Setge de Trípoli (1510)
La Presa de Trípoli de 1510 va ser una expedició militar en la qual participaren les forces hispàniques amb la finalitat de prendre la ciutat nord-africana de Trípoli a les tropes musulmanes.
| Conquesta hispànica del nord d'Àfrica | |||
|---|---|---|---|
  Setge de Trípoli (1510) Setge de Trípoli (1510) | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | 22 – 25 juliol 1510 | ||
| Lloc | Trípoli | ||
| Resultat | victòria hispànica | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
Antecedents
modificaEn la segona meitat del segle xiv, el regne dels abdalwadites establert a Tlemcen es va debilitant a causa de les disputes familiars i es fragmenta: els emirs instal·lats a Orà, i els hàfsides lluiten contra els sobirans de Tlemcen. A l'est, Bugia i Constantina es van independitzar del poder central de Tunis, els ports van formar petites repúbliques: Alger, Bône, Jijel, Dellys, etc. A les Terres Altes i al Sud, les confederacions tribals són independents de qualsevol poder central i es formen principats independents a la Cabília. Socioeconòmicament, el comerç s'ha aturat, la vida urbana ha disminuït i l'agricultura ha estat en decadència.[2] Trípoli es va independitzar dels hàfsides en 1460.[3]
Els preparatius per a l'expedició es van iniciar l'agost de 1507 al retorn de Ferran el Catòlic de la seva estada a Nàpols, on va deposar Gonzalo Fernández de Córdoba.[4]
Les dues poblacions es troben separades per una serra, a les faldes de la qual els defensors de la ciutat es van congregar, retirant-se davant l'atac espanyol, que a l'assalt van prendre l'alcassaba i les portes de la ciutat emmurallada, entrant, saquejant-i prenent nombrosos captius i assassinant gran quantitat de civils.[5] L'expedició que anà a Orà, ocupà el 23 de juliol de 1508 el penyal de Sant Antonio. L'armada, composta per deu galeres i vuitanta embarcacions menors, salpà el 16 d'abril de 1509, i l'endemà ja arribaren a Mers el-Kebir, fortalesa ja conquerida 4 anys abans per l'almiral Ramon Folc de Cardona-Anglesola i el seu gran estol.[6] S'apoderaren d'Orà i anaren a hivernar a les illes Balears, Formentera i Eivissa.
La següent expedició en que participà Pere Navarro fou la conquesta de Bugia, aprofitant la lluita dinàstica existent a la plaça a la mort del rei Abu-Abd-Al·lah IV entre Abu-Abd-Al·lah, fill del monarca mort, i el seu oncle Abu-Hammu, que havia pres el poder i empresonat al primer.[7] L'èxit de l'operació va suposar que els governadors d'Alger, Tunísia i Tremissèn se sotmetessin al rei d'Espanya i alliberessin tots els cristians captius que tenien en el seu poder.
El setge
modificaPere Navarro va deixar com a governador de Bugia a Gonzalo Mariño de Rivera i va embarcar a Siracusa al comandament d'uns 15.000 soldats,[8] entre ells tres-mil sicilians, i una flota de deu galeres, trenta caravel·les i cinquanta transports de Nàpols i Sicília.[9]
La flota va arribar a Trípoli el 22 de juliol, desembarcant 6.000 homes, i tot i l'aferrissada defensa de la mesquita i el castell que en van fer els musulmans, va caure el 25 de juliol davant l'empenta dels soldats espanyols desembarcats[10] i l'artilleria. Aquests van guanyar terreny pam a pam i van sofrir unes 300 baixes, entre els quals es van trobar nobles i persones principals; però les baixes nord-africanes van excedir els 5.000 homes.[9]
Conseqüències
modificaDavant tals èxits inesperats, Ferran el Catòlic va enviar des de Màlaga a Garcia Álvarez de Toledo y Zúñiga amb un reforç de 7.000 homes per posar-se a el comandament de les tropes espanyoles, i l'ordre perquè Pere Navarro passés a ser el seu segon. L'expedició acabà a Tunis on Pere sofrí una important derrota aquell mateix any a l'illa de Gerba, on arribà a perdre 4.000 homes,[11] entre ells l'aragonès Joan Ramires d'Isuerre, el valencià Santàngel, Bivas de Dénia. Els següents infructuosos atacs van ser a Qerqenna[3] i la persecució d'Abu-Hammu.
La ciutat fou encomanada al virregnat de Sicília, però el cost del seu manteniment, sense retorn comercial o econòmic, va fer que es perdés l'interès[3] i el 1530 se'n signà la cessió a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem de les illes de Malta, Gozo i Trípoli.[12]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Kissling, H. J.; Spuler, Bertold; Barbour, N.; Trimingham, J. S.; Braun, H.; Hartel, H.. The Last Great Muslim Empires. BRILL, 1997, p. 138.
- ↑ Collectif. L'Algérie histoire. Casbah, 2000, p. 26-27. ISBN 9961-64-189-2.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period. Cambridge University Press, 1987, p. 189. ISBN 0521337674.
- ↑ Luciano Tambella, Franco. Redes de poder en el Sur de Italia en 1507 (en castellà). Revista Chilena de Estudios Medievales, Desembre de 2014, p. 83.
- ↑ Nelly Blum, La Croisade de Ximénès en Afrique, Oran, 1898. p. 14 i 17.
- ↑ Sanchez Ramos, 2008, p. 344.
- ↑ Vigón, Jorge. https://books.google.cat/books?id=82rWAAAAMAAJ&q=mayo refuerzos 1510 malaga&dq=mayo refuerzos 1510 malaga&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwj-msvcgd3mAhVGDWMBHfqQA5cQ6AEIQzAD. Jorge Vigón, 1968, p. 108.
- ↑ 9,0 9,1 Wright, John. A History of Libya. Hurst Publishers, 2012, p. 59-60. ISBN 1849042276.
- ↑ Goizueta Alfaro, Alfonso. Los últimos gobernantes de Castilla. Historia de una realidad política: Isabel la Católica, Cisneros, Isabel de Portugal. Los últimos gobernantes de Castilla. Historia de una realidad política: Isabel la Católica, Cisneros, Isabel de Portugal, 2018, p. 191. ISBN GOIZUETA ALFARO, ALFONSO.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, vol. VII. Barcelona: Edicions Pàtria, 1934, p. 219.
- ↑ Stephenson, Charles. The Fortifications of Malta 1530–1945. Bloomsbury Publishing, 2012, p. 8. ISBN 1849080151.
Bibliografia
modifica- Sanchez Ramos, Valeriano «El infante don Fernando de Bugía, vasallo del Emperador». Chronica Nova, 34, 2008.