Palau de San Telmo
El Palau de San Telmo és la seu de la Presidència de la Junta d'Andalusia. Es tracta d´un edifici barroc a la ciutat de Sevilla i construït entre els segles XVII i XVIII per ser la seu d´un col·legi de mariners.[1]
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Nom en la llengua original | (es) Palacio de San Telmo  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Monument, edifici públic, palau, edifici públic i institució educativa | |||
| Part de | Seville old town (en)  | |||
| Arquitecte | Leonardo de Figueroa | |||
| Construcció | 1682 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura barroca | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sevilla (Espanya) | |||
| ||||
| Bé d'interès cultural | ||||
| Data | 29 abril 1968 | |||
| Identificador | RI-51-0003794 | |||
| Bé d'interès cultural | ||||
| Data | 6 abril 1968 | |||
| Identificador | RI-51-0003794 | |||
| Lloc web | juntadeandalucia.es… | |||
Arquitectura
modificaEls principals elements del palau original conservats avui dia són la façana principal, el pati principal i la capella.[2]
La portada principal va ser acabada en 1734, encara que la part superior va ser reformada entre 1775 i 1776.[3] En el primer cos hi ha l'entrada i, a banda i banda, columnes amb diversos relleus. Al segon cos hi ha un balcó sostingut per figures d'atlants i, a banda i banda, columnes jòniques al costat de dotze figures al·legòriques de la navegació. Al tercer cos hi ha columnes d'ordre corinti i figures dels monarques sant Ferran i sant Hermenegild i, en un arc al centre, una figura de sant Telm. Al cos superior hi ha dues estàtues assegudes amb cornucòpies. A l'intercolumni del tercer cos hi ha una inscripció que diu:[4]
| « | castellà Reinando en España el señor don Felipe V, el animoso, siendo juez conservador de este real colegio y seminario del señor San Telmo don Manuel de Torres, del Consejo de S.M. en el Real de Castilla y alcaide de los Reales Alcázares, y siendo mayordomo y diputado de la Universidad de Mercaderes [sic] y dicho colegio y seminario don Gregorio de los Ríos, del Orden de Calatrava, don Juan Sánchez y don Pedro Hernández Colarte, del Orden de Santiago, se edificó esta portada y torres del claustro. Año de 1734 | català Regnant a Espanya el senyor don Felip V, l'animós, sent jutge conservador d'aquest real col·legi i seminari del senyor San Telmo don Manuel de Torres, del Consell de S.M. en el Real de Castella i alcaide dels Reals Alcázares, i sent majordom i diputat de la Universitat de Mercaderes [sic] i dit col·legi i seminari don Gregorio de los Ríos, de l'Orde de Calatrava, don Juan Sánchez i don Pedro Hernández Colarte, de l'Orde de Sant Jaume, es va edificar aquesta portada i torres del claustre. Any de 1734 | » |
Passada la portada s'accedeix a un vestíbul i, després d'aquest, hi ha el pati principal, realitzat per Leonardo de Figueroa.[5] A l'altre costat d'aquest pati hi ha l'entrada a la capella.
