Conclave de 1676

Conclave de 1676
	41° 54′ N, 12° 28′ E / 41.9°N,12.46°E
Tipus	conclave
Interval de temps	2 agost - 21 setembre 1676
	← conclave de 1669–70 1689 ⊟
Localització	Palau Vaticà (Ciutat del Vaticà) , Roma
Estat	Itàlia
Jurisdicció	Ciutat del Vaticà
Participant	Niccolò Acciaiuoli ; Girolamo Buonvisi ; Francesco Nerli ; Giulio Gabrielli ; Alexandre VIII ; Innico Caracciolo ; Paolo Savelli ; Mario Alberizzi ; Gaspare Carpegna ; Emmanuel Théodose de La Tour d'Auvergne de Bouillon ; Innocenci XI ; Sigismondo Chigi ; Carlo Carafa della Spina ; Alderano Cybo ; Gregorio Barbarigo ; Giulio Spinola ; Pierre de Bonzi ; Girolamo Grimaldi-Cavalleroni ; Carlo Rossetti ; Camillo, Cardinal Massimi ; Francesco Albizzi ; Giovanni Dolfin ; Buonaccorso Buonaccorsi ; Flavio Chigi ; Antonio Bichi ; Jean François Paul de Gondi, Cardinal de Retz ; Pietro Vidoni ; Celio Piccolomini ; Pietro Basadonna ; Lazzaro Pallavicino ; Fabrizio Spada ; Luigi Omodei ; Luis Manuel Fernández Portocarrero ; Carlo Cerri ; Giacomo Filippo Nini ; Ulderico Carpegna ; Carlo Pio di Savoia ; Bernard-Gustave de Bade-Durlach ; Girolamo Boncompagni ; Cesare Facchinetti ; Alfonso Litta ; Philip Howard ; Alessandro Crescenzi ; Carlo Barberini ; César d'Estrées ; Giacomo Rospigliosi ; Paluzzo Paluzzi Altieri degli Albertoni ; Francesco Maidalchini ; Giannicolò Conti ; Felice Rospigliosi ; Decio, Cardinale Azzolini ; Bernardino Rocci ; Federico Baldeschi Colonna ; Niccolò Albergati-Ludovisi ; Girolamo Gastaldi ; Papa Benet XIII ; Giacomo Franzoni ; Neri Corsini ; Juan Everardo Nithard ; Lorenzo Raggi ; Girolamo Casanate ; Galeazzo Marescotti ; Francesco Barberini
Religió	Església Catòlica
Càrrec a elegir	papa
Elegit	Innocenci XI

El conclave de 1676 va ser convocat després de la mort del Papa Climent X i va concloure amb l'elecció del cardenal Benedicto Odescalchi, que prengué el nom d'Innocenci XI^[1]

Mort del Climent X

El Papa Climent X va morir a la tarda del 22 de juliol de 1676. Tenia 86 anys, i durant un temps va estar malalt, físicament i (com insisteixen les fonts franceses en particular) mentalment. En la seva senilitat, es va diferir per complet al seu "nebot", el cardenal Paluzzo Paluzzi Altieri, que no era un home escrupolós econòmic ni polític. Al capvespre de la seva mort, el cos del papa va ser portat en solemne processó des del Quirinal fins a Sant Pere, on va ser vetllat durant tres dies a la Capella del Santíssim Sagrament.

Les novendiales van començar el matí del dia 23. Els cardenals Barberini (el degà), Paluzzi Atieri (el camarlenc), Cibo (el protoprevere), i Carlo Barberini (en absència del Cardenal Maidalchini, el protodiaca) es van reunir a la Cancelleria i va fer arranjaments per a la seguretat de Roma durant la Seu Vacant.

Els cardenals van començar a arribar a Roma el 30 de juliol. La nit del 31 els cardenals Barbarini, Chigi, d'Estrées i Rospigliosi es van reunir al Palazzo della Cancelleria, aparentment per obrir negociacions sobre qui es convertiria en Papa. El 2 d'agost, el cardenal Neri Corsini va organitzar una reunió amb diversos cardenals a la casa del cardenal Rospigliosi; tots ells creats per Alexandre VII, buscant un terreny comú i un candidat acceptable. El cardenal Chigi, en la seva més recent visita a Florència, havia assolit un acord oral amb el Gran Duc de Toscana, Cosme III, per tal donar suport al cardenal Neri Corsini, un florentí per al Tron Papal. Si això fos impossible d'aconseguir, la segona opció era el cardenal Piccolomini.

