Categoria Discussió:Sociologia

Llull, però a on has ficat la informació que aquest usuari anonim ha introduït? Makinal 09:23 31 gen, 2005 (UTC)

Ups, me l'he menjada. La poso ací sota. El text està molt elaborat i estructurat per haver comès uns errors de princiants tant grossos: el que és típic quan es plagia un text. No el poso enlloc més fins que qui l'ha fet en justifiqui l'autoria. Llull 19:06 31 gen, 2005 (UTC)

---

SOCIOLOGIA

Té 2 segles d’existència (s. XIX ). Es comença a qüestionar com funciona la societat a partir dels canvis que es van produir i que feien pensar que la societat acabaria molt malament (explicar el canvi per preveure el futur). En el Renaixement, l’aparició de les ciències modernes condiciona una nova reflexió sobre la societat. A partir de Galileu, la naturalesa perd parcialment el seu caràcter diví i es converteix en un element que es pot pensar i mesurar. El coneixement religiós és substituït per un coneixement científic. Auguste Comte s’empesca el concepte de sociologia, i la concebia com a doctrina de progrés, com la teoria que havia de ser la reina de totes les ciències. La “llei dels 3 estats” de Comte separa en 3 estats el desenvolupament humà: - En el 1er estat, l’estat teològic, els homes fan explicacions sobrenaturals dels fenòmens. - En l’estat metafísic, derivat del 1er, els agents sobrenaturals són substituïts per forces abstractes, per ex. l’ordre social ja no apareix com si fos d’origen diví sinó com un fet natural. - En l’estat positiu, els homes posen de manifest relacions estables (lleis) entre els fenòmens. Tot això partint de l’observació i amb l’ajuda de les matemàtiques. El segle XX la sociologia es converteix en una ciència. Durkheim i Weber tenen en comú el fet de preguntar-se per la dimensió cultural de la societat, una dimensió que l’economia ignora. L’adopció d’un procés científic és indispensable, per fer visibles fenòmens que no es veuen a primera vista. Així doncs un sociòleg és un individu interessat en comprendre la societat d’una manera disciplinada (disciplina de caràcter científic). Segons Weber, la doctrina calvinista va fer que la gent es comportés amb una intensa preocupació, i alhora desinteressada pels afers d’aquest món, en particular dels afers econòmics. També diu que el resultat de les idees sol ser molt diferent del previst. Tenim societats en què els individus depenen del grup, i en canvi en les actuals cadascú mira per sí mateix. El sociòleg ha d’explicar “lo social per lo social”, una sèrie de fenòmens que depenen de l’organització de la societat. Ha d’intentar excloure les seves emocions, dominar els prejudicis si vol fer una obra científica. El sociòleg té els seus propis valors, però ha de ser objectiu. Ha de treure a la llum lleis socials, i s’ha de partir de la totalitat per comprendre les seves parts. Hi ha 3 etapes: formulació de la qüestió, construcció d’hipòtesis i comprovació d’hipòtesis. La societat és molt complexa i està formada pel conflicte i el consens (a vegades domina el conflicte i a vegades el consens). Durkheim, fundador de l’escola més important de sociologia, afirmava que la societat ha de ser entesa com una realitat “sui generis” (una societat no reductible a factors psicològics o en altres nivells de l’anàlisi). El funcionalisme analitza la societat a partir del seu funcionament com a sistema. Per a Fernando Savater una persona és intel·lectual quan aspira a fer pensar als altres, sense pretendre hipnotitzar ningú. El concepte de societat no es determina només a partir de criteris quantitatius, sinó a un complex de relacions prou unitàries. Fer-se preguntes sociològiques suposa mirar més enllà dels objectius habitualment acceptats oficialment. El mètode qualitatiu consisteix en buscar la causa d’un fenomen sense analitzar dades estadístiques. Weber va utilitzar aquest procés per explicar l’aparició dels comportaments capitalistes a occident. Segons Weber, l’ètica protestant va afavorir l’aparició del capitalisme. L’anàlisi funcional consisteix en explicar un fenomen pel paper que juguen en la societat. Normalment la gent parla de problemes socials quan alguna cosa de la societat no funciona correctament segons interpretacions oficials. Un problema sociològic és molt diferent a un problema social. El problema sociològic fonamental no és la delinqüència sinó la llei, no és el divorci sinó el matrimoni, no és la revolució sinó el govern. Els problemes de la societat continuen perquè els exclosos d’aquesta es culpen a ells mateixos d ela seva condició i no culpen a aquesta societat competitiva i individualista. El sector oficial i “respectable” de la societat estaria simbòlicament representat per les esglésies, les escoles, les cambres de comerç i les grans institucions crítiques. Avui en dia la societat és una disciplina respectable, ja que sol estar afiliada al món de la universitat, de les empreses i de la política oficial. La tendència “poc respectable” de la perspectiva sociològica no implica necessàriament l’adopció d’una actitud revolucionària (la comprensió sociològica està més aviat renyida amb les ideologies revolucionàries). Ara bé, la comprensió sociològica serà sempre percebuda com un perill potencial per policies i altres defensors de l’orde públic, ja que sempre pretendrà buscar la veritat. Per explicar un fenomen hem de: - Qüestionar el problema i evitar caure en definicions oficials - Descodificar la imatge que ens venen - Mirar si el fenomen ha existit abans - Preguntar-nos les causes estructurals del fenomen - Buscar horitzons més amplis, mirar els cercles concèntrics. Analogia significa agafar un fenomen conegut per fer-nos a la idea d’un fenomen més complex. Des de sempre en sociologia s’ha emprat, i la 1era ha estat l’analogia orgànica, per ex. un rellotge (imaginem un rellotge, que és la suma de parts que el componen, que es subdivideix en grups de peces). La societat es diferencia del rellotge en que no té funció externa, accepta creences religioses. El futur d’una societat és imprecís i no existeix cap llei. Uns intenten identificar unes lleis històriques, però altres no creuen en la idea de llei en sociologia. Hi ha una immensa ambigüitat envers les imatges que la gent té dels sociòlegs, per ex. un psicòleg crida més l’atenció. Els sociòlegs són vistos com una mena de treballadors socials, i això es deu al fenomen de “desfasament cultural (període en el qual els assistents socials eren poc professionals i es preocupaven més de la pobresa que no pas de les frustracions de desig). La sociologia no és una pràctica social, sinó un intent de comprensió. Els sociòlegs també som vistos com a “reformadors socials. Una de les noves imatges del sociòleg és la de recopilador d’estadístiques sobre el comportament humà. Les dades estadístiques no són sociologia, només ho són quan són interpretades sociològicament. Una altra imatge del sociòleg és la de l’individu molt interessat en l’elaboració d’una metodologia científica que després imposarà als fenòmens socials (crítica de la gent de lletres). Una altra imatge és la d’observador distant i fred manipulador.

