Elionor d'Àustria
Elionor d'Àustria[1] (Lovaina, 15 de novembre de 1498 - Talavera la Real, 25 de febrer del 1558) va ser una infanta de Castella i d'Aragó, filla dels reis Joana I i Felip I de Castella. Va ser reina consort de Portugal (1518-1521) pel seu matrimoni Manuel I, però el matrimoni va ser molt breu. El seu fillastre, Joan III, va evitar la seva entrada en un convent, tot i que la reina vídua va retirar-se i va dedicar-se a l'oració. Arran de la Pau de Cambrai va esdevenir reina consort de França (1530-1547) en ser casada amb el rei Francesc I. En tornar a enviudar, va incorporar-se a la cort del seu germà i eventualment va tornar a Castella.[1][2]
Orígens familiars
[modifica]Nascuda el 15 de novembre de 1498 a la cort de Brussel·les, va ser la filla primogènita de l'arxiduc Felip el Formós i la llavors princesa Joana de Castella. Era neta per línia paterna de Maximilià I d'Àustria i de Maria de Borgonya, i per línia materna de Ferran II d'Aragó i d'Isabel I de Castella. Va ser germana dels emperadors romanogermànics Carles V i Ferran I.[3][2]
Reina de Portugal
[modifica]Després que el seu pare refusés algunes propostes de matrimoni del duc de Lorena i els reis de Dinamarca i de Navarra,[2] va ser destinada per casar-se amb el príncep hereu de Portugal, el futur Joan III. No obstant això, finalment va haver de fer-ho amb el pare d'aquest, el rei Manuel I, que havia quedat vidu del seu segon matrimoni i va agradar-li el retrat d'Elionor que havien enviat a la cort. El rei va decidir anul·lar el prometatge anterior i va acordar el casament, que va ser ben rebut a Castella.[4]
La cerimònia per poders es va fer a Saragossa el 16 de juliol de 1518, i conclosos els contractes matrimonials, la infanta va marxar cap a Portugal, on va ser rebuda pel seu marit a Crato, on el 24 de novembre es van celebrar importants festes per l'arribada de la reina.[4] El 25 de novembre de 1518 es casà a Lisboa amb el rei Manuel I de Portugal.
D'aquesta unió nasqueren els infants: Carles de Portugal (1520-1521) i Maria de Portugal (1521-1577), senyora de Viseu.
Viduïtat i retir
[modifica]A causa del disgust d'haver quedat vídua ràpidament, Elionor va voler marxar de palau i internar-se al convent d'Odivelas, però Joan III li ho va impedir i finalment la reina es va retirar a Xabregas, on va fer vida pràcticament idèntica a la d'una religiosa professa.[4]
Reina de França
[modifica]En virtut de la Pau de les Dames, signada entre el seu germà, l'emperador Carles V, i el rei Francesc I de França, per tal d'asserenar les tensions entre les dues potències. Va suposar la renúncia a ambicions territorials per part de tots, a més del prometatge d'Elionor amb el rei de França, vidu de la seva primera muller, que comportava també un dot d'un milió d'escuts.[5]
En el seu camí cap a França va estar acompanyada del bisbe de Mallorca, Diego Ribera de Toledo.[6] El matrimoni es va celebrar el 4 de juliol de 1530 a l'abadia de Capsieux de Baiona. La coronació solemne de la reina va fer-se a l'abadia de Sant Denís el 5 de març de 1531, i després va ser rebuda amb entusiasme a París. Elionor va viure aïllada a la cort francesa, dedicada a l'oració i la lectura de la Bíblia, mentre el seu marit es lliurava a les seves amants.[4]
Retorn a Castella
[modifica]En quedar vídua per segona vegada, el 1548 va abandonar França i es va reunir amb el seu germà, Carles V, incorporant-se a la seva cort a Flandes.[2] Va estar present durant la convocatòria d'Estats Generals a Brussel·les, quan l'emperador va deixar els Països Baixos en mans del seu fill Felip i va renunciar les corones de Castella i d'Aragó, que va prosseguir amb l'abdicació de la corona imperial en el seu germà, Ferran.[7]
El 1556 ella i el seu germà van embarcar-se rumb a Castella,[2] i mentre Carles es va instal·lar al monestir de Yuste, Elionor va fixar la seva residència a Guadalajara i després va traslladar-se a Jarandilla de la Vera, des d'on va visitar diverses vegades al seu germà.[7]
Mort
[modifica]Elionor va morir el 18 de febrer de 1558 a Talavera la Real, mentre tornava de visitar la seva filla, la infanta Maria de Portugal, duquessa de Viseu, a la qual va conèixer per primera vegada, i va intentar-la persuadir, sense èxit, que passés a viure amb ella a Castella.[2][7]
Va ser enterrada originalment a l'església de Santa Maria de la Plaza de Mèrida.[7] El 1574 Felip II va fer traslladar el seu cos al monestir de San Lorenzo del Escorial.[3] El cos va arribar primer a Yuste, on va continuar el camí juntament amb el de l'emperador Carles V fins a arribar a El Escorial, on van ser enterrats provisionalment a l'església vella del monestir. El 1654 va ser traslladat de manera definitiva al Panteó d'Infants.[7] La seva tomba és a la novena cambra sepulcral. A la làpida hi resa HELEONORA, GALLIARVM REGINA i el seu epitafi és Domine, dabis pacem nobis (traduït en català «Senyor, tu ens donaràs la pau»), que té el seu origen en una frase del llibre d'Isaïes de la Bíblia.[8]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Elionor d’Àustria». Gran Enciclopèdia Catalana. enciclopedia.cat. [Consulta: 3 gener 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Knecht, Robert J. «Leonor de Austria» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 22 agost 2021].
- ↑ 3,0 3,1 Flórez, Enrique. Memorias de las reynas catholicas (en castellà). vol. 2. Madrid: Antonio Marín, 1761, p. 837.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «D. Leonor. Rainha de Portugal» (en portuguès). Diccionario histórico, corográfico, heráldico, biográfico, bibliográfico, numismático y artístico. João Romano Torres - Manuel Amaral, 1904-1915/2000-2015. [Consulta: 22 agost 2021].
- ↑ Cadenas y Vicent, Vicente de. Doble coronación de Carlos V en Bolonia, 22-24/II/1530 (en castellà). Madrid: Hidalguía, 1985, p. 57-58.
- ↑ Fernández Collado, Ángel. Obispos de la provincia de Toledo (1500-2000) (en castellà). Toledo: Estudio Teológico de San Ildefonso, p. 38.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «El traslado del cuerpo de Leonor de Austria, reina de Francia, al monasterio de Yuste (1573)» (en castellà). Archivo General de Andalucía, 01-03-2014. [Consulta: 1r febrer 2023].
- ↑ Rodríguez Díez, José. «Epitafios del Panteón de Infantes del Monasterio del Escorial y sus fuentes bíblicas». A: Francisco Javier Campos (coord.). El mundo de los difuntos: culto, cofradías y tradiciones (en castellà). Madrid: Ediciones Escurialenses, 2014, p. 848. ISBN 978-84-15659-23-5.
