. Un document del 759 dona al rei Ciríac (probablement va governar del 759 al 768) el títol de senyor de Makuria i de Núbia.

Àrabs i coptes

El 640 Amr ibn al-As, comandant en cap dels àrabs, va conquerir Egipte,^[3] i el 651 Abd-Al·lah ibn Sad va establir la pau amb Núbia.^[4] El patriarca melquita (catòlic) Jordi d'Alexandria va fugir a Constantinoble i la seu va restar vacant durant cent anys. Els coptes, al contrari que els catòlics, es van aliar als àrabs i van rebre a canvi les esglésies catòliques; el patriarca copte va passar a tenir jurisdicció sobre tot Egipte i Núbia. Els bisbes designats arreu de Núbia foren monofisites, i aquesta tendència es va imposar ràpidament. Es té constància de nombrosos bisbes en diverses parts de Núbia, entre ells a Faras. Sembla que foren uns 9 bisbats a Makuria (i sis més a Aloa); la tradició n'esmenta 17. En aquest temps, alguns àrabs vivien a Núbia.

Els reis de Makuria van pagar el bakt (tribut) als governants d'Egipte, fet que implicava una certa dependència, a més a més de la dependència religiosa del patriarca d'Alexandria. Vers la segona meitat del segle ix, el rei de Mukarra va atacar Assuan, però fou derrotat i molts soldats foren fets presoners; els fatimites van avançar al sud fins a Abreem i la regió d'Assuan va restar a les seves mans fins a la desaparició de la dinastia vers el 1169, quan el rei de Makurru va aprofitar l'abandó del govern per a entrar a la zona i la va ocupar.

En general, els àrabs es refereixen al regne com a Núbia (Nuba) o com a Dunqula, però queda constància en una carta de Kasr Ibrahim al patriarca Marc III d'Alexandria (1166-1169) del nom de Makuria i la seva regió del nord, i el regne del sud, que allí s'esmenten com a Nobàdia, Makuria i Alodia; en aquesta carta, el sobirà mameluc s'atribueix jurisdicció sobre aquestos territoris.

Aiúbides i mamelucs

El 1173 el germà de Saladí, Xams-ad-Dawla Turan-Xah, des del Iemen, va entrar a Núbia, va destruir esglésies i es va emportar algun bisbe i 70.000 nubians, mentre la part nord era ocupada pels aiúbides (ho fou fins vers el 1210). El 1272 el rei David va atacar Aydhab, en territori egipci (port a la mar Roja, prop de l'actual frontera entre Egipte i Sudan), i això va provocar la resposta mameluca. El 1274, el soldat mameluc Bàybars I va enviar un exèrcit a Núbia i va conquerir Dongola, d'on va fugir el rei cristià David, i els cristians del país van haver de pagar una taxa per evitar la conversió forçosa. Va seguir (1276-1290) una època convulsa amb canvis freqüents de rei per les lluites entre els favorables als mamelucs i els seus enemics. Es creu que alguns territoris van independitzar-se vers el 1290 i un regne, amb capital a Daw, apareix com a independent. Se sap també del Regne de Dotawo, que probablement era abans tributari, centrat a la regió de Djebel Adda, però alguns creuen que el Regne de Dau i el de Djebel Adda foren el mateix.

El 1293, el rei de Makurru es va fer tributari dels mamelucs, i també el seu successor, però el 1304 el país tornava a ser independent. La situació de Makuria del 1317 en endavant és complexa i poc estudiada. El 1317, els Banu l-Kanz haurien arribat a dominar el regne més per enllaços matrimonials que per conquesta; en aquest any, el regne estava en mans de Kerembes (Karambas), que pagava tribut als mamelucs, però s'havia demorat en el pagament. Els mamelucs van fer una expedició i van posar al tron Dukkula a Bershambo o Sanbu, que va agafar el nom de Saif al-Din Abdallah i va convertir la catedral local en mesquita; Kanz al-Dawla, nebot del rei deposat, va lluitar contra el nou rei i el 1320 es va proclamar rei amb suport de nubians i àrabs; el 1323, els mamelucs van tornar i van imposar un efímer rei, i finalment van restaurar l'antic rei Kerembes, que durant el seu captiveri s'hi havia convertit, però Banu al-Kanz, amb suport dels Banu al-Ikrima, una altra tribu àrab, va agafar el poder altre cop. No se sap fins quan Banu l-Kanz i la seva nissaga hi va tenir el poder, però possiblement fins a la segona part del segle, quan davant de la descomposició de Makuria haurien retornar al nord. A la segona meitat del segle, els següents reis foren mers instruments dels mamelucs i van perdre tot poder a la meitat del segle xiv. L'últim rei esmentat és Nasir, sobirà nominal el 1397. Després desapareix tota traça del regne.