L’ÉSSER HUMÀ

Els sers humans tenen trets que els fan peculiars i que són sorprenents. El ser humà és resultat d’un llarg procés, lent i complex d’evolució. Els sers humans són explicables a través del grup. De l’ésser humà lo instintiu és poc, ho ha après gairebé tot (desenvolupament de la intel·ligència suposa la caiguda dels instints). El llenguatge el vam desenvolupar perquè l’anatomia ho permetia (cordes vocals) i per tal de millorar les relacions socials. L’ésser humà és l’únic que té consciència d’un mateix i que forma part d’un món extern. Darwin creu que l’ésser humà és la continuació d’una llarga evolució d’algun animal; això és la teoria de l’evolució. L’ésser humà necessita viure en societat per a sobreviure. La majoria de nosaltres trobem el sentit de les coses gràcies als altres. Predomina el grup per sobre de la consciència individual. Aristòteles diu que l’home és social per naturalesa. Diu que la unitat principal és la domèstica, i llavors neix l’aldea. Després neix la polis. Hobbes planteja el contrari que Aristòtil. Diu que la societat és un pacte voluntari entre grups, s’associen per garantir la supervivència. També diu que l’home és violent, egoista i agressiu per naturalesa: “l’home és un llop per a l’home. Rousseau diu que l’home és bo per naturalesa i que és la societat la que causa injustícies. Comte, Marx i Durkheim creuen que hi ha unes lleis a la societat que estan per sobre dels individus. Marx diu que els sers humans fan la història, però amb condicions que ells no han triat. La relació entre individu i societat és molt complexa: - La societat és una realitat objectiva, externa a l’individu, anterior a l’individu, i que el coacciona - La societat és un producte humà, sorgida de creences religioses. - L’home és un producte social

En general els humans desitgem allò que la societat espera de nosaltres. La teoria del rol és d’origen nordamericà. Tomas diu que la situació social és una realitat acordada i convinguda pels seus participants. El rol és com un paper en una obra de teatre.

PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ

És el procés d’aprenentatge, adaptació i interrelació. L’individu necessita aprendre els comportaments que el seu grup aprova, necessita saber els valors i normes del grup, ja que li indicaran lo que està bé i malament en cada cas. Es tracta d’assimilar la cultura de la societat. Les característiques de la cultura són: - Pot estar més o menys formalitzada - Té caràcter col·lectiu - S’adquireix per aprenentatge i no biològicament

El nen, quan sigui gran, trobarà alternatives a la cultura que li han ensenyat. Per tant aquest procés de socialització comença al néixer i dura fins que ens morim. El nen segueix les normes i se li agraeix mitjançant estímuls positius o negatius. S’interioritzen les normes culturals del grup, es converteixen en naturals. La persona socialitzada pertany a la família, al medi, a la religió... Aquesta adaptació afecta a tota la personalitat, primera nivell biològic (per ex. el menjar picant) i després a nivell de pensament (determinats prejudicis o estereotips: concepció d’alguna cosa que és parcial, exagerada o carregada de prejudicis). La personalitat es desenvolupa sociològicament. La personalitat són les característiques personals dels individus. Tothom té una personalitat única, i ningú en té més o menys que algú, sinó que té més o menys caràcter. Els factors que intervenen en la formació de la personalitat són:

- Base biològicaàmatèria prima - Culturaà dóna trets de personalitat a la persona - Experiència de grup i experiència únicaà un cuidado efectiu i carinyós és bo per al nen perquè li dóna carisma i autoestima. - Ambient físicà és el factor menys important de tots. Per ex. un ambient muntanyós i fred donaria una certa personalitat.

TEORIES EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT

- Teoria de Cooley (1864-1929)à “LOOKING GLASS SELFà va dir que construïm la nostra personalitat a partir de l’aprovació dels altres. Tenim un mirall que és la societat, per ex. si a una nena tota la vida li diuen que és quapa, tota la vida s’ho creurà, i a l’inrevés. Hi ha 3 passos per a aquesta construcció de la identitat:

a) La nostra percepció de com ens veuen els altres b) La nostra percepció del judici pel que fa a com ens veuen els altres c) Els nostres sentiments de judici que fan de nosaltres.

- Teoria de Mead (1934)à “GENERALIZED OTHER”àseria la interiorització dels rols dels altres. La comprensió dels papers dels demés fan que el nen es pugui posar al lloc de l’altre per tal d’entendre el propi rol. Per ex. si una nena juga a mames, imita a ser la seva mare i per tant adopta el seu rol, l’imita. L’infant participa del món real dels grans, i va acumulant etiquetes, per ex. “tinc sis anys”.

- Teoria de Froidà TEORIA DEL CONFLICTEà es forma la personalitat a partir del joc de 2 conflictes, per una banda el comportament instintiu (ID: ello: comportaments egoistes i antisocials) i per altra banda les imposicions de la societat. D’aquí surt el superego (la consciència de l’individu format per les normes socials) en forma de sentiment de culpa quan ens saltem normes.

La repressió dels instints és dins la nostra consciència. El superego no aconsegueix reprimir sempre els instints. L’ego posa en marxa les defenses per evitar el sofriment quan fem alguna cosa en contra del que diu la nostra consciència. El segon mecanisme per evitar el patiment és la projecció (del que acuses a un altre realment et passa a tu). El tercer mecanisme és la racionalització (el subjecte atribueix les raons a altres raons que socialment són més acceptables). Finalment tenim la sublimació (canviar un objecte de gratificació que no és acceptable per un altre de més acceptable).

Hi ha vàries agències de socialització, i tots en som agents, ja que observem les normes i posem sancions mitjançant controls informals (criticant, murmurant, excloent). N’hi ha 4 tipus:

- La famíliaà és una institució que té la funció explícita de socialitzar. És la principal agència perquè transmet valors creats fora de la família (cultura, religió...). Aquesta marca el terreny per on més tard intervindran altres agències. Fem nostres aquests valors externs i els transmetem. La família també és important perquè ofereix 2 tipus de relacions que el nen es trobarà: autoritària (relació pares-fills) i igualitària (entre germans).A mesura que el nen creix, la família perd protagonisme. Després de la Revolució Francesa i Russa s’intenta reduir el pes de la família en la socialització dels nens.

- Grups de pars són el grup de persones de la mateixa edat més o menys. Aquesta agència intervé després de la família. Aquí les relacions són íntimes i domina l’status d’igualtat. En els grups de pars s’aprèn a ser líder i a ser sotmès.

- Sistema educatiuà es transmet la cultura regnant en una societat. Hi ha 2 programes educatius o currículums formals: el que està explicitat (aprendre valors i normes) i lo ocult (la persona accepta l’ordre social establert).

