Betil

Moneda representativa del temple del déu solar Elagàbal, a Emesa, i el seu «betil».

Betils antropomorfs femenins al jaciment nuràgic de Tamuli (Macomer, Sardenya)

Betil (llatí Baetylus, grec Βαίτνλος Báitylos, derivat de l'hebreu Beth-El que significa casa de déu) era una pedra objecte d'adoració a la regió de Llevant.

En l'antiguitat, la pràctica de l'adoració de pedres estava estesa per tot el Llevant Mediterrani i eren considerades la llar d'un déu (El). En queda constància a la Bíblia, en què els profetes condemnen l'adoració de pedres. Hi havia pedres a Biblos i a Tir; a Emesa, el déu sol Elagàbal era venerat com una pedra cònica negra. La dea mare Cíbele de Frígia era adorada també com una pedra, probablement un meteorit. Es considera probable que els obeliscs de l'antic Egipte fossin originàriament betils. Els àrabs encara adoren una pedra meteorit a la Meca.

Fora de l'Orient Mitjà, altres betils notables són l'Omphalos de l'Oracle de Delfos (Grècia), o els Moai de l'Illa de Pasqua.

També es consideren betils les pedres dretes de Sardenya que la cultura dels nurags disposava al voltant dels monuments funeraris anomenats tombes de gegants. Aquests betils són menhirs amb caràcters antropomorfs: fal·lus, mamelles o ulls estilitzats. Se'n troben de comparables, probablement derivats, al sud de Còrsega.

No és clar si les pedres eren considerades déus per si mateixes o representacions dels déus.

Referències

•  Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.