El pati és per una galeria amb pilars quadrats que, a la part exterior, tenen adossats capitells jònics. Aquests pilars sostenen arcs de mig punt. Els costats est i oest tenen set arcs i els costats nord i sud en tenen cinc. S'aixeca un segon cos de maó vermellós, que té balcons que coincideixen amb les pilastres, dividits per pilastres amb capitells corintis. Les pilastres, els frisos, els brancals i altres elements del pati estan decorats amb relleus.} Sobre el vestíbul d'accés al pati hi ha una petita torre amb un rellotge i sobre la part d'accés a la capella n'hi ha una altra de semblant amb unes campanes.[6]
La capella compta amb cinc retaules del segle xviii. Al centre de l'altar major hi ha la Mare de Déu del Bon Aire. Als seus costats hi ha sant Pere i sant Andreu. A la part superior del retaule hi ha representats sant Ferran i sant Telm. Aquest retaule es va realitzar entre 1723 i 1726 i els seus principals autors foren Domingo Martínez i José Maestre.[7]
Antonio Cabral Bejarano va realitzar algunes pintures per a la capella entre 1850 i 1851. La volta de la capella té tres ovals pintats per aquest autor; un amb sant Lluís, un altre amb sant Ferran i un altre amb la Verge amb el Nen.[8] A cadascun dels laterals hi ha sis llunetes del mateix autor i del mateix any. Al mur esquerre hi ha santa Helena, sant Joan de Déu, santa Cristina, sant Felip, sant Josep amb el Nen i santa Isabel de Portugal. Al mur dret hi ha sant Francesc d'Assís, sant Climent, sant Carlemany, santa Amelia, sant Carles Borromeu i santa Isabel d'Hongria. Els frescos de la volta i la paret del cor també són obra d'Antonio Cabral Bejarano. A la paret hi ha dos llunetes amb dos moments de la vida de sant Antoni de Pàdua; un amb l'aparició del Nen Jesús i un altre predicant els peixos. Al centre de la paret hi ha un calze, simbolitzant l'Eucaristia. A la base de la volta del cor hi ha àngels adults amb instruments musicals i sobre aquests hi ha pintats querubins.[8] Antonio Cabral Bejarano també va fer un frontal per a l'altar major.[7]
El 1895 s'acabà la façana nord. A la part superior s'hi representen una sèrie de dotze escultures de sevillans il·lustres (per naixement o per residir a la ciutat) realitzades per l'escultor Antonio Susillo. Els personatges representats en aquesta galeria són: Juan Martínez Montañés (Alcalá la Real, Jaén), Rodrigo Ponce de León y Núñez (nascut a Cadis), Diego Velázquez, Miguel Mañara, Lope de Roda, Diego Ortiz de Zúñiga, Fernando de Herrera, Luis Daoíz, Benito Arias Montano (nascut a Fregenal de la Sierra, Badajoz), Bartolomé Esteban Murillo, Fernando Afán de Ribera i Bartolomé de Las Casas.
Història
modificaSegles XVII i XVIII
modificaAl principis del segle XVII la Universitat de Mareantes estava establerta en unes cases del barri de Triana. El 1607 es començaren a fer gestions per a construir un col·legi-seminari per ensenyar els nens orfes a ser pilots per a servir als vaixells que anaven a les Índies. Aquest projecte no es va concretar fins a la Reial Cèdula de Carles II de Castella del 17 de juny de 1681.[9]
Segons la Reial Cèdula aquesta institució estaria a càrrec de la Universitat de Mareantes. En un primer moment es volgué construir on hi havia les cases que aquesta institució tenia a Triana des del 1573.[7] El col·legi estaria al costat de la desapareguda capella de Nuestra Señora del Buen Aire, al carrer Larga (actual carrer Pureza),[10] que serviria de capella del centre. Es tractaria d'un gran edifici per a 150 alumnes, els mestres i la servitud.[9]
