Vés al contingut

La dona mico

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaLa dona mico
Le Mari de la femme à barbe Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMarco Ferreri Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Ugo Tognazzi
Annie Girardot
Achille Majeroni
Ugo Rossi
Ermelinda De Felice Modifica el valor a Wikidata
ProduccióCarlo Ponti Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióMario Garbuglia Modifica el valor a Wikidata
GuióRafael Azcona i Marco Ferreri Modifica el valor a Wikidata
MúsicaTeo Usuelli Modifica el valor a Wikidata
FotografiaAldo Tonti Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeMario Serandrei Modifica el valor a Wikidata
VestuariPiero Tosi Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia i França Modifica el valor a Wikidata
Estrena1964 Modifica el valor a Wikidata
Durada92 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià
francès Modifica el valor a Wikidata
Subtitulat en catalàSí Sí
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióNàpols Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0057006 FilmAffinity: 203023 Allocine: 7626 Rottentomatoes: m/the-ape-woman-la-donna-scimmia Letterboxd: the-ape-woman Allmovie: v83852 AFI: 21668 TMDB.org: 61823 Modifica el valor a Wikidata

La dona mico[1] (en italià, La donna scimmia) és una pel·lícula dramàtica italofrancesa del 1964 dirigida per Marco Ferreri i protagonitzada per Ugo Tognazzi i Annie Girardot. Va participar en el 17è Festival Internacional de Cinema de Canes.[2] La pel·lícula es va inspirar en la història de la vida real de Julia Pastrana, una dona del segle xix explotada com a atracció de fira pel seu gerent Theodore Lent. S'ha subtitulat al català.[1]

El 2008 la pel·lícula va ser seleccionada per entrar a la llista de les 100 film italiani da salvare.[3][4][5]

Sinopsi

[modifica]

Nàpols. Antonio Focaccia és un lladregot que viu a la zona de Duchesca. Arribat per casualitat a un hospici per a gent gran per vendre els seus béns, s’adona d’una dona jove completament coberta de pèl, la Maria. La nena sempre hi ha viscut amagada i Focaccia la convenç perquè abandoni l'hospici on està tancada i que faci una gira amb un rudimentari espectacle, en el qual serà presentada al públic com l'únic exemple viu d'una dona-simi, que es troba en un lloc remot africà. Maria accepta la proposta de l’home i és enganyada: Antonio, de fet, l'explota i li fa creure que és la seva parella (l’home arribarà fins i tot a perpetrar una estafa contra un zoòleg).

Maria, després d’haver descobert els enganys de Focaccia (de qui s’enamora), torna indignada a l’hospici on havia estat tancada tota la vida i, després d’uns mesos i de nombroses negociacions amb les monges de l’hospici, Antonio, una mica per llàstima però molt per interès, es casa amb ella. Els dos marxaran conscientment a fer una gira organitzada per un empresari francès i aniran a París, on Maria s’adonarà que espera un fill. Durant el part, la mare i el fill moren i un museu dona la benvinguda als seus cossos embalsamats. Antonio, sempre disposat a explotar i treure profit de qualsevol ocasió, reclama als dos cossos que els mostrin al públic en un espectacle de fira.

Repartiment

[modifica]

Producció

[modifica]

Produït per Carlo Ponti per la C.C.P. de Roma, la pel·lícula es va rodar a les fàbriques de Tirrenia, però el paper del protagonista es va oferir per primera vegada a Sophia Loren, esposa del productor, qui, no obstant això, es va negar.

El productor Carlo Ponti va imposar inicialment un final diferent a la pel·lícula, que acaba amb la mort del nen i de Maria. El final del director continuava després d’aquest tràgic succés que mostrava al protagonista que, embalsamant mare i fill, continuarà portant els seus fenòmens estranys morts per Europa.

També hi ha un tercer final, proposat a la versió francesa, en què Maria i el nen sobreviuen i el part provoca la caiguda de tots els cabells de Maria. Antonio, que ja no té els seus fenòmens, es redimeix i accepta una feina honesta al port, complint el seu paper de pare de família: aquest final ensucrat i familiar està completament lluny del cinisme de Ferreri.

La trama està inspirada en la història real de Julia Pastrana, una dona hipertricòtica que va viure realment al segle xix a Mèxic i explotada com un monstre per Theodore Lent. Lent va arribar a fer embalsamar la dona amb el seu fill acabat de néixer, quan tots dos van morir a Moscou durant la seva gira. Les mòmies de la dona i del seu fill no van ser enterrades a Mèxic fins al 2013.[6]

Crítiques

[modifica]

Tullio Kezich a la setmana Incom de l'1 de març de 1964:[7]

« "La donna scimmia" s'assembla a"la Strada" de Fellini, més que cap altra pel·lícula. Tognazzi, que la majoria ha trobat una mica feble en aquesta pel·lícula, ens sembla exemplar en la seva ambigüitat com a home. qualsevol, lligat al carro d’un sistema del qual no es pot dissoldre absolutament, ni menys convincent que una patètica i valenta Annie Girardot ." »

Premis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 La dona mico a la Base de dades de cinema en català
  2. ↑ «Festival de Cannes: The Ape Woman». festival-cannes.com. [Consulta: 28 febrer 2009].
  3. ↑ Massimo Bertarelli, Il cinema italiano in 100 film: i 100 film da salvare, Gremese Editore, 2004, ISBN 88-8440-340-5
  4. ↑ Massimo Borriello «Cento film e un'Italia da non dimenticare». Movieplayer, 04-03-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
  5. ↑ «Ecco i cento film italiani da salvare». Corriere della Sera, 28-02-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
  6. ↑ Julia Pastrana sepolta in Messico
  7. ↑ La donna scimmia al web d'Ugo Tognazzi
  8. ↑ Nastri d'Argento 1965[Enllaç no actiu]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_dona_mico&oldid=32192833»