Boyd Neel
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 19 juliol 1905  Blackheath (Anglaterra) |
| Mort | 30 setembre 1981 (76 anys) Toronto (Canadà) |
| Religió | Anglicanisme |
| Activitat | |
| Ocupació | director d'orquestra, pedagog musical |
| Gènere | Música clàssica |
| Alumnes | Milton Barnes |
| Segell discogràfic | Decca Records |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Premis | |
   
| |
Louis Boyd Neel O.C. (Blackheath, Londres, 19 de juliol, 1905 - Toronto (Canadà), 30 de setembre, 1981), va ser un director i acadèmic anglès, i més tard canadenc. Va ser degà del "Royal Conservatory of Music" de la Universitat de Toronto. Neel va fundar i va dirigir orquestres de cambra, i va contribuir al renaixement de l'interès per la música barroca i el repertori d'orquestres de corda dels segles XIX i XX.[1]
Carrera
[modifica]Neel de petit volia ser pianista.[2] La seva mare, Ruby Le Couteur, era una acompanyant professional, i el seu pare era enginyer.[3]
Neel va assistir a l'Osborne Naval College i després a Dartmouth, i va ser encarregat a la Royal Navy. Poc després de ser encarregat, les forces armades van patir una reducció dràstica (l'anomenada 'Destral Geddes'), i Neel va abandonar la marina per estudiar medicina al "Caius College" de Cambridge. Es va qualificar l'any 1930, i es va convertir en cirurgià i metge de la casa a l'Hospital Saint George, Londres, i metge resident a l'Hospital King Edward VII, Londres.[4][5]
El 1930, mentre practicava la medicina, Neel va estudiar teoria musical i orquestració a la Guildhall School of Music and Drama.[6]
- L'Orquestra Boyd Neel
Per a Neel, en aquesta etapa, la música encara era un hobby. Va dirigir grups d'aficionats i va formar una orquestra de joves professionals, als quals va reclutar el 1932 a la Royal Academy of Music i al Royal College of Music.[7] La "Boyd Neel London String Orchestra" (més tard "Boyd Neel Orchestra") va fer el seu debut a l'"Aeolian Hall" de Londres, el 22 de juny de 1933. El programa incloïa la primera interpretació a Anglaterra de la Suite d'Aires i Danses de Ottorino Respighi i l'estrena d'una nova suite del compositor ocasional Julian Herbage. Després del concert, Neel va tornar a la seva cirurgia i va ajudar a donar a llum un nadó.[8] El segon concert, al mateix lloc, va tenir lloc el 24 de novembre de 1933 i va incloure la primera interpretació a Anglaterra de la Serenata per a cordes de Wolf-Ferrari. El 18 de desembre de 1933 l'orquestra va ser convidada per la BBC per primera vegada a emetre's.[9] Quan Decca va oferir a Neel i a l'orquestra un contracte, va deixar la medicina per dedicar-se a temps complet a la música.[4]
El 16 de febrer de 1934 l'orquestra va oferir un concert d'obres de cambra d'Ernest Bloch a la Sala Eòlica, dirigida pel compositor.[10] Neel va dirigir la primera música escoltada a la nova òpera de Glyndebourne el 1934, en actuacions privades, per invitació de John Christie.[4] Entre els primers llançaments de l'Orquestra Boyd Neel el 1936 es trobaven els primers enregistraments de Fantasia on a Theme de Vaughan Williams de Thomas Tallis i Simple Symphony de Britten.[11] L'any següent, Neel i la seva orquestra van ser convidats al Festival de Salzburg, per al qual Neel va encarregar les Variations de Britten sobre un tema de Frank Bridge.[4] El 1939 Boyd Neel va encarregar el Concertino Pastorale de tres moviments de John Ireland per a orquestra de corda, tocat per primera vegada al Festival de Canterbury el 14 de juny de 1939. Posteriorment es va gravar el febrer de 1940.[12] L'orquestra va fer una gira per Gran Bretanya i Europa fins a l'esclat de la guerra.[13][14]
Segona Guerra Mundial fins al 1952
