Abdó i Senén
retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460). (església de Sant Pere de Terrassa) | |
Biografia | |
---|---|
Abdon ( - 250). Sant Sennen ( - 250). Sant | |
Naixement | Abdo i Sennis segle iii Pèrsia? |
Mort | Roma |
Sepultura | Basilica di San Marco (Roma); altres tradicions diuen que són a l'abadia de Santa Maria d'Arles, l'abadia de Saint-Médard a Soissons o a Florència |
Període | Imperi Romà |
màrtirs | |
Celebració | Església Catòlica Romana |
Pelegrinatge | Roma, Arles (Vallespir) |
Festivitat | 30 de juliol |
Iconografia | els dos junts, amb robes de noble i amb diadema o corona i espases a la mà |
Patró de | diòcesi de Perpinyà, Alcoi, Lleó, Péscia (Itàlia), Sahagún, Cubelles, Banyoles (Terme), Gualta, Arles de Tec, l'Espluga de Francolí, Simat de la Valldigna, Albalat de la Ribera, Sagunt, Sueca, Inca, etc.; hortolans (a partir del s. XVI-XVII van ser substituïts per Sant Isidre), llauradors; boters, enterradors; Torrent coneguts amb el 1r nom citat "Abdón i Senén". |
Cronologia | |
1969 | supressió del culte Causat per: Concili Vaticà II |
Abdó i Senén (o Abdó i Senent) (? - c. 254), en diversos calendaris i martirologis antics Abdo, Abdus, i Sennes, Sennis, Zennen són reconeguts sants per l'Església Catòlica Romana, i la seua festa se celebra el 30 de juliol.[1] A algunes localitats se celebra el 20 de març o el primer diumenge de maig.[2]
Aquests sants van ser, juntament amb sant Galderic, els primers patrons dels llauradors i pagesos, sobretot dels hortolans, ja al segle XII, sent a partir del segle xvii substituïts progressivament per Sant Isidre, a partir de la penetració cultural i política castellana.[3][4] Cal dir que també es troben arreu de la Mediterrània.
La seva popularitat a les terres de parla catalana fa que també rebin altres denominacions com sant Nin i sant Non, els sants de la Pedra o, a Mallorca, sant No i sant Ne.[5]
Llegenda
[modifica]No se sap res sobre aquests sants excepte els seus noms, que van ser màrtirs, i que van ser soterrats un 30 de juliol en el cementeri de Pontianus vora la Via Portuensis. A causa d'aquesta falta de coneixement sobre ells i la manca de proves de la seva existència real, ja no estan inclosos al calendari catòlic romà de sants que es commemora litúrgicament en tot el món[6] tot i que se'n permet el culte als llocs on és tradicional.
Les seues cròniques, escrites majoritàriament abans del segle ix, i el beat Jaume de Voràgine a la seva Llegenda Àuria,[7] els descriuen com a prínceps perses i cavallers principals, que, essent cristians, s'ocupaven de donar sepultura als cossos dels qui, amb la seva mort, havien assolit la vida eterna.[8]
L'emperador Deci manà agafar-los el 247 dC i guardar amb altres perses que ja tenia captius, entrant amb ells a Roma amb gran magnificència. Després feu que Claudi, pontífex del Capitoli, exhortés Abdó i en Senén perquè adoressin ídols; però ells, amb gran resolució, li respongueren que només Jesucrist reconeixien per Déu, i a Ell havien ofert el sacrifici de si mateixos. Els fuetejaren cruelment amb plomades, i, despullats en l'amfiteatre, deixaren anar contra ells tres ferotges lleons i quatre ossos que es llençaren als peus dels sants màrtirs, encerclant-los i protegint-los. El jutge Valerià, atribuint aquest miracle a art màgica, menà que allí mateix els destrossessin: foren traslladats davant una imatge del Sol on foren degollats.[7] Van ser martiritzats l'any 250 d.C.[8]
Devoció
[modifica]Es diu que els seus cossos van ser soterrats per un subdiaca, Quirí, i traslladats durant el regnat de Constantí fins al cementeri de Poncià, prop de les portes de Roma. Un fresc trobat al sarcòfag que conté les seues restes els representa rebent corones de mans de Crist. Segons Martigny, aquest fresc data del segle vii.