Els cardenals

A la mort del papa Climent, hi havia 67 cardenals, dels quals 65 van participar finalment en el conclave, i dos van morir abans de la seva conclusió.^[2] El conclave va començar el diumenge 2 d'agost, amb 44 cardenals assistint a la Missa de l'Esperit Sant a Sant Pere.^[3]

Cardenals assistents al Conclave

Cardenals absents

Faccions al conclave

Hi va haver set faccions.^[8] La facció francesa tenia sis membres (Bouillon, Bonzi, d'Estrées, Grimaldi, Maidalchini i Retz).L'espanyola també en tenia sis (Nidhard, Bernhard de Baden, Portocarrero, Pio, Raggi i Savelli). El cardenal Barberini (nebot d'Urbà VIII) va tenir sis vots (inclosos Carlo Barberini, Carpegna, Facchinetti, Gabrielli i Rosetti). La facció del cardenal Chigi (nebot d'Alexandre VII) en tenia disset (incloent Sigismondo Chigi, Barbarigo, Boncompagni, Buonvisi, Caracciolo, Caraffa, Corsini, Conti, Delfino, Franzoni, Litta, Nini, Piccolomini, Vidoni i Spinola). El nebot de Climent IX, el cardenal Giacomo Rospigliosi, va liderar sis cardenals (incloent Acciaioli, Buonacorsi, Cerri, Palavicino i Felice Rospigliosi); era un antic amic i confident del cardenal Odescalchi. El Camerlenc va presidir una facció de catorze (incloent Albizzi, Gaspar Carpegna, Casanate, Colonna, Crescenzi, Gastaldi, Marescotti, Massimo, Nerli, Norfolk, Rocci i Spada). Els "esquadronistes" només tenien tres membres (Ottoboni, Azzolini i Omodei). Hi havia alguns cardenals, entre ells Cibo, Ludovisi i Odescalchi, que no estaven compromesos amb cap facció (tot i que alguns els atribuïen als Esquadronistes).

Les grans potències estaven representades a Roma: l'emperador Leopold I, en absència d'un ambaixador, pel cardenal Carlo Pio di Savoia de Ferrara; el rei de França Lluís XIV pel duc d'Estrées i el cardenal d'Estrées; Carles II, rei d'Espanya, va estar representat per l'antic confessor de la seva mare, el cardenal Nidhard, SJ. L'arquebisbe de Braga, Veríssimo de Lencastre, va representar a Alfons VI de Portugal. El cardenal Norfolk parlà per l'Anglaterra catòlica, encara que el Protector d'Anglaterra va ser oficialment el cardenal Barberini. Lluís XIV estava tan molest en el seu tractament durant els anys d'Altieri que va prohibir als seus cardenals que visitessin el camarlenc o qualsevol dels creats del papa Climent. Aquest era, per descomptat, el pitjor gest possible, si els francesos esperaven influir en el conclave a favor seu. El Duc d 'Estrées es va veure obligat a aliar la facció francesa amb els cardenals Chigi i Ruspogliosi contra el cardenal Paluzzi Altieri i la facció Clementina.^[9] Naturalment, els espanyols, que sempre es van oposar als francesos, recolzarien a Paluzzi Altieri. L'ex reina Cristina de Suècia va intentar unir-se a la política del conclave i va escriure al rei de França que li podia oferir el suport del cardenal Decio Azzolini i els seus amics, però la resposta no va ser escrita fins després que el conclave hagués acabat.^[10]

La llista de cardenals ja estava en circulació per indicar els possibles candidats a la seu de Pere. Només el cardenal Benedetto Odescalchi era considerat papabile en el moment d'iniciar-se el conclave. Odescalchi havia sorgit com un ferm candidat al papat després de la mort de Climent IX a finals de 1669, però el govern francès vetà la seva nominació. Després de la mort de Climent X, el rei Lluís XIV tenia la intenció de tornar a emprar la seva influència contra l'elecció d'Odescalchi, percebut com a favorable als interessos espanyols; però davant la seva popularitat entre els cardenals i el poble de Roma, finalment decidí acceptar de mala gana la seva candidatura.

