The Philadelphia Story

The Philadelphia Story
	;
Fitxa
Direcció	George Cukor
Protagonistes	Katharine Hepburn; Cary Grant; James Stewart; Ruth Hussey; John Tasker Howard; Roland Young; John Halliday; Virginia Weidler; Henry Daniell; King Baggot; Claude King; Helene Whitney; Hillary Brooke; Lionel Pape; Mary Nash; Rex Evans
Producció	Joseph L. Mankiewicz
Dissenyador de producció	Cedric Gibbons
Guió	Donald Ogden Stewart, Waldo Salt i Philip Barry
Música	Franz Waxman
Fotografia	Joseph Ruttenberg
Muntatge	Frank Sullivan
Vestuari	Adrian
Productora	Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor	Metro-Goldwyn-Mayer i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	1940
Durada	108 min
Idioma original	anglès
Rodatge	Filadèlfia
Color	en blanc i negre
Descripció
Basat en	The Philadelphia Story
Gènere	comèdia romàntica i comèdia de segones núpcies
Lloc de la narració	Pennsilvània
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor actriu secundària (1941); Oscar al millor actor (1941); Oscar a la millor actriu (1941); Oscar a la millor direcció (1941); Oscar al millor guió adaptat (1941); Oscar a la millor pel·lícula (1941) ;
Premis	Oscar al millor actor (1939); Oscar al millor guió adaptat (1939) ;

The Philadelphia Story és una pel·lícula estatunidenca de George Cukor, estrenada el 1940.^[1]

Argument

Filla de l'alta societat de Filadèlfia i de fort temperament, Tracy Lord ha conservat poc temps el seu primer marit, el playboy C. K. Dexter Haven. Dos anys més tard, està a punt de casar-se de nou amb un home de negocis en perspectiva, la qual cosa interessa la revista Spy, a qui Dexter promet l'accés necessari als seus dos reporters, el periodista Macaulay Connor i la fotògrafa Liz Imbrie.

Comentari

Difícil de saber a qui atribuir la responsabilitat d'aquesta pel·lícula que ha marcat la història de la comèdia: si a l'obra de Philip Barry, que va triomfar durant dos anys a Broadway, a l'escenificació de George Cukor, per excel·lència el pintor hollywoodienc de les dones, a la producció de Joseph L. Mankiewicz, que ha sabut elevar el diàleg al rang de personatge principal de les seves pel·lícules, a la retòrica de Katharine Hepburn, a la profunditat de Cary Grant, o a la humanitat de James Stewart, o si a la seva complementarietat que és alquímia.

Sigui com sigui, aquesta pel·lícula continua sent, més de 60 anys després de la seva realització, l'exemple de l'èxit de la comèdia estatunidenca, on es combinen els esclats dels diàlegs, de la interpretació i de l'escenificació.