- Mitjans de comunicacióà hi ha 2 sistemes de difusió: via indirecte (programes lúdics que transmeten valors. Crea espectadors passius dins un to divertit. No fan pensar massa però poden crear frustració, ja que tenen uns valors que sovint són inaccessibles per als individus) i educatiu i informatiu (telenotícies, programes educatius).

Hi ha 2 medis o mitjans de socialització:

- Mitjà de pertinènciaà mitjà on pertany l’individu. Si és d’un lloc rural, el mitjà de socialització és diferent, tot i que cada vegada es parla menys de que sigui una societat diferent (culpa de la generalització de la TV). - Mitjà de referènciaà grup al qual l’individu no pertany però que adopta les pautes de comportament, per ex. un immigrant que es vol integrar.

Hi ha 2 tipus de socialització:

- Primàriaà és la decisiva perquè el nen creix en un estat de dependència i accepta el món tal i com se li serveix, com si fos l’únic camí possible. Aquesta socialització primària sol acabar al voltant dels 7-9 anys, ja que “l’altre generalitzat” ja existeix, ja és membre conscient d’una societat, és conscient de sí mateix i coneix els rols dels altres. La primària condiciona tot el que vindrà després. Aquí les relacions són cara a cara.

- Secundàriaà conjunt de processos mitjançant els quals els individus interioritzen determinats móns específics (per ex. ser universitari). Aquests aprenentatges es fan sobre una personalitat ja molt marcada. Aquí hi ha molta objectivitat, moltes coses són anònimes, no relacions cara a cara.

La socialització té uns límits. Aquesta busca la conformitat, però no busca la uniformitat. Hi ha 4 aspectes:

- Flexibilitat a la norma (no uniformitat) - El no conformisme poden ser valors que poden trencar amb les normes - Es constaten fracassos en la socialització, i també desviacions.

La socialització implica alhora antisocialització, integració o exclusió. L’etnocentrisme és la tendència dels grups a donar per suposada la superioritat de la pròpia cultura sobre les altres. Segons Summer, al fer-nos membres d’un grup considerem la seva cultura com a varèm per a jutjar als altres.

DISGRESSIÓ: BIOGRAFIA

Amb la sociologia també es poden ordenar els esdeveniments de la història personal d’algun individu. Cal arribar a tenir una certa maduresa per poder comprendre de debò el sentit global de la nostra existència. La maduresa és l’estat d’esperit del qui ha posat seny, de qui ha acceptat les coses tal com són, i que ha renunciat als somnis esbojarrats somnis esbojarrats d’aventures i satisfaccions. La maduresa és un auxili psicològic de primera: li proporciona a l’individu una racionalització, o una justificació, del fet d’haver rebaixat les seves pretensions. Per a altres això és un acte de covardia. Tenim una selecció selectiva del passat, el reconstruïm d’acord amb les nostres pretensions sobre el què és important i el què no ho és. Hi ha coses que desentonen de la idea que un es vol fer de sí mateix, i és possible que s’esborrin de la memòria. La conversió és un acte pel qual el passat queda transformat dramàticament. L’experiència de la conversió resulta alliberadora i satisfactòria, però cap conversió no és necessàriament definitiva (encara podem reconvertir-nos i tornar-nos a reconvertir). La psicoanàlisi ofereix el luxe d’un retrat convincent d’ells mateixos, sense cap exigència moral a canvi. L’alternació és la percepció d’un mateix davant una infinitat de miralls, cadascun dels quals transforma la nostra imatge en un procés de conversió diferent. Això condueix a una sensació de vertigen, a una agarofòbia metafísica davant els infinits horitzons superposats de la nostra possible existència. Els conspiradors són aquells individus que construeixen una situació social on es veu clara una visió del món determinada. Canviem de cosmovisions (de biografia) a mesura que ens desplacem d’un món social a un altre.