El conclave

El diumenge 2 d'agost de 1676, els cardenals es van reunir a la Basílica del Vaticà per a la Missa de l'Esperit Sant. Posteriorment, es van dirigir en processó al Palau del Vaticà per iniciar el conclave.

En el primer escrutini, el 4 d'agost, els vots van quedar àmpliament dispersos: Vidoni, Barbarigo, Odescalchi, Spinola i Cerri.^[11] En el segon escrutini, al matí del 5 d'agost, Barbarigo, Odescalchi i Gravina van obtenir 9 vots. Aquell vespre, després de l'accessio, el cardenal Chigi va anar a la cel·la de Rospigliosi, i es va dedicar a una llarga conversa sobre l'estratègia de triar al cardenal Corsini. Rospigliosi va parlar amb els dos membres de la facció francesa que estaven presents al conclave i amb el cardenal Barberini, mentre que Chigi es va comprometre a persuadir la facció espanyola i els "esquadronistes". El cardenal Paluzzi Altieri va quedar fora de les discussions.

El matí del dia 6, el cardenal Corsini tenia 27 vots i, a la tarda, amb l'accessio, només 14: el canvi va ser degut al fet que el cardenal Paluzzi Altieri es va adonar del que estava passant i la seva reacció immediata. Va mantenir una conversa amb el cardenal Nithard, líder de la facció espanyola, qui controlava sis vots i va tenir una major influència com a portaveu del Rei. Van agrupar vots suficients per formar una exclusiva contra Corsini.

A la segona setmana d'agost, va arribar un nou ambaixador extraordinari espanyol de Milà, el comte de Melgar, fet que va complicar enormement el procés. El cardenal Nidhard, que actuava com a ambaixador ordinari, va quedar fora de lloc, sobretot perquè el nou ambaixador era un gran amic del cardenal Portocarrero, el rival de Nidhard per influir en la facció espanyola. El 15 d'agost, Melgar va enviar missatges a Madrid per demanar més instruccions. El mateix dia van arribar cartes de Lluís XIV, en resposta als missatges de l'ambaixador francès a Roma i del cardenal Paluzzi Altieri. A despit d'Altieri, no van contestar a les seves ofertes de suport als francesos a canvi del seu suport als seus esforços. Per empitjorar les coses, hi va haver missatges per als cardenals Chigi i Rospigliosi, encoratjant-los a cooperar en els seus dissenys.

El cardenal Celio Piccolomini va ser el proper favorit, rebent fins a 28 vots. El principal inconvenient de la seva candidatura era el fet que havia estat el representant d'Alexandre VII a França, i en arribar els cardenals francesos, les seves possibilitats van minvar.
El cardenal Odescalchi va ser un dels favorits de les corts austríaca i polonesa, i havia estat candidat al conclave de 1669-1670. En els primers escrutini va rebre entre 8 i 10 vots.

Lippi-Berthier^[12] afirma que després d'un sermó predicat pel predicador del claustre, pare Bonaventura da Recanati, el 15 d'agost (Festa del Assumpció) que alguns electors van començar a dirigir-se cap a Odescalchi, donant-li 22 vots.^[13]^[14] L'endemà, el cardenal Paluzzi Altieri va assenyalar que si es tractava de veritables vots, no d'accessos ocasionals o d'alguna maniobra de les faccions, també donaria els seus quinze vots a Odescalchi. Aquest moviment va ser oposat pel cardenal d'Estrées i els interessos francesos, i recolzat pels interessos espanyols i imperials, liderats pel Cardenal Cibo. Però va ser el cardenal Gravina (segons Novaes i Montor, o el cardenal Orsini, segons Moroni) de qui es diu que va proposar el nom del cardenal Odescalchi, qui va negar vigorosament l'honor.