[modifica]Durant la Segona Guerra Mundial, Neel va tornar a la feina mèdica i a la Marina,[13] mentre continuava actuant quan el temps ho permetia. Britten va escriure el seu Preludi i fuga per a 18 instruments de corda com a regal del 10è aniversari a l'Orquestra Boyd Neel el 1943. El mateix any Gordon Jacob va escriure la seva austera Simfonia per a cordes perquè la interpretessin. Comparteix més o menys el mateix terreny emocional que la Simfonia núm. 2 d'Arthur Honegger per a trompeta i cordes, que l'orquestra també tocava en aquell moment.[15] La Suite Besardo No.2 de Mátyás Seiber, composta el 1942, va ser estrenada per l'Orquestra Boyd Neel al "Wigmore Hall" el 3 de desembre de 1945.[16]
Després de la guerra, Neel va reprendre la seva carrera musical, dirigint per a la Sadler's Wells Opera ('50 Rigolettos va recordar) de 1944 a 1946 i la "D'Oyly Carte Opera Company" durant les seves temporades de Londres de 1947 i 1948 a Sadler's Wells, interpretant òperes de Gilbert i Sullivan.[4]
A partir de 1947, amb l'Orquestra Boyd Neel, es va embarcar en una sèrie de gires mundials, tocant a Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i els Estats Units, i apareixent en festivals com Edimburg[17] i d'Ais de Provença.[18] Neel va publicar un llibre sobre aquestes experiències anomenat The Story of an Orchestra el 1950.[19] A més de les obres modernes, l'orquestra va reviure i no poques vegades va escoltar obres barroques de JS Bach, JC Bach, Händel, Vivaldi, Torelli i Geminiani, inclòs el primer enregistrament dels Concerti Grossi de Händel, op. 6.[20]
Toronto i anys posteriors
[modifica]El 1952 Neel va acceptar el càrrec de Degà del Royal Conservatory of Music de Toronto, Ontario.[21][22] Va ocupar aquest càrrec durant 18 anys, reorganitzant i reconstruint la Facultat de Música de la Universitat de Toronto.[23] Poc després del seu nomenament va formar la "Hart House Orchestra" a Toronto i va fer nombroses gires amb ella, entre altres esdeveniments, a l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958, al Festival d'Aldeburgh de 1966 i a l'Expo '67. Després d'això, es va convertir en director artístic del "Sarnia Festival Opera House al llac Huron".[18]
Després de la marxa de Neel al Canadà, l'Orquestra Boyd Neel va ser rebatejada com a "Philomusica" de Londres[24] i continua amb aquest nom avui. Neel va ser guardonat amb el C.B.E. el 1953 i va ser membre d'honor de la Reial Acadèmia de Música. Es va convertir en ciutadà canadenc naturalitzat el 1961.[13]
El 1972, Neel va ser nomenat oficial de l'Orde del Canadà, "Per la seva contribució a l'educació musical al Canadà i els seus èxits com a artista i director d'orquestra."[25]
Després de la seva jubilació, Neel va treballar en les seves memòries, que van ser editades i publicades pòstumament pel seu amic, J. David Finch.[26] El llibre també inclou una extensa discografia d'enregistraments de l'Orquestra Boyd Neel i l'Orquestra Simfònica Nacional dirigida per Neel per a Decca Records entre 1934 i 1979. Neel va morir a Toronto als 76 anys.[13]
Publicacions
[modifica]- Llibres
- Neel, Boyd. The Story of an Orchestra, Vox Mundi, Londres, 1950. amb una introducció de Benjamin Britten.</ref>Benjamin Britten, On Music, OUP, 2003</ref>
- Mitchell, Donald i Keller, Hans, (ed.) Benjamin Britten: a Commentary, Rockcliff, 1952. (Neel va contribuir al capítol sobre música de corda)
- Neel, Boyd i J David Finch. My orchestras and other adventures: the memoirs of Boyd Neel. University of Toronto Press, Toronto, 1985. ISBN 0-8020-5674-1[27]
- Enregistraments sonors
- Orquestra Boyd Neel; George Frideric Händel; Boyd Neel (1973). The water music [enregistrament sonor]. As de diamants, SDD 2191 (EAL.2296-2297).
