Vés al contingut

Domenico Cimarosa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Cimarosa)
Plantilla:Infotaula personaDomenico Cimarosa

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 desembre 1749 Modifica el valor a Wikidata
Aversa (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 gener 1801 Modifica el valor a Wikidata (51 anys)
Venècia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSan Michele Arcangelo (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatori de Santa Maria di Loreto Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Spotify: 3UyRRlpJO3uCojQkBibqNZ Musicbrainz: 993640e8-4b19-42d2-8db6-f72bbaeafd8b Lieder.net: 3726 Discogs: 767642 IMSLP: Category:Cimarosa,_Domenico Allmusic: mn0001426211 Find a Grave: 22205213 Modifica el valor a Wikidata

Domenico Cimarosa (Aversa, Regne de Nàpols, 17 de desembre de 1749 - Venècia, 11 de gener de 1801) fou un compositor clàssic italià, membre de l'escola napolitana, que combinà la seva vasta producció operística, principalment en el camp de l'opera buffa, amb una activa composició de música religiosa i algunes peces instrumentals.[1]

Joventut i educació musical

[modifica]

Els seus pares eren treballadors, el seu pare era picapedrer i la seva mare rentadora d'un convent de monges.[2] El seu pare es va matar en caure d'una bastida quan Domenico tenia set anys[1] i llavors la mare va anar a viure amb el fill a Nàpols on Domenico va entrar a una escola religiosa dependent d'un monestir de la ciutat. L'organista, el pare Polcano, colpit per la intel·ligència del jove, es va proposar d'ensenyar-li les bases de la música així com de la literatura italiana, antiga i moderna. Gràcies a ell una institució benèfica sufragà els seus estudis[3] al Conservatori de Santa Maria di Loreto (1761)[1] on hi va restar onze anys, estudiant particularment l'obra dels grans músics italians. Piccinni, Sacchini (cant), Fedele Fenaroli (harmonia i contrapunt)[1] i altres bons músics figuren entre els seus professors.

Primeres òperes

[modifica]

Als 23 anys, es va casar amb Gaetana Pallante, la filla d'una dama que l'havia protegit econòmicament.[1] El mateix any va debutar en la seva carrera de compositor amb una òpera buffa titulada Le stravaganze del conte representada el 1772 al Teatro dei Fiorentini de Nàpols. Aquesta obra va tenir un èxit important i va ser seguida el mateix any per Le Pazzie di Stelladaura e di Zoroastro, una farsa marcada per l'humor i la fantasia que va trobar igualment l'èxit.

L'any següent Cimarosa va tenir encara més èxit amb La finta parigina i el compositor va començar a escalar posicions en la valoració del públic del teatres napolitans, que aviat varen sucumbir per les seves melodies enginyoses i les seves delicades combinacions vocals.[1] El renom del jove compositor es va començar a estendre a tot Itàlia. Fou convidat a Roma (Estats Pontificis) perquè hi produís una òpera per a la temporada teatral d'aquell any i per a l'ocasió va compondre una altra obra còmica L'italiana in Londra.

Domenico Cimarosa

Al costat de Piccinni, Paisiello, Guglielmi, Anfossi, Traetta i Insanguine, més grans que ell, Cimarosa s'anava fent un lloc i es guanyava l'afecte pel seu caràcter amable. Aquesta embranzida el portà de seguida a convertir-se en una figura molt popular.[1] El primer èxit internacional fou el 1777 amb l'òpera bufa I tre amanti, que va comportar les primeres invitacions a compondre en altres ciutats europees. El mateix any va escriure Il fanatico per gli antiche romani en la qual va introduir la presència de trios i quartets enmig de l'acció, en comptes d'esperar, com era habitual, al final de l'acte. Dos anys més tard compon L'italiana in Londra, on el compositor va escriure un finale de d'una longitud no habitual. El mateix any una obra seva, L'infedeltà fedele, va inaugurar el nou Teatro del Fondo de Nàpols, i va significar un altre gran èxit internacional.[1]