Entre el 29 i el 30 d'agost van arribar a Roma els cardenals francesos, entrant al conclave.^[15] Immediatament van començar a treballar per ajudar a Estrées a aconseguir la voluntat del rei. De manera destacable, el 4 de setembre, el propi Cardenal de Retz va rebre vuit vots a l'escrutini. L'assumpte essencial era, per descomptat, la candidatura d'Odescalchi -que tenia una gran simpatia dins del conclave- i l'actitud francesa cap a ella. El mateix dia, el 4 de setembre, a Versalles, Lluís XIV finalment va decidir que, a la llum de les anàlisis d'Estrée i d'altres, no seria profitós que el tron francès interposés un veto contra el cardenal Odescalchi.

El 6 de setembre, el cardenal Grimaldi va entrar al conclave, complicant-ho tot immediatament. La seva hostilitat davant el cardenal Odescalchi va oposar-se completament als esforços d'Estres per obtenir garanties d'Odescalchi que satisfessin a Lluís XIV.^[16] Es necessitava una gran delicadesa, perquè cap de les parts no es posés en una posició que pogués donar la impressió de simonia.

El 8 de setembre, el nombre de cardenals presents al conclave havia ascendit a seixanta-dos i, per tant, el nombre de vots necessaris per a una elecció canònica havia ascendit a 42. Ni Paluzzo Paluzzi Altieri ni Flavio Chigi ja tenien força suficient en la votant per obstruir esdeveniments.

Però a la tarda del 20 de setembre, després del sopar, alguns cardenals van visitar l'habitació d'Odescalchi i l'acompanyaren cap a la capella, on finalment, per unanimitat, van besar-li la mà en homenatge. Odescalchi va demanar un moment per considerar-ho, després va començar a suggerir alternatives un darrere l'altre. Encapçalats pel cardenal Cibo, però, els cardenals van insistir que acceptés el papat.^[17] Aquest fet constituïa una elecció per adoració. Es va fer una darrera votació el 21 de setembre, després de la missa a la Capella Sixtina; tots els altres cardenals van votar per Odescalchi, i ell va votar al cardenal Barberini^[18] Un cop electe, Inocenci XI va fer que el Col·legi Cardenalici jurés en la capitulació conclave, que havia estat redactada al conclave anterior, en un intent d'evitar els límits a la supremacia papal.

La història és, per descomptat, incompleta i poc convincent. Alguns comentaristes ignoren el fet important que el 20 de setembre l'ambaixador francès va rebre solemnement els cardenals i va donar un discurs impressionant, que s'havia preparat perquè semblés que Odescalchi era l'elecció de Lluís XIV.^[19] L'hagiografia ha obscurat molts dels detalls rellevants, fent que sembli que (per primera vegada a la història del conclave) un "partit" anomenat "zelanti", l'únic interès del qual era el bé de l'Església, va fer sentir la seva influència).^[20] Aquesta explicació semblava deixar de costat les sospites de la simonia Els historiadors de l'Església són comprensiblement reticents a investigar la naturalesa d l'acceptació d'Odescalchi del cardenal d'Estrées i Louis XIV, particularment a la llum del dret canònic i la legislació papal contra la simonia. Tanmateix, és cert que l'elecció resultà més desfavorables per als interessos francesos i favorable als espanyols.

Benedetto Odescalchi (Innocenci XI) va ser coronat el 4 d'octubre pel cardenal Maidalchini, el cardenal Protodiaca, i va prendre possessió de la basílica del Laterà el 8 de novembre. La recepció del Laterà va ser presidida pel cardenal Flavio Chigi, l'arxiprest ^[21] El cardenal Alderano Cibo va ser nomenat secretari d'Estat.

Referències

↑ Baumgartner, Frederic J. 2003. Detrás de puertas cerradas: Una historia de las elecciones papales. Palgrave Macmillan. ISBN 0312294638
↑ Bullarium Romanum (edició de Torí) 19, pp. 24-29: llista de gràcies i privilegis donat als Conclavistes; i pp. 34-37, per al dapiferi
↑ S. Miranda: Cónclave papal, 1676
↑ V. Forcella, Inscrizioni delle chiese di Roma 10, p. 486 no. 813
↑ Guarnacci I, 73-76; Cardella VII, 230-231
↑ Gattico I, 361
↑ Ughelli-Colet, Italia sacra 2, 562
↑ Michaud (pàgina 10, fent ressò de Gregorio Leti
↑ [Leti], Conclave, 5
↑ [ Leti], Histoire des conclaves 3rd ed. Vol.2, 11
↑ Anònim, Cónclave; [Leti], Conclavi, 98
↑ pàg. 34; 229
↑ [Leti], Histoire des conclaves 3r Vol. 2, pàgs. 14-15
↑ Petruccelli, 286
↑ Conclavi, 139; Michaud, 34; Bozon 143
↑ Michaud, 40-41
↑ La Triple Corona: Una cuenta de los cónclaves papales por Valérie Pirie.
↑ Lippi, 35
↑ Bozon, 170
↑ Novaes, 7
↑ Cancellieri, Storia de Solenni Possessi, 295-303