El Consell d'Índies va nomenar com a "jutge conservador" de la nova institució el president de la Casa de la Contractació d'Índies.[9] No obstant això, l'edifici projectat no cabia entre els carrers de Triana on es trobaven les cases. El president de la Casa de Contractació, Juan Jiménez Montalvo, va proposar que es construís davant de la Porta de Jerez, en un terreny conegut com a haza de San Telmo, que pertanyia al Tribunal de la Inquisició.[11] Aquesta decisió fou subscrita per altres persones que havien inspeccionat el lloc de Triana, que van ser; Acisclo Burgueño, mestre major de la ciutat; Francisco Escobar, arquitecte de l'Alcàsser; i Francisco Moreno, mestre major d'obres de fàbriques. El president de la Casa de Contractació i el de la Universitat de Mareantes van escollir, entre diverses, una planta per al nou col·legi-seminari i l'enviaren al Consell d'Índies, a Madrid, per a la seva aprovació. Les obres van començar el 1682.[12] L'edifici va seguir amb la mateixa planta durant tota la seva construcció, que prosseguí durant el segle xviii. A la fi del segle XVII el col·legi ja allotjava alguns alumnes.[13]
El 1691 consta com a director de les obres el paleta Antonio Rodríguez, que seguia treballant en les estances de l'edifici el 1696.[14] A la dècada de 1690 hi feren tasques de picapedrer els mestres Francisco Gómez Septier i Antonio Gil Gataón.[13] El 1699 les obres s'aturaren per falta de fons i no es van reprendre fins a 1722. En 1722 l'arquitecte encarregat de continuar l'edifici fou Leonardo de Figueroa.[15] Després de la mort d'aquest, el 1730, el seu fill Matías es va encarregar d'acabar els projectes del seu pare.[16] Les obres es van suspendre de nou el 1736 i no foren represes fins al 1775[3] prolongant-se un parell d'anys més.[17]
El 1787 les obres foren represes per Lucas Cintora, que s'encarregà d'acabar la façana nord i de fer l'escala principal del palau entre els anys 1787 i 1791.[18] L'edifici original es va donar per acabat el 1796.[12]
El 1704 la Universitat de Mareantes abandonà la seva seu a Triana per traslladar-se a aquest palau.[7] Aquesta institució va vendre la seva seu de Triana el 1778.[7] Va romandre tenint el palau com a seu fins que el 1793 se suprimeix la Universitat de Mareantes.[7] Per Reial Cèdula del 6 de novembre de 1786 el col·legi va deixar de dependre de la Universitat de Mareantes per passar a dependre de la Secretaria d'Estat i Despatx Universal de la Marina.[7][19]
Segle XIX
modifica
El 1841 el col·legi del Palau de San Telmo es va traslladar a Màlaga.[7] El 1841 el palau va passar a ser el Col·legi Naval Militar. L'1 de març de 1846 va entrar com a estudiant Gustavo Adolfo Bécquer amb deu anys d'edat.[20][21] Bécquer va mostrar interès per la literatura i aquí hi conegué l'escriptor Narciso Campillo, amb qui va col·laborar.[20] El 7 de juliol de 1847 es van suprimir els ensenyaments nàutics al palau.[7]
Entre juliol i octubre del 1847 va passar a ser seu de l'oficina de la Societat del Ferrocarril.[7]
L'octubre del 1847 va passar a ser la seu del Col·legi Reial d'Humanitats, conegut com a Universitat Literària. Aquesta institució hi tingué la seva seu fins al juliol de 1849.[7]
Antoni d'Orleans, duc de Montpensier i fill del rei francès Lluís Felip I, i la seva esposa Maria Lluïsa Ferranda de Borbó, germana d'Isabel II, van abandonar França després de la Revolució de 1848. Es dirigiren a Anglaterra i, posteriorment, a Espanya. No foren ben rebuts a la cort ja que el duc reclamava per a la seva esposa part de l'herència de Ferran VII. El matrimoni es va dirigir a Sevilla i, després de residir un breu temps a l'Alcázar, va comprar el Palau de San Telmo per fer-lo servir com a residència.[22]
El 1849 l'edifici havia passat a dependre del Ministeri d'Instrucció Pública. Això feu que els encarregats de taxar-lo fossin l'arquitecte Juan Manuel Caballero (enviat pel rector de la Universitat de Sevilla) i Balbino Marrón (enviat pel duc). L'edifici fou valorat en 1.504.800 rals. A això va caldre afegir una taxació de les obres d'art del palau, realitzada per Joaquín Domínguez Bécquer.[23]
Balbino Marrón dugué a terme reformes arquitectòniques al palau fins a la seva mort, el 1867. Cap al 1852 va dissenyar les façanes sud i est, així com la torrassa que fa angle entre ambdues. El 1855 dissenyà la façana nord, amb una porta que permet l'accés a un baixador. També a la dècada de 1850 realitzà la torre nord-est.[23]
