1,1,2-Tricloro-1,2,2-trifluoroetà

1,1,2-Tricloro-1,2,2-trifluoroetà
Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	185,902 Da
Estructura química
Fórmula química	C₂Cl₃F₃
SMILES canònic	Model 2D; C(C(F)(Cl)Cl)(F)(F)Cl
Identificador InChI	Model 3D
Propietat
Densitat	1,56 g/cm³ (a 77 °F, líquid)
Solubilitat	0,02 g/100 g (aigua, 25 ℃)
Punt de fusió	−35 ℃ ; −35 ℃
Punt d'ebullició	48 ℃ (a 760 mmHg); 47,7 ℃ (a 101,325 kPa)
Pressió de vapor	285 mmHg (a 20 ℃)
Perill
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps	7.600 mg/m³ (10 h, Estats Units d'Amèrica)
Límit d'exposició a curt termini	9.500 mg/m³ (cap valor)
IDLH	15.340 mg/m³
Potencial d'escalfament global	6.586

L'1,1,2-tricloro-1,2,2-trifluoroetà pertany a la família dels CFC i també es pot anomenar freó-113 o CFC-113. La seva fórmula és Cl₂FC-CClF₂. És el tercer clorofluorocarbur més utilitzat en el llarg de la història a més del CFC-11 i el CFC-12.

Estructura

La nomenclatura engloba els dos isòmer estructurals del triclorotrifluoroetà. Un d'ells és el Cl₂FC-CClF₂ i l'altre és el Cl₃C-CF₃. Segons la nomenclatura específica dels CFC, el primer d'ells seria l'1,1,2-triclorotrifluoroetà i el segon l'1,1,1-triclorotrifluoroetà. Tot i que el primer és el més comú.

Aplicacions

Té la majoria de les aplicacions dels compostos d'aquesta família, encara que les més importants són:

Refrigerant en sistemes d'aire condicionat.
Producte de neteja en sistemes electrònics.
Dissolvent industrial.
Agent escumant.

Té altres aplicacions encara que són les més comunes entre els CFC.

Legislació i degradació

Un cop establert el Protocol de Montreal^[1] es va acordar eliminar progressivament l'ús de tots els clorofluorocarburs, incloent-hi el CFC-113, degut a la seva interacció en la destrucció de la capa d'ozó.^[2] Aquest CFC es troba en major proporció en l'estratosfera, on arriba des de la troposfera mitjançant difusió i, és allà on es produeixen les reaccions fotolítiques que el fan tan perillós creant radical químic clorur.

Propietats particulars

Aquest CFC té un temps de residència d'uns 85-90 anys en l'atmosfera i segons els índexs de ODP (Índex d'esgotament d'ozó a causa d'una substància) i GWP (Índex de contribució d'una substància a l'escalfament global)^[3] s'observa que el CFC-113 és un dels compostos d'aquesta família amb els valors més baixos, encara que superiors a altres contaminants atmosfèrics d'altres famílies.

Referències

↑ «The Montreal Protocol» (en anglès). Ozone Secretariat. Arxivat de l'original el 17 agost 2015. [Consulta: 18 desembre 2020].
↑ Solomon, Susan. «STRATOSPHERIC OZONE DEPLETION: A REVIEWOF CONCEPTS AND HISTORY» (en anglès). [Consulta: 18 desembre 2020].
↑ «6.12.2 Direct GWPs» (en anglès). grida.no. Arxivat de l'original el 20 de juliol 2016. [Consulta: 18 desembre 2020].

Enllaços externs

http://www.epa.gov/chemfact/s_freon.txt

[1] «The Montreal Protocol» (en anglès). Ozone Secretariat. Arxivat de l'original el 17 agost 2015. [Consulta: 18 desembre 2020].

[2] Solomon, Susan. «STRATOSPHERIC OZONE DEPLETION: A REVIEWOF CONCEPTS AND HISTORY» (en anglès). [Consulta: 18 desembre 2020].

[3] «6.12.2 Direct GWPs» (en anglès). grida.no. Arxivat de l'original el 20 de juliol 2016. [Consulta: 18 desembre 2020].

[1]

[2]

[3]