El 1377, la tribu nubiana islamitzada dels Kanuz, suposats descendents dels Banu l-Kanz i sotmesa als mamelucs, es van apoderar d'Assuan, i revoltats contra els mamelucs la van conservar fins vers el 1403. Llavors, es va produir una baixada del nivell del Nil que va portar la gana a la zona i Assuan fou abandonada per tots. El 1410, la tribu dels nubians islamitzats Hawwara va derrotar els Kanuz.

Dels petits estats que van anar sorgint entre el 1290 i finals del segle xv, el principal fou el de Sennar, fundat el 1484 i continuat per la tribu negra dels Funj, que el 1504 va dominar Makuria.

Llista dels reis

Reis desconeguts fins al 651
Qaliduru 651-652
Zacaries I v. 645-655
Rei o reis desconeguts 655-675
Mercuri v. 675-v. 710
Rei o reis desconeguts 710-722
Ciríac I v. 722-v. 738
Zacaries II v. 738-v. 744
Simó v. 744-v. 748
Abraham v. 748- v.755
Marc v. 755- v. 759
Ciríac II v. 759-v. 768
Rei o reis desconeguts v. 768-v. 790
Miquel v. 790-v. 810
Joan v. 810-v. 822
Zacaries III Israel v. 822-v. 831
Qanun l'Usurpador v. 831
Zacaries III Israel (restaurat) v. 831-v. 854
Ali Baba v. 854-v. 860
Israel v. 860-v. 870
Jordi I v. 870-892
Asabisos .892-v. 912
Esteve v. 912-v. 943
Kubri ibn Surun v. 943-v. 958
Zacaries IV v. 958-v. 969
Jordi II v. 969-v. 980
Simeó v. 980-v. 999
Rafel v. 999-v. 1030
Jordi III v. 1030-v. 1080
Salomó v. 1080-v. 1089
Basili v. 1089-v. 1130
Jordi IV v. 1130-v. 1158
Moisès v. 1158-v. 1174
Una part als aiubites d'Egipte v. 1174-v. 1210 (en l'altra part del país reis desconeguts)
Iahia v. 1210-v. 1268
David I v. 1268-v. 1274
David II v. 1274-1276
Shakanda 1276-v. 1277
Meskedet v. 1277-1279
Berek 1279-1286
Shamumun 1286-1288
Rei desconegut 1288- ?
Shamumun (restaurat)
Rei desconegut v. 1290
Shamumun (restaurat) 1290-1293
Als Mamelucs d'Egipte 1293-1304
Anni (vassall mameluc 1293-?)
Budeminah (vassall mameluc ?-1304)
Amai 1304-1305
Kudanbes 1305-1312
Kerembes 1312-1317
Bershambo (Sayf-ad-Din Abd-Al·lah) (vassall mameluc 1317-1320)
Kanz-ad-Dawla (vassall mameluc 1320-1323)
Ibrahim 1323 (rei vassall mameluc per uns tres dies)
Kerembes 1223 (restaurat com a rei independent)
Als Mamelucs d'Egipte després de 1323
Kanz-ad-Dawla 1323-? (restaurat com a vassall mameluc)
Mahmud v. 1350 (vassall mameluc)
Nasir v. 1397 (vassall mameluc)
Annexió després de 1397

Referències

↑ «Núbia». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 març 2022].
↑ Kirwan, Laurence Patrick. The Oxford University Excavations at Firḳa (en anglès). Oxford University Press, 1939, p. 44. ISBN 1939.
↑ The Islamic Review (en anglès). vol.. Khwajah Kamal al-Din, 1958, p. 27.
↑ Hrbek, Ivan. Africa from the Seventh to the Eleventh Century (en anglès). James Currey Publishers, 1992, p. 103. ISBN 0852550936.

Vegeu també

Bibliografia

U. Moneret de Villard, Storia de la Nubia cristiana, Roma, 1928.
Y. F. Hasan, The Arabs and the Sudan, Edimburgh, 1967.
Jakobielski, Faras III. A history of the Bishops of Pachoras, 1972.
G Vantini, Oriental sources concerning Nubia, 1975; The Excavations at Faras, 1970.

[LGEC-1] «Núbia». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 març 2022].

[2] Kirwan, Laurence Patrick. The Oxford University Excavations at Firḳa (en anglès). Oxford University Press, 1939, p. 44. ISBN 1939.

[TIS-3] The Islamic Review (en anglès). vol.. Khwajah Kamal al-Din, 1958, p. 27.

[4] Hrbek, Ivan. Africa from the Seventh to the Eleventh Century (en anglès). James Currey Publishers, 1992, p. 103. ISBN 0852550936.

[1]

[2]

[3]

[4]