El jardiner major del palau fou el francès Lecolant. Els jardins abastaven les hortes de la Isabela i de l'antic convent de San Diego.[23] Lecolant també es va encarregar dels jardins del duc al seu palau de Sanlúcar de Barrameda.[24]
El duc encarregà múltiples obres d'art a pintors i escultors de Sevilla i rebia al palau l'aristocràcia local.[22] El 1861 el duc hi rebé l'emperadriu consort d'Àustria (coneguda com Sissi), que tornava d'un viatge a Madeira.[22][25]
El duc aspirava a obtenir el tron espanyol i el 1868 finançà els plans per a foragitar a Isabel II del tron amb un préstec de 5.750.000 pessetes del banc Coutts de Londres, pel qual va haver d'hipotecar el Palau de San Telmo.[26] Aquest derrocament va derivar en una revolució liberal, coneguda amb el nom de La Gloriosa, després de la qual va ser condemnat a l'exili a Portugal. Encara que va tornar, va ser condemnat de nou 1871 a estar en una fortalesa a Menorca per no jurar lleialtat al nou monarca, Amadeu de Savoia.[23]
El 1875 començà a regnar Alfons XII quan tenia disset anys. El 1876 el duc fou alliberat i va tornar al Palau de San Telmo. Els anys següents realitzaria reformes de poca importància l'arquitecte Juan Talavera de la Vega.[23]
Alfons XII volgué casar-se amb la filla del duc, María de las Mercedes de Orleans. Tot i que ni el president Cánovas del Castillo, ni les Corts, ni Isabel II consideraven apropiat aquest matrimoni, per ser el seu pare el duc de Montpensier.[27]
El saló principal del palau fou l'escenari, el 12 de desembre de 1877, de la petició de mà de la seva filla Maria de les Mercedes d'Orleans per part del duc de Sesto, José Osorio y Silva, i el senador Francisco Marín de San Martín, marquès de la Frontera,[28] en nom d'Alfons XII, per mitjà d'una carta manuscrita del rei.
María de les Mercedes es casà el gener de 1878 i morí el juny del mateix any.[27] Aquesta relació amorosa d'Alfons XII amb Maria de les Mercedes ha estat motiu de diversos escrits, cobles populars[27] i la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII? (1958).
El duc de Montpensier va morir el 1890 al seu palau de Sanlúcar de Barrameda. El 1893 la vídua, María Luisa Fernanda, feu donació a l'Ajuntament de Sevilla 18,5 hectàrees dels jardins perquè s'hi fes un parc públic. Avui dia aquest és el parc de María Luisa. El 1893 Juan Talavera de la Vega hi realitzà un pavelló mudèjar, conegut com Costurero de la Reina, per a l'ús dels guardes del recinte.[23]
El 1895 s'acabà la construcció de la façana nord del palau.[23] La part de dalt es va decorar amb dotze estàtues de l'escultor Antonio Susillo que representen personatges d'origen sevillà o lligats a la història de la ciutat.
María Luisa Fernanda va morir l'any 1897. El palau fou donat a l'Arquebisbat de Sevilla.
Segle XX
modificaDes del 1848 el Seminari Major s'ubicà a l'antic Col·legi de Santa Maria de Jesús, fundat pel maese Rodrigo, prop de la catedral.[29] El 1888 el Seminari Menor es traslladà a l'antic Convent de la Trinitat.[30]
El 1901, sent arquebisbe el cardenal Marcelo Spínola, s'inaugurà en aquest edifici el Seminari Metropolità de San Isidoro i San Francisco Javier, que albergava el Seminari Menor i el Seminari Major.[31] Juan Talavera y de la Vega va realitzar obres al palau per a posar-hi aules.[32][33]
El 1926, sent arquebisbe el cardenal Eustaquio Ilundain, el seminari vengué part dels jardins per finançar obres a dins del palau, sota un projecte dels arquitectes bilbaïns José María de Basterra, que ja havia treballat per a Ilundain a Ourense, i Emiliano Amánn.[29]
Al projecte de 1926 s'endegà la reforma de les estances interiors de l'edifici. Als anys 20 l'arquitecte Aníbal González feu una intervenció per a delimitar l'espai dels jardins del palau traçant el carrer La Rábida i la corba del carrer Palos de la Frontera. El 1946 es feu créixer l'alçada del mur de separació dels jardins amb un projecte d'Aurelio Gómez Millán.[29]
