Sèrgi Bec
|
No s'ha de confondre amb Pèire Bèc. |
Sèrgi Bec (Cavalhon, 27 d'agost de 1933 - Castèlnòu de Les i Montpeller, 27 de febrer de 2021) fon un poeta provençal.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Serge Justin Alexandre Bec  27 agost 1933 Cavalhon (França) |
| Mort | 27 febrer 2021 (87 anys) Castèlnòu de Les (França) |
 Majoral del Felibritge | |
| 2004 – 2021 ← Marcel Bonnet – Frédéric Soulié → | |
| Adjunt a alcalde | |
| 1977 – 1983 | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat d'Ais-Marsella |
| Activitat | |
| Camp de treball | Cultura occitana |
| Ocupació | poeta, crític d'art, novel·lista, periodista, escriptor, mediador d'assegurances |
| Membre de | |
| Premis | |
| |
Naixit a Cavalhon (Comtat Venaissí, Valclusa), és viscut a Ate d'ençà la infantesa. Després d'estudiar lletres i treballar de periodista i crític, el 1977 deixa la professió per se consagrar a la cultura d'Ate: el 1983 esdevé director adjunt del parc natural de Leberon, un entorn que l'influí força.[1]
En llurs dos primers reculls poètics, Miegterrana (1957) i Lei Cants de l'èstre fòu (1959), Bec representa el desig eròtic encarnat en una dona, Anna; després de participar en la Guerra d'Algèria, en denuncià les misèries en Memòria de la carn (1960); i en Galina blanca e marrit can (1969) es declarà engatjat amb l'occitanisme.[1]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Nos a quitats Sèrgi Bèc, poèta de l’amor e de la guèrra» (en occità). Jornalet, 02-03-2021. [Consulta: 6 març 2021].