Enllaços externs

"SEDE VACANTE 1676" Blog del professor John Paul Adams de la California State University (anglès)
Conclave - 1676 a www.catholic-hierarchy.org (anglès)

[1] Baumgartner, Frederic J. 2003. Detrás de puertas cerradas: Una historia de las elecciones papales. Palgrave Macmillan. ISBN 0312294638

[2] Bullarium Romanum (edició de Torí) 19, pp. 24-29: llista de gràcies i privilegis donat als Conclavistes; i pp. 34-37, per al dapiferi

[3] S. Miranda: Cónclave papal, 1676

[4] V. Forcella, Inscrizioni delle chiese di Roma 10, p. 486 no. 813

[5] Guarnacci I, 73-76; Cardella VII, 230-231

[6] Gattico I, 361

[7] Ughelli-Colet, Italia sacra 2, 562

[8] Michaud (pàgina 10, fent ressò de Gregorio Leti

[9] [Leti], Conclave, 5

[10] [ Leti], Histoire des conclaves 3rd ed. Vol.2, 11

[11] Anònim, Cónclave; [Leti], Conclavi, 98

[12] àg. 34; 229

[13] [Leti], Histoire des conclaves 3r Vol. 2, pàgs. 14-15

[14] Petruccelli, 286

[15] Conclavi, 139; Michaud, 34; Bozon 143

[16] Michaud, 40-41

[17] La Triple Corona: Una cuenta de los cónclaves papales por Valérie Pirie.

[18] Lippi, 35

[19] Bozon, 170

[20] Novaes, 7

[21] Cancellieri, Storia de Solenni Possessi, 295-303

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

Eleccions papals i conclaves
Pre-1059	Abans del 1059
segle XI	1061 • 1073 • 1086 • 1088 • 1099
segle XII	1118 • 1119 • 1124 • 1130 • 1143 • 1144 • 1145 • 1153 • 1154 • 1159 • 1181 • 1185 • octubre de 1187 • desembre de 1187 • 1191 • 1198
segle XIII	1216 • 1227 • 1241 • 1243 • 1254 • 1261 • 1264–65 • 1268–71 • gener de 1276 • juliol de 1276 • setembre de 1276 • 1277 • 1280–81 • 1285 • 1287–88 • 1292–94 • 1294
segle XIV	1303 • 1304–05 • 1314–16 • 1334 • 1342 • 1352 • 1362 • 1370 • 1378 • 1389
segle XV	1404 • 1406 • Concili de Constança (1417) • 1431 • 1447 • 1455 • 1458 • 1464 • 1471 • 1484 • 1492
segle XVI	setembre de 1503 • octubre de 1503 • 1513 • 1521–22 • 1523 • 1534 • 1549–50 • abril de 1555 • maig de 1555 • 1559 • 1565–66 • 1572 • 1585 • setembre de 1590 • octubre–desembre de 1590 • 1591 • 1592
segle XVII	març de 1605 • maig de 1605 • 1621 • 1623 • 1644 • 1655 • 1667 • 1669–70 • 1676 • 1689 • 1691 • 1700
segle XVIII	1721 • 1724 • 1730 • 1740 • 1758 • 1769 • 1774–75 • 1799–1800
segle XIX	1823 • 1829 • 1830–31 • 1846 • 1878
segle XX	1903 • 1914 • 1922 • 1939 • 1958 • 1963 • agost de 1978 • octubre de 1978
segle XXI	2005 • 2013
Llista d'eleccions papals • Accessus • Cardenal degà • Cardenal de la corona • cardenal protodiaca • Coronació papal • Extra omnes! • Fumata blanca i fumata negra • Habemus Papam • Ius exclusivae • Papa • Seu vacant