Segimon Pey i Ordeix
Segimon Pey i Ordeix (Sant Vicenç de Torelló, Osona, 1867 - Barcelona, setembre de 1935), fou un prevere secularitzat i escriptor català en llengua castellana.
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1867  Sant Vicenç de Torelló (Osona) | ||
| Mort | setembre 1935 (67/68 anys) Barcelona | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | sacerdot (1893–1904), escriptor, periodista | ||
| Família | |||
| Fills | Víctor Pey Casado, Diana Pey Casado | ||
Inicià els seus estudis de seminarista al Seminari de Vic, però els acabà al Seminari d'El Burgo de Osma, a la provincia de la Sòria.[1] En aquell mateix seminari fou majordom i secretari d'estudis. Durant la seva etapa de seminarista, tant a Vic com a El Burgo de Osma, fundà diverses revistes, al mateix temps que tenia una intensa activitat com a publicista. En ambdós àmbits tingué sempre un to d'un fort integrisme religiós exaltat.[1]
El 1893 s'ordenà a Sòria com a sacerdot,[2] i després d'exercí diversos càrrecs civils a la diputació provincial i a l'ajuntament de Sòria, el 1897 fundà el setmanari tradicionalista-integrista El Urbión, que a partir de 1899 continuà a Barcelona, on Pey s'hi trasllada.[1] A la ciutat inicià campanyes de caràcter integrista contra la jerarquia eclesiàstica catalana, contra la jerarquia constitucional que acusava de liberal, i també contra els jesuïtes.[2] Per tot plegat, el 1900 el bisbe de Barcelona, Josep Morgades i Gili, prohibeix El Urbión així com l'Asociación Sacerdotal en Defensa de la Disciplina, que havia fundat el mateix Pey. En resposta, Pey i Ordeix publicà nombrosos escrits injuriosos contra la jerarquia eclesiàstica, entre els quals cal esmentar Los errores del Cardenal Casañas en el edicto de condenación de El Urbión (1900) i El Cisma en España (1901),[2] contra el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins i Barceló, i el seu vicari general, Antoni M. Alcover.
El 1902 la congregació del Sant Ofici excomunicà Pey i Ordeix com a rebel a l’autoritat eclesiàstica i públic i notori cismàtic i heretge.[3] No obstant això, i gràcies a la intervenció del monjo agustí Manuel F. Miguélez, el decret d'excomunió no s'arribà a publicar mai. Així, el juliol de 1903 Pey i Ordeix es va retractar públicament de tots els seus errors però al mateix temps reprovava tot allò que l'Església pogués condemnar de tot el que havia escrit fins aleshores.[1] Posteriorment, i seguint les indicacions del cardenal Salvador Casañas i Pagès, el novembre del mateix any 1903 es reclogué durant uns mesos a Montserrat, fins que l'agost del 1904 demanà a Casañas que l'exonerés del ministeri sacerdotal, demanda que se li concedí aquell mateix mes.[3]
Ja securalitzat, el 1905 Pey viatja a Paris, on entrà en contacte amb pensadors modernistes religiosos com Loyson, Schell i Stefano.[2] Durant el seu periple per França també intenta contactar infructuosament amb Miguel de Unamuno, que es desentén del seu pensament.[4] També fou en aquells anys que gestionà amb la Santa Seu la dispensa del celibat eclesiàstic, cosa que no arribà mai a aconseguir.[4]
El mes de gener 1911 es casà civilment a Portvendres amb Manuela Casado,[4] amb qui tingué dos fills: Víctor Pey Casado i Diana Pey Casado.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Segimon Pey-Ordeix». Enciclopèdia.cat. [Consulta: 12 juliol 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya. Vol. 3: P-Z. Barcelona: Editorial Claret, febrer 2001, p. 83. ISBN 848297498X. OCLC 807295472.
- ↑ 3,0 3,1 «Pey-Ordeix, Segimon». Dades.cat, 27-11-2020. [Consulta: 12 juliol 2022].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya. Vol. 3: P-Z. Barcelona: Editorial Claret, febrer 2001, p. 84. ISBN 848297498X. OCLC 807295472.