CONTROL SOCIAL

El concepte de control social és un dels més emprats en sociologia, i serien els diversos mitjans de què disposa la societat per tal de posar a ratlla els seus membres i es donar exemple als demés. Es busca la conformitat. Berger diu que són els mitjans per a qui es desvia. És impensable un grup sense control social, però aquest control mai és absolut, si no hi haguessin desviacions no hi hauria canvis en la història. El mitjà de control més vell és la violència física, i és el fonament últim de tot ordre públic. La majoria de la societat democràtica accepta l’ús de la violència estatal. Altres mitjans de control són les pressions econòmiques. En els grups primaris (humans convivint o treballant junts) s’empren mecanismes de murmuració i aprovi o ostracisme (l’usen els no violents i consisteix en deixar de banda o ignorar l’individu). Les sancions socials poden ser gairebé tan difícils de suportar com les econòmiques. Un altre sistema de control social és la moral, els costums i l’educació. El cercle de família i amics també és un sistema de control, ja que és on l’individu té els lligams més importants. Si situem l’individu al mig de cercles concèntrics, cadascun d’aquests són controladors socials (unes forces que se’ns imposen i ens coaccionen). Per a Durkheim la societat ens envolta per tots costats i ens coacciona. La socialització és el primer element de control, però hi ha altres formes de control social:

- Informalsà no regulats formalment, però els comparteix la majoria de gent. Les normes no estan escrites. Tots som agents de control informal. Les formes negatives serien murmurar, criticar, ridiculitzar, i les positives serien felicitar, aplaudir... - Formalsà codis o normes establertes (codi penal, policia, presons, reglaments) dut a terme per professors, metges, policia, educadors... Hi ha una repressió de la conducta desviada.

També hi ha controls interns (s’adquireixen en el procés de socialització i impliquen l’autocontrol) i els externs (pressions de la societat a l’individu).

Els controls també es podrien classificar en inconscients (la persona no se’n adona, per ex. tradicions o mitjans de comunicació) i conscients (grups que manipulen per obtenir que la gent es fixi en un producte i l’acabi comprant, això en el cas de la publicitat).

NIVELLS DE CONTROL

1) La societat sobre els membres (control per part del sistema) 2) El del grup sobre l’individu 3) L’individu sobre el grup 4) El grup sobre la societat

L’ESTRATIFICACIÓ SOCIAL

Són els diferents nivells de la societat, de poder, de privilegis o de prestigi. A la societat occidental contemporània és el sistema de classes. A la societat americana l’individu neix en el sí d’una casta (color pell) i tota la vida hi ha de viure. Gehlen (científic social alemany contemporani) diu que una institució és com un òrgan regulador que canalitza les accions humanes de forma molt similar a com els humans canalitzen la conducta instintiva. Es fa veure a l’individu que aquestes pautes són les úniques possibles. Per exemple el matrimoni no és un instint, és una institució, i tota institució està basada en certa enganyifa.

DESVIACIÓ SOCIAL

Desviar-se vol dir sortir del camí principal, de les normes establertes. D’alguna manera tots som desviats. Les són: - Amplitud (des de les normes oficials fins als costums) - Tolerància (variable segons grups socials) - Opacitat (no hi ha transparència; estar desviat no és símptome d’estar mal integrat) - Relativitat (lo normal en una societat no ho és en una altra)

Principals explicacions o teories de la desviació:

- Teories no sociològiquesà les teories biològiques busquen les causes en la genètica, disfuncions o malformacions. Es neix ja amb la desviació, no s’adquireix. - Teories psicològiquesà les causes estan en la biografia de la persona. Hi ha 2 grans escoles: la patològica (causes psíquiques) i la psicoanalítica (prové de Froid i diu que les desviacions són produïdes pels instints envers la repressió) - Teories econòmiquesàdepèn del poder adquisitiu - Teories tecnològiquesànovetats en l’àmbit tecnològic que et deixen desfassat - Teories sociològiquesàl’individu no neix sinó que es torna desviat. Durkheim i Merton tenen teories de l’anomia (no se sap quina norma s’ha de seguir, hi ha un desconcert; això va passar a la Revolució Francesa). El suïcida és el major desviat de tots.

L’ESCOLA DE CHICAGO

La voluntat dels seus investigadors és entendre els fenòmens interns. D’aquí surt un mètode de treball molt utilitzat pels investigadors: l’observació participativa (submergir-se en el grup que es vol estudiar). Segons Weber el sociòleg s’ha de posar al lloc de cada actor per entendre les seves actituds i raons a l’hora d’actuar. De l’escola de Chicago en va sortir el concepte d’interacció simbòlica (creat el 1937 per Blumer), que significa l’estudi del conjunt de relacions recíproques entre els individus i els signes dels intercanvis.

criteris de categorització

quines diferències hi ha entre els articles de la categoria sociologia i societat?No ho veig clar--barcelona 21:14, 16 abr 2006 (UTC)

Jo tampoc els veig clars. Suposo que societat és una mena de calaix de sastre. --Bestiasonica (disc.) 17:58, 16 ago 2009 (CEST)