Vés al contingut

Carlota de Mena i Zamora

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaCarlota de Mena i Zamora

Carlota de Mena i Zamora, a la revista Barcelona cómica de 26/12/1889 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 febrer 1845 Modifica el valor a Wikidata
Tortosa (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 desembre 1902 Modifica el valor a Wikidata (57 anys)
Manresa (Bages) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsDolors Delhom i de Mena Modifica el valor a Wikidata

Diccionari Biogràfic de Dones: 1028 Modifica el valor a Wikidata

Carlota de Mena i Zamora (Tortosa, Baix Ebre, 13 de febrer de 1845 - Manresa, 29 de desembre de 1902) va ser una actriu catalana de la segona meitat del segle xix. Aplaudida per la seva versatilitat a l'hora de representar tota mena d'obres i papers, des de les protagonistes de les primeres obres de Guimerà, o les de Frederic Soler, fins a les peces d'Henrik Ibsen o Ignasi Iglesies.[1][2]

Biografia

[modifica]

Carlota era filla de Miquel de Mena, natural de Barcelona, i de l'actriu Dolors Zamora de Mena, natural de Sevilla, amb qui va debutar als nou anys fent petits papers a la companyia de Julián Romea. Ja el 1860 va entrar a treballar al teatre Odeon, on s'estaria fins al 1872, amb la seva mare i Gaietana Vidal i sota la direcció d'Andrés Cazurro. Es va casar en primeres núpcies amb Josep Delhom i Julià, amb qui va tenir una filla que també actuaria amb ella alguns anys, Dolors Delhom i de Mena. El 1872 coneix Antoni Tutau, amb qui funda la seva pròpia companyia, que esdevindria la principal rival del Romea, i on esclataria finalment el seu èxit. Després de la mort del seu primer marit, Josep Delhom, es va casar amb Tutau amb qui, a part de la relació artística, la unia una relació sentimental.[3]

La companyia Tutau-Mena es va emplaçar inicialment al teatre Principal des del 1880 fins al 1883. Aquell mateix any apareix al Liceu i al Tivoli fins que el 1886 s'instal·la definitivament al Novetats, on estrenaren alguns dels grans èxits de Guimerà, com El fill del rei (1886), La boja (1890) o L'ànima morta (1892).[3]

Adrià Gual, a les seves memòries, la descriu en els termes següents: Carlota de Mena era una dona bellíssima i d'un caient natural de senyoria. Amb els ulls oberts a les realitats presents, tot d'una els endevinàveu somniosos i transportats. La seva veu tenia el to vellutat de la viola d'amor, i la modulava meravellosament sense cap mena d'afectació, aplicant-la, però, amb solemnitat i justesa a totes les gradacions de l'emoció. Ni els estiregassals avesats del melodrama, ni els corrents de la paorosa rutina no havien pogut fer clot a les reserves del seu bon gust, i era tothora una veritable figura de teatre, perquè reunia als dots de la veu i del gest afable i solemniós una presència excepcionalment austera i decorativa.

Els seus fills, Dolors i Carles Delhom, van ser també actors.[4][5] L'any 1898 va morir el seu segon marit Antoni Tutau i el desembre de 1902 va morir ella d'una apoplexia mentre representava Locura de amor, de Tamayo y Baus, un dels seus principals èxits.[3]

Trajectòria professional

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Vila Fernández, Anna. «Carlota de Mena Zamora». Institut del Teatre. Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. [Consulta: 22 desembre 2020].
  2. «Ayer falleció repentinamente...» pàg. 2. La Vanguardia, 30-12-1902. [Consulta: 22 desembre 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 Julio Giménez, Teresa. Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo, octubre de 2010, p. 64-66. ISBN 9788497663830. 
  4. En 1902, mentre representava a Manresa Locura de amor de Manuel Tamayo y Baus, va tenir un atac d'apoplexia i morí poc després. P. del O. «Caps de brot: Dª Carlota de Mena». La Esquella de la Torratxa, núm. 369, 06-02-1886, pàg. 33-34.
  5. Diccionari biogràfic de dones. «Carlota de Mena». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: desembre 2020].