Ceràmica cartaginesa
.jpg)
Ceràmica cartaginesa o ceràmica púnica fou la produïda en l'antiguitat per la nació i Imperi de Cartago en la seua expansió mediterrània. Caro Bellido data la transició de l'aixovar ceràmic fenici al període d'influència cartaginés cap a l'any 550 ae.[1][2] Ha estat estudiada per especialistes clàssics com Pierre Cintas, D. B. Harden o Anna Maria Bisi (1938–1988).[3] Se'n distingeixen dos períodes principals, l'antic, amb les seues característiques bandes o franges paral·leles horitzontals decorant les peces, que quasi desapareixen en el període final, amb una ceràmica monocroma més funcional de engalba vermella, com els típics atuells fenicis d'embocadura i coll trilobulat o amb "boca de bolet", o les àmfores i pitos grans, utilitzats per a guardar i transportar mercaderies.[4]
Terracotes i màscares
[modifica]
La ceràmica fenícia i especialment el seu desenvolupament en el període cartaginés té entre els seus productes més característics i singulars una variada col·lecció de terracotes de representacions humanes i una paral·lela mostra de màscares, elaborades per a diversos usos, com les exposades en el Museu Nacional del Bard de la capital tunisiana.[5]
Mediterrània occidental
[modifica]A la península Ibèrica, la terrissa cartaginesa, hereva de la fenícia, perduraria entre el 500 ae i la romanització, amb abundants mostres a les Balears, País Valencià i Andalusia.[6]
També pot esmentar-se, en els enclavaments de la Mediterrània occidental d'herència fenícia, el jaciment nord-africà de Sidi Abdeselam del Behar, al costat de Tetuan.[7]
Urnes funeràries
[modifica]
Continuant usos funeraris ceràmics ja documentats a Tir,[9] el costum de guardar cendres familiars en recipients com el pitos,[10] o vasos amb la morfologia dels craters del bronze tardà, arribaria a generar una diversa morfologia d'urnes, grans terracotes de busts de dees de lligadura trenada, o dones enjoiades, amb una cavitat que duplicava el valor decoratiu amb el del seu ús com a recipient, tot això en un context ritual o religiós. Els exemples aportats per l'arqueologia mediterrània són nombrosos. Des dels atuells trobats a Sulcis (Sardenya),[11] fins als variats aixovars funeraris de l'entorn gadità.[4]
Museus
[modifica]La ceràmica cartaginesa, àmpliament localitzada en jaciments arqueològics i present en museus específics com el Museu Nacional i el Paleocristià de Cartago,[6] entre d'altres centres semblants d'Egipte, estat espanyol, Grècia, Itàlia, Tunísia i altres estats de la riba mediterrània, té a més representació en institucions com el Louvre, el Museu Britànic, i el Museu Metropolità d'Art de Nova York.[8]
Una dama eivissenca
[modifica]De l'abundant producció de terracotes de la ceràmica púnica, pot escollir-se com a objecte d'anàlisi la dama d'Eivissa, una de les moltes estatuetes que representen una dea cartaginesa (potser Tanit en l'estela d'ídols de la dea fenícia Astarte).[9]
Galeria d'imatges
[modifica]-
Dama d'Eivissa (frontal) -
Dama d'Eivissa (lateral) -
Dama d'Eivissa (dors)
Referències
[modifica]- ↑ Caro Bellido, 2008, p. 68 y 119.
- ↑ González Blanco, Antonino. El mundo púnico: historia, sociedad y cultura (en castellà). Editora Regional de Murcia, 1994, p. 63. ISBN 84-7564-160-1.González Blanco&rft.aufirst=Antonino&rft.date=1994&rft.pub=Editora Regional de Murcia&rft.pages=63&rft.isbn=84-7564-160-1">
- ↑ Bisi, Anna Maria. La ceramica punica. Aspetti e problemi (en italià), 1970.Bisi&rft.aufirst=Anna Maria&rft.date=1970&rft.place=Nápoli">
- ↑ 4,0 4,1 López Malax-Echeverría, Alberto. «Ceràmica fenícia del sud de la península Ibèrica (una comunicació sobre ceràmica de vernís roig)». Centre d'Estudis Iberofenicis, ca. 1973. [Consulta: 6 maig 2018].
- ↑ Harden, 1937.
- ↑ Caro Bellido, 2008, p. 68.
- ↑ López Pardo, F. (1996) Los enclaves fenicios en el África noroccidental: del modelo de las escalas náuticas al de colonización con implicaciones productivas en Gerión 14. Madrid: Departamento de Historia Antigua de Universidad Complutense.
- ↑ «Protohistòria i colonitzacions». man.es. [Consulta: 6 maig 2018].
- ↑ «Dama d'Eivissa». Museo Arqueológico Nacional Departamento de Difusión, 01-02-2009. Arxivat de l'original el 2018-05-08. [Consulta: 8 maig 2018].
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008. ISBN 84-96191-07-9.Caro Bellido&rft.aufirst=Antonio&rft.date=2008&rft.pub=Agrija Ediciones&rft.place=Cádiz&rft.isbn=84-96191-07-9">
- Harden, Donald B. The Pottery from the Precinct of Tanit at Salammbo, Carthage (en anglès). cambridge.org: British school of archeology in Iraq, 1937, p. 31.Harden&rft.aufirst=Donald B.&rft.date=1937&rft.pub=cambridge.org: British school of archeology in Iraq&rft.pages=31&rft_id=https://www.cambridge.org/core/journals/iraq/article/the-pottery-from-the-precinct-of-tanit-at-salammbo-carthage-1/0414218C9F4727CFAC6888744189B752#">
- Maass-Lindemann, Gerta «Interrelaciones de la cerámica fenicia en el occidente mediterráneo» (en castellà). Mainake. Instituto Arqueológico Alemán [Madrid], 28, 2006, pàg. 289-302. ISSN: 0212-078X [Consulta: 5 maig 2018].