En aquesta època va romandre un cert temps a Parma donant lliçons de composició. Entre els seus alumnes tingué a Ferdinando Robuschi, que més tard també seria compositor d'òperes. En els anys 1780 la seva popularitat va créixer encara més amb un seguit d'èxits als principals teatres europeus. No totes s'estrenaven a Nàpols, sovint els encàrrecs provenien de Roma, on Cimarosa havia també molt popular i a on finalment es traslladà. D'aquí va passar a Florència, Venècia, Milà, on va estrenar l'òpera bufa I due supposti conti, ossia Lo sposo senza moglie, Torí, i finalment tornà a Nàpols on estrenà entre altres Le trame deluse, que fou molt famosa arreu d'Europa.[1]

El treball d'aquest període és abundant, principalment en òperes, còmiques o serioses, cantates, i d'altres composicions sagrades. Els més notables són Caio Mario, les tres òperes bíbliques Assalone, La Giuditta i Il sacrificio d'Abramo, així com Il convito di pietra i La ballerina amante, una òpera còmica creada a Venècia que va aconseguir un gran èxit.

Viatge a Rússia

[modifica]
Domenico Cimarosa

El desembre de 1787,[1] Cimarosa i la seva muller Gaetana arriben a Sant Petersburg seguint la invitació de Caterina II. Van ser quatre anys molt productius, però les peces i fins i tot els noms estan perduts. Cimarosa no va aconseguir arrelar gaire a la cort de Caterina II, com si ho va fer el seu antecessor Paisiello o el seu substituït valencià Vicenç Martín i Soler.[2]

Naixement d'una obra mestra

[modifica]

A la darreria de 1791, Cimarosa abandona Rússia i de camí s'atura a Viena on ara l'emperador és Leopold II. Aquest li ofereix la possibilitat d'escriure una òpera bufa per al teatre de la cort i Cimarosa va acceptar de bon grat. La seva arribada coincideix amb la mort de Mozart. Possiblement devia assistir a alguna representació de La flauta màgica, aleshores encara en cartell. Potser va veure o estudiar la partitura de Così fan tutte en el mateix teatre de la cort. El cert és que l'òpera que Cimarosa va escriure a Viena té algunes traces mozartianes.[1] En aquestes condicions va escriure la seva obra mestra Il matrimonio segreto. En una trama molt simplificada, ens explica la història d'una família burgesa de Bolonya. L'òpera va agradar moltíssim. Una antiga tradició explica que el rei va pagar el sopar a tots els músics i cantants per tal que es repetís la representació aquella mateixa nit. Ensems de compondre també tenia alguns alumnes entre ells l'italià Angelo Maria Benincori.[4]

Il matrimonio segreto va córrer per tot Europa. El 1793, Cimarosa va tornar a Nàpols, on aquesta i altres obres seves van ser aclamades. Entre les composicions que va produir durant aquest últim sojorn napolità ha de ser mencionada Le astuzie femminili.[5]

Aquest període de la seva vida és enfosquit per les intrigues de persones envejoses i hostils, entre les quals les del seu vell rival Giovanni Paisiello. Antimonarquista i favorable a la proclamació de la República Partenopea per les tropes franceses, va ser condemnat a mort, com molts dels seus amics polítics, a la tornada dels Borbons. Gràcies a la intercessió d'admiradors influents, la seva sentència va ser commutada, marxant de Nàpols amb la intenció de tornar a Sant Petersburg. Però la seva salut anava declinant i va morir d'una inflamació intestinal l'11 de gener de 1801 a Venècia. La naturalesa d'aquest mal va fer néixer la remor d'un enverinament, que una declaració oficial va desmentir. Va deixar la darrera de les seves òperes, Artemisia, inacabada.

Llista d'obres

[modifica]

A continuació es mostra una llista amb algunes de les composicions de Cimarosa ordenades cronològicament:

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 80. ISBN 9788475963570. 
  2. ↑ 2,0 2,1 Pizà, Antoni. El doble silenci, p. 182. ISBN 9788495694850. 
  3. ↑ «Domenico Cimarosa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 8, pàg. 116. (ISBN 84-239-4508-1)
  5. ↑ Alier Aixalà, Roger, 1941-. Guía universal de la ópera. Barcelona: Robinbook, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Domenico Cimarosa
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Domenico_Cimarosa&oldid=31219128»