Després d'un aparatós incendi el 1952, en què es malmeté l'estructura i el patrimoni de l'arxiu, el palau fou restaurat per l'arquitecte Antonio Illanes del Río. Aquesta fou la primera restauració que va patir l'immoble. El 1962 l'interior de la zona nord de l'edifici fou reformat en estil modern per a fer-hi noves estances. Aquest projecte anà a mans de l'arquitecte José Galnares Sagastizábal.[29]
El 1967 el cardenal Bueno Monreal va proposar la conversió de l'edifici en Parador de Turisme, tot i que el projecte no es dugué a terme. L'abril del 1968 fou declarat Monument Històric Artístic. El 1969 José Galnares va realitzar un projecte de restauració de les cobertes que no es va dur a terme. Galnares restaurà les façanes amb un segon projecte, entre 1973 i 1974. El 1974 Antonio Delgado Roig hi creà diverses estances a base de parcel·lacions a l'entorn del pati de les Columnes.[29]
La Diputació Provincial de Sevilla va intentar adquirir l'edifici sense èxit el 1980.[29] El 19 de setembre del 1989 es signà un conveni entre la Junta d'Andalusia i l'Arquebisbat de Sevilla pel qual cedien l'edifici perquè fos seu de la Presidència. A canvi, la Junta d'Andalusia va construir un nou seminari a l'avinguda de la Palmera.[34] Durant tres anys l'immoble va ser restaurat per Guillermo Vázquez Consuegra.[35] El palau va començar a ser seu del Govern andalús el 1992.[34]
Segle XXI
modificaEntre el 2005 i el 2010 l'arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra va realitzar una segona reforma de l'edifici. Aquesta es centrà a restaurar les parts dels segles XVIII i XIX i a reformar elements de poc valor arquitectònic i escassa qualitat de materials realitzats al segle XX per Basterra i Sagastizábal.[35][36][37][38][39][40][41][42]
D'aquesta època també data la construcció d'una cambra cuirassada.[43]
El 2012 el palau fou visitat pel príncep de Gal·les.[44]
Notes
modifica- ↑ Antonio Sancho Corbacho. Arquitectura barroca sevillana del siglo XVIII. Madrid: Instituto Diego Velázquez. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1952, p. 68.
- ↑ «La azarosa vida del palacio de San Telmo». , 20-01-2002.
- ↑ 3,0 3,1 Sancho Corbacho, 1952, p. 76.
- ↑ José Amador de los Ríos. Sevilla pintoresca o Descripción de sus más célebres monumentos artísticos. Francisco Álvarez y Compañía, 1844, p. 271-272.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 79.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 79-80.
- ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 Memoria final de intervención. Retablo mayor. Capilla del Palacio de San Telmo. Domingo Martínez - José Maestre. Siglo XVIII. Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. Junta de Andalucía, 2009.
- ↑ 8,0 8,1 Gonzalo José Martínez del Valle y Enrique Valdivieso González «Presupuestos e informes de Antonio Cabral Bejarano para la decoración pictórica de la capilla del palacio de San Telmo». Laboratorio de Arte. Revista del Departamento de Historia del Arte, 25, 2013, pàg. 915-928.ISSN 1130-5762
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Sancho Corbacho, 1952, p. 69.
- ↑ José María Medianero Hernández «Un ejemplo de "capilla abierta" en la Universidad de Mareantes de Triana». Laboratorio de Arte. Revista del Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Sevilla, 5, 1992, pàg. 223-239.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 70.
- ↑ 12,0 12,1 Elisa María Jiménez Jiménez «Desarrollo económico del Real Colegio de San Telmo de Sevilla en sus primeros años de funcionamiento (1681-1697)». Temas Americanistas, 14, 1998, pàg. 42-60.ISSN 1988-7868
- ↑ 13,0 13,1 Sancho Corbacho, 1952, p. 73.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 72.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 75.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 80.
- ↑ Sancho Corbacho, 1952, p. 82.
- ↑ «Lucas Cintora. Arquitecto español del siglo XVIII». Universidad de Sevilla. [Consulta: 21 desembre 2016].
- ↑ «Junta de Andalucía - Cronología de San Telmo» (en castellà). www.juntadeandalucia.es. [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ 20,0 20,1 Jesús Rubio Jiménez «Cronología de Gustavo Adolfo Bécquer». Cervantes Virtual [Consulta: 21 desