Ricard Bofill i Leví

Ricard Bofill i Leví
Biografia
Naixement	(es) Ricardo Bofill Leví ; 5 desembre 1939 ; Barcelona
Mort	14 gener 2022 (82 anys); Barcelona
Causa de mort	COVID-19
Formació	Liceu Francès de Barcelona (valor desconegut–valor desconegut); Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1957–valor desconegut); Universitat de Ginebra
Activitat
Camp de treball	Arquitectura postmoderna i urbanisme
Lloc de treball	Barcelona ; Casablanca ; Pequín ; Tòquio ; Sant Petersburg ; Praga ; Salern ; Estocolm ; París ; Metz ; Catalunya
Ocupació	arquitecte, escriptor, director de cinema, urbanista, dissenyador de mobles
Moviment	Arquitectura postmoderna i postmodernitat
Obra
Obres destacables	Obres destacables Aeroport de Màlaga - Costa del Sol; (1975) Walden 7; (1976) Mare de Déu de Meritxell; (1983) quartier Antigone; (1983) Espaces d'Abraxas; (1992) 77 West Wacker Drive; (1999) Casablanca Twin Center; (2009) Aeroport Josep Tarradellas Barcelona - el Prat ;
Família
Cònjuge	Serena Vergano
Parella	Marta de Vilallonga ; Annabelle d'Huart ; Serena Vergano ; Loulou de la Falaise
Fills	Pablo Bofill; () Annabelle d'Huart; Ricard Emili Bofill; () Serena Vergano
Pare	Emili Bofill i Benessat
Germans	Anna Bofill i Levi
Parents	Josep Maria Bofill i Pichot, avi patern
Premis
	(4 desembre 1995) doctorat honoris causa de l'université de Metz (fr) ; (1993) Creu de Sant Jordi; Oficial de l'orde de les Arts i les Lletres ;
Lloc web	ricardobofill.com

Ricard Bofill i Leví^[1] (Barcelona, 5 de desembre de 1939 – 14 de gener de 2022)^[2]^[3] fou un arquitecte i urbanista català,^[4] de reconeguda fama mundial. Va ser un dels principals impulsors de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle xx i és considerat com un dels màxims representants de l'estil postmodern de l'arquitectura contemporània.^[5] És germà de l'arquitecta Anna Bofill.

Biografia

Les quatre barres de la senyera catalana, circa 2010, Hotel W Barcelona, Plaça de la Rosa del Vents 1, Barcelona. La Senyera Reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona; és la translació vexil·lològica del Senyal Reial, altrament dit senyal dels Quatre Pals

Fill de Maria Levi i Emili Bofill i Benessat, va néixer a Barcelona i va estudiar a l'Escola Virtèlia.^[6]

Abans de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, fou un membre destacat del moviment de renovació cinematogràfica de l'Escola de Barcelona.^[7] Va participar en el primer film de Vicente Aranda, Brillante porvenir, i, com a director, en el curt Circles (1966).^[7] Posteriorment va dirigir Esquizo (1970), que presentà com a “assaig fílmic” entorn de la frontera entre creativitat i follia i que signà el Taller d’Arquitectura fundat per ell.^[7]

Format a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, d'on va ser expulsat el 1957 per les seves activitats polítiques (era membre del PSUC). A continuació, va marxar a Suïssa i va prosseguir els seus estudis a la Universitat de Ginebra. El 1961 va crear el Taller d'Arquitectura, amb un equip d’arquitectes, dissenyadors i intel·lectuals, com l'escriptor J. A. Goytisolo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que va influir en la renovació de l’arquitectura i l’urbanisme els anys seixanta.^[7] Amb aquest equip de professionals Bofill va abordar projectes de diferent naturalesa en diverses parts del món, adaptant-los a les realitats culturals locals.

Els seus primers projectes uneixen una originalitat no exempta d’efectisme amb la valoració expressionista dels elements constructius i serials, aspectes que posteriorment incorporà a una concepció basada en el classicisme.^[7] Entre les seves primeres obres arquitectòniques destaquen El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74).^[7] El Barri Gaudí (Reus, 1969-70) i el projecte de La ciutat en l'espai (Madrid, 1969) constitueixen un primer intent de revisió del concepte racionalista del bloc d’habitatges, intent que va anar actualitzant posteriorment.^[7]

Bofill és un dels màxims representants de l'estil postmodern de l'arquitectura contemporània. En els seus dissenys manté les línies clares de l'estil modern, però abandona les formes fredes que caracteritzen altres tendències modernes. Això ho aconsegueix incorporant als seus edificis elements clàssics, com arcs o columnes, que a l'observador li resulten familiars i comprensibles. Bofill és autor d'una extensa obra teòrica, i entre els seus llibres destaquen Espai i vida, La ciutat de l'arquitecte i El dibuix de la ciutat.^[7]

Reconeixements

Bofill va rebre nombrosos premis i reconeixements: el 1963 va rebre el premi FAD de disseny i, el 1964, el premi ADI-FAD d’arquitectura. El 1980 va rebre el premi Ciutat de Barcelona per la reconversió d’una fàbrica de ciment en estudi d’arquitectura. El 1985 va ser triat membre honorari de l'Institut Americà d'Arquitectes.^[7] L'any 1993 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.^[7] És Doctor Honoris Causa per la Universitat de Metz, França (1995), membre honorari de l'American Institute of Architects (AIA) (1985), Oficial de l'Orde de les Arts o les Lletres (Ministeri de Cultura, França, 1988) i Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona (2021). Fou membre del jurat del Premi Internacional Catalunya.^[8]

Obres representatives

Hotel Vela (Port de Barcelona), 2008 ^[7]
Nexus II (Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona), 2006^[7]
Seu de l'empresa JP Morgan (Chicago), 2003
Seu principal de Cartier (París), 2003
Parque del Manzanares (Madrid), 2003^[7]
Palau d'Exposicions i Congressos de la Corunya, 2003
Edificis del Consorci de la Zona Franca i SABA (Barcelona), 2002
Edifici Shiseido (Tokio), 2002^[7]
Auditori Miguel Delibes (Valladolid), 2001^[7]
Corso, Praga (República Txeca), 2000
Conjunt d'habitatges Weidert (Luxemburg),1999
Torres Casablanca Twin Center (Marroc),1999
Atrium Saldanha (Lisboa), 1998
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), 1997^[7]
Palau Municipal de Congressos de Madrid, 1993^[7]
Edifici d'oficines ACIMO (Barcelona), 1993
Ampliació de l'Aeroport de Barcelona (Barcelona), 1988-1991^[7]
INEFC Barcelona, 1987-1991^[7]
Escola de Música Shepherd (Houston), 1988
Jardí del Túria (València), 1988
Caves de Château Lafite (Pauillac, Bordeus, França), 1986-1988
Complex residencial Les Colonnes Belvédère Saint-Christophe (París), 1986
Les Temples du Lac, París, 1986
La Place du Nombre d'Or, Montpeller (França), 1984
Los espacios de Abraxas, París (França), 1982^[7]
Conjunt urbà Antigone (Montpeller, França)1978-2000
Santuari de Meritxell, Andorra, 1974^[7]
Edifici d'apartaments Walden 7, Sant Just Desvern (Barcelona), 1974^[7]
Edifici d'apartaments La Muralla Roja (Calp), 1973^[7]
Can Bofill (Mont-ras), 1973
Castell de Kafka (Urbanització Vallpineda, Sitges), 1968^[7]
Edifici d'habitatges al carrer de Nicaragua 97-99 (Barcelona), 1964-1965^[5]
Edifici d'habitatges al carrer de Johann Sebastian Bach, 28 (Barcelona), 1962-1963^[5]
Casa per a Àngels Bofill (Eivissa), 1960