Referències
[modifica]- ↑ "New releases". Sir Compton Mackenzie; Christopher Stone (1995). The Gramophone. Vol. 73, Issues 869-871. C. Mackenzie.
- ↑ "Music: A Wee Drap o' Music". Time. 6 September 1948. Concert review; describes founding of Neel's orchestra. (subscription required)
- ↑ McVeagh, Diana. 'Neel, (Louis) Boyd' in The Oxford Dictionary of National Biography
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 The Gramophone, July 1972, p 178
- ↑ David K. C. Cooper (26 November 2013). Doctors of Another Calling: Physicians Who Are Known Best in Fields Other than Medicine. University of Delaware Press. pp. 329–. ISBN 978-1-61149-467-9.
- ↑ Barry J. Edwards, Mabel H. Laine, Andrew Mcintosh. "Boyd Neel. The Encyclopedia of Music in Canada. 01/29/2008
- ↑ Nick Wilson (2014). The Art of Re-enchantment: Making Early Music in the Modern Age. OUP USA. pp. 70–. ISBN 978-0-19-993993-0.
- ↑ Boyd Neel, The Story of an Orchestra, 1950
- ↑ Radio Times, Issue 533, 15 December 1933, p 819
- ↑ Ernest Bloch Legacy Project
- ↑ Stuart, Philip. Decca Classical, 1929–2009, AHRC Research Centre for the History and Analysis of Recorded Music. Retrieved 11 October 2021
- ↑ The John Ireland Companion, ed. Lewis Foreman, 2011
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Stone, David. "Boyd Neel" at Who Was Who in the D'Oyly Carte Opera Company (2001)
- ↑ "Boyd Neel's Twentieth". Newsweek. Vol. 40. Newsweek, Incorporated. 1952. p. 60.
- ↑ 'British Music for Strings, Volume 1', CPO 555 382-2 (2020), reviewed by MusicWeb International
- ↑ Dutton Epoch CDLX7207 (2008), reviewed at MusicWeb International
- ↑ "Music: A Wee Drap o' Music". Time. 6 September 1948. Concert review; describes founding of Neel's orchestra.
- ↑ 18,0 18,1 The Gramophone, July 1972, p 183
- ↑ "The Story of an Orchestra" WorldCat Libraries.
- ↑ Gramophone: Handel Concerti grossi, Op. 6
- ↑ Ezra Schabas (1 September 2005). There's Music In These Walls: A History of the Royal Conservatory of Music. Dundurn. pp. 133–. ISBN 978-1-55488-363-9.
- ↑ May Weekes Johnstone, "Boyd Neel and the Canadian Stratford Festival". Theodore Presser (1955). Etude. Vol. 73. T. Presser Company. p. 76.
- ↑ Paul Helmer (22 June 2014). Growing with Canada: The ƒmigrŽ Tradition in Canadian Music. McGill-Queen's Press - MQUP. pp. 110–. ISBN 978-0-7735-7624-7.
- ↑ Peter Watchorn (5 July 2017). Isolde Ahlgrimm, Vienna and the Early Music Revival. Taylor & Francis. pp. 18–. ISBN 978-1-351-56197-
- ↑ "Order of Canada: Louis Boyd Neel". The Governor General of Canada. Retrieved 7 March 2017.
- ↑ Neel, Boyd, and J David Finch. My orchestras and other adventures. (1985)