Cayo Largo (pel·lícula)

Cayo Largo
Key Largo
	;
Fitxa
Direcció	John Huston
Protagonistes	Humphrey Bogart; Edward G. Robinson; Lauren Bacall; Lionel Barrymore; Claire Trevor; Thomas Gomez; Harry Lewis; Marc Lawrence; Monte Blue; Dan Seymour; Jay Silverheels; Alberto Morin; Pat Flaherty; John Litel; William Haade
Producció	Jerry Wald
Dissenyador de producció	Fred M. MacLean
Guió	Richard Brooks, John Huston i Maxwell Anderson
Música	Max Steiner
Fotografia	Karl Freund
Muntatge	Rudi Fehr
Vestuari	Leah Rhodes
Productora	Warner Bros. i Warner Bros. Pictures
Distribuïdor	Warner Bros. i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	1948
Durada	100 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Color	en blanc i negre
Descripció
Basat en	Key Largo
Gènere	cinema de ficció criminal, cinema negre i drama
Tema	crim organitzat
Lloc de la narració	Florida
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor actriu secundària (1949) ;
Premis	Oscar a la millor actriu secundària (1947) ;

Cayo Largo^[1] (títol original en anglès: Key Largo) és una pel·lícula de 1948 amb Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Edward G. Robinson i Claire Trevor. Dirigida per John Huston. És la quarta i última pel·lícula amb la parella mítica Bogart/Bacall. És adaptació d'una obra de 1939 escrita per Maxwell Anderson. Ziggy, un dels gàngsters de la pel·lícula, és interpretat per Marc Lawrence, la carrera del qual ha estat marcada pels seus papers de gàngsters. Les preses exteriors del cicló tropical han estat de fet recuperades entre seqüències de vídeo utilitzades a la pel·lícula Night Unto Night, un melodrama amb Ronald Reagan estrenada el mateix any dels estudis Warner Bros. Ha estat doblada al català.^[1]

Argument

Frank McCloud (Bogart) arriba a un vetust hotel de l'arxipèlag dels Keys que administra un vell home, James Temple (Barrymore) ajudat per la seva nora Nora (Bacall), vídua d'un amic de guerra de Frank. L'hotel el fa servir Johnny Rocco (Robinson) i la seva banda per blanquejar diners. Rocco i les seves comparses prenen Frank, Temple i Nora en ostatge; el huit-clos es fa opriment amb l'huracà que es desencadena, provocant el nerviosisme de Rocco.^[2]

Al voltant de la pel·lícula

En un determinat moment de la pel·lícula, McCloud (Bogart) explica el seu compromís durant la Segona Guerra Mundial en la batalla de San Pietro (Itàlia); el realitzador John Huston va participar també en aquesta batalla com a realitzador de la pel·lícula documental San Pietro (1945), mentre servia en la divisió «motion picture» de l'exèrcit americà.

A la pel·lícula, Temple (Barrymore) descriu l'huracà de 1935 que va destrossar literalment els Keys. Va ser un dels pitjors huracans de la història dels Estats Units i moltes de les víctimes eren persones ocupades en la construcció de l'autopista U.S. Highway 1 enllaçant les illes dels Keys. Es pot veure aquesta autopista en l'escena d'obertura de la pel·lícula.

Es deia que el personatge de Claire Trevor és calcat del de l'amant Gay Orlova del gàngster Lucky Luciano.

Edward G. Robinson i Claire Trevor van tornar a fer els seus papers de la pel·lícula en versió radiodiofònica en una episodi de la sèrie Lux Radio Theater.

Repartiment

Humphrey Bogart: Frank McCloud
Lauren Bacall: Nora Temple
Edward G. Robinson: Johnny Rocco
Claire Trevor: Gaye Dawn
Lionel Barrymore: James Temple
Thomas Gomez: Richard 'Curly' Hoff (guardaespatlles 1)
Harry Lewis: Edward 'Toots' Bass (guardaespatlles 2)
John Rodney: Diputat Clyde Sawyer
Marc Lawrence: Ziggy
Dan Seymour: Angel Garcia (guardaespatlles 3)
Monte Blue: Xèrif Ben Wade
William Haade: Ralph Feeney (guardaespatlles 4)

I, entre els actors que no surten als crèdits :

Pat Flaherty: El viatjant
Alberto Morin: el capità del vaixell de Rocco

Premis i nominacions^{[cal citació]}

Premis

1949: Oscar a la millor actriu secundària per Claire Trevor

Nominacions

1949: Premi del Sindicat de Guionistes dels Estats Units al millor guió dramàtic per Richard Brooks i John Huston

Crítica

"Un dels títols mítics del cinema negre. Huston va saber envoltar-se d'un repartiment d'altura, capitanejat per un magistral Bogart, per donar vida a aquesta claustrofòbica intriga. (...) guió sense fissures per a tot un clàssic"^[3]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 esadir.cat. Cayo Largo. esadir.cat.
↑ «Key Largo». The New York Times.
↑ Fernando Morales, El País

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cayo Largo

[català-1] 1,0 ^1,1 esadir.cat. Cayo Largo. esadir.cat.

[2] «Key Largo». The New York Times.

[3] Fernando Morales, El País

[1]

[2]

[3]