En l'indret on es diu que van ser enterrats s'hi construí una basílica. Des d'allà le culte va arribar a Orient, Itàlia, França i a la península Ibèrica, on foren patrons de confraries d'hortolans, se'ls va pintar en obres com el retaule de Jaume Huguet i se'n van escriure i cantar goigs, obres de teatre i tragèdies rosselloneses. A Sueca i Cullera, n'hi ha dos santuaris.[8]
Relíquies
[modifica]A Roma, se'n veneren les restes a la basílica de Sant Marc, vora el Capitoli (els bol·landistes afirmaren, davant les pretensions d'altres llocs, que aquestes eren les úniques restes autèntiques). Altres llocs, però, reclamen la possessió dels sants cossos: al monestir de Saint-Médard de Soissons es diu que són d'ençà el segle VII; a Florència també.
També són venerats a Arles (el Vallespir), almenys des de finals del segle X, quan es van desar en un sarcòfag paleocristià de marbre blanc del segle V. Segons una tradició local l'abat Arnulf va portar-ne els cossos a l'abadia de Santa Maria d'Arles des de Roma, un fet que surt representat al retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460).[8] L'anomenada Santa Tomba d'Arles va ser motiu de pelegrinatges durant l'edat mitjana.
-
Cripta dels sants Abdó i Senén a San Marco in Campidoglio de Roma, amb les relíquies dels sants a l'altar.
-
La Santa Tomba a Arles, d'on raja aigua cada 30 de juliol.
Iconografia
[modifica]Se'ls representa formant parella, vestits amb indumentària que correspon al seu origen noble. A vegades poden anar vestits com a soldats. Els seus atributs varien bastant, però un dels més constants és l'espasa amb què van ser decapitats. També acostumen a portar corona i ocasionalment una gorra frígia (en relació amb el seu suposat origen persa) o la palma característica dels màrtirs cristians.
Obresː
- Pintures murals de l'absis de la capella de Berzé-la-Ville. Segle XII.
- Altar major de la catedral de Parma. (Segles XII-XIII).
- Reliquier de Sant Abdó i Sant Senén, de la Confraria dels hortolans del Portal de Sant Antoni, després de Barcelona, amb un calze donat el 1410 pel canonge i rector de la basílica de Santa Maria del Pi, Felip de Malla. Reial Monestir de Sant Pere de les Puel·les 1411 (MUHBA).
- Retaule dels sants Abdó i Senén de Jaume Huguet. 1460. Església de Sant Pere de Terrassa.
- Taula procedent de l'església de Sant Miquel de Montblanc conservada al Museu Diocesà de Tarragona i atribuïda a Joan de Rua (Mestre de Cervera). S. XV.
- Bustos reliquier de Sant Abdó i Sant Senén. S. XVII. (MUHBA) Deuen provenir, fets el 1610, de la basílica de Santa Maria del Pi o hi tenen relació?
- Retaule a l'església de Sant Ponç de Prades. S. XVII.
- Retaule de Sant Abdó i Sant Senén, obra de Llàtzer Tramulles a l'Abadia de Santa Maria d'Arles.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Martyrologium Romanum (Libreria Editrice Vaticana, 2001 ISBN 88-209-7210-7)
- ↑ Holweck, Frederick George. A biographical dictionary of the saints: with a general introduction on hagiology (en anglès). Omnigraphics, 1991. ISBN 9781558888463.
- ↑ «Altres patrons pagesos». Fundació Terrassenca Sant Galderic.
- ↑ «Els Sants de la Pedra i la Tempestat» (en castellà). Levante-EMV.
- ↑ «Abdó (sant) | enciclopèdia.cat». [Consulta: 2 febrer 2017].
- ↑ Calendarium Romanum: ex decreto Sacrosancti Oecumenici Concilii Vaticani II instauratum. Typis Polyglottis Vaticanis, 1969., p. 132
- ↑ 7,0 7,1 de Voragine, Jacobus; Rebull, Nolasc. Llegenda àuria. Olot, 1976 [Consulta: 2 agost 2011]., p. 422
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya.. 1. ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1998-2001, p. 3. ISBN 84-393-4612-3.
Bibliografia
[modifica]- Aquest article incorpora texts en domini públic de l'Enciclopèdia Catòlica de 1913.
- BRUGADA, Martirià (2004). Abdón i Senén, Damunt la pedra ferma. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica (Col·lecció sants i santes n. 96, maig 2004). S'edita en català i en castellà
- FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos. Barcelona: Omega, 1950.
- SISTAC ZANUY, Joséː Vida, culto y floklore de los santos Abdón y Senén. Barcelonaː Editorial Sopena. Ramón Sopena López, 1948