Quartó

Un quartó era la jurisdicció territorial vigent a Eivissa i Formentera des de la conquesta catalana (1235) fins als Decrets de Nova Planta (segle XVIII). A banda de la vila d'Eivissa i de l'explotació de les salines, cada illa estava dividida en quatre quartons.

El rei Jaume I va signar un pacte de conquesta de les Pitiüses amb Guillem de Montgrí, sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona. En aquest acord es recollia la infeudació de les terres i dels béns segons el dret feudal i els costums dels usatges de Barcelona. Montgrí va buscar la cooperació d'altres socis i va subinfeudar a Nunó Sanç, comte de Rosselló, i a l'infant Pere de Portugal, una part de les terres a repartir segons els recursos aportats. L'acord establia fer un repartiment del territori no urbà, inclosa Formentera, fer una partició paritària de la vila i el castell i mantenir indivises les salines repartint-se únicament la producció. El repartiment es va establir en dues parts per a Montgrí, una per a Sanç i una per a Pere de Portugal.

Quartons d'Eivissa

En l'època islàmica l'illa d'Eivissa estava dividida en cinc districtes: Alhauec, Xarc, Benissàmit, Portumany i Algarb. Els tres conqueridors es van repartir el territori extramurs de vila mantenint quatre divisions i repartint la cinquena entre les altres quatre. El repartiment i els límits territorials estan recollits al Memoriale divisionis:

Quartó de Santa Eulària, abans Xarc, per Pere de Portugal (211,9 km²)
Quartó de Balansat, abans Benissàmit, per Guillem de Montgrí (97,2 km²)
Quartó de Portmany, abans Portumany, per Nunó Sanç (171,2 km²)
Quartó de ses Salines d'Eivissa, abans Algarb, per Guillem de Montgrí (66,3 km²)

El districte d'Alhauec es va repartir entre els altres quatre quartons, encara que a vegades apareixia com un cinquè quartó anomenat del Pla de Vila. Amb el temps els quartons van anar canviant de senyors feudals quedant finalment en mans de l'Església de Tarragona i de la corona.

El 1241 Montgrí va adquirir el quartó de Portmany després de la mort de Sanç. El 1260 Pere de Portugal va vendre els drets sobre el quartó de Santa Eulària a l'infant Jaume, futur Jaume II, i per això es va anomenar també quartó del Rei. Els tres quartons de Montgrí van passar per testament, el 1273, a l'Església de Tarragona: els de Balansat i ses Salines a l'arquebisbat de Tarragona i el de Portmany als canonges de Tarragona i posteriorment, el 1410, a l'ardiaconat de Sant Fructuós de Tarragona. Com a resultat de la subinfeudació va resultar que a Eivissa el rei era feudatari de l'arquebisbe de Tarragona, cosa que va provocar moltes disputes al llarg de la història.

Les esglésies construïdes a cada quartó van ser la base de les futures divisions parroquials i municipals:

Sant Jordi al quartó de les Salines,
Sant Antoni al quartó de Portmany,
Santa Eulària al quartó del Rei,
Sant Miquel al quartó de Balansat, i
Mare de Déu de Jesús al quartó del Pla de Vila.

El 1724, arran dels decrets de Nova Planta, les illes es van constituir en ajuntament únic, i el 1785 es va produir la divisió en parròquies. La dependència eclesiàstica de l'arquebisbat de Tarragona va durar fins al 1851.

Quartons de Formentera

Formentera, igual que Eivissa, va quedar dividida en quatre quartons, dos per Montgrí (la Mola i es Carnatge), un per l'infant Pere (es Cap) i un pel comte Nunó Sanç (Porto-salè). La producció de les salines es va repartir proporcionalment però, degut a les dificultats del poblament, en van fer donació als habitants que les podien explotar per al seu consum. A la mort de Pere de Portugal el quartó des Cap va passar a la corona. La part més meridional s'anomena Pla des Rei. El 1242 Montgrí va comprar el quartó de Nunó Sanç, convertint-se en senyor de les tres quartes parts de l'illa. Per facilitar la colonització Montgrí va infeudar, el 1246, els seus tres quartons a Berenguer Renard, excepte un terreny a la Mola. En aquest terreny s'acabaria construint un monestir d'agustins cosa que va provocar conflictes de jurisdiccions feudals entre la corona i l'arquebisbat de Tarragona com a successor de Montgrí.

A mitjans del segle xiv i durant el segle xv l'illa va quedar despoblada i només era ocupada ocasionalment. Com a conseqüència Formentera, considerada com proindivisa, va acabar regint-se per la jurisdicció comuna de sobirania compartida entre els tres consenyors feudals. Al segle xviii, repoblada de nou l'illa, es va dividir en tres parròquies.

Bibliografia

Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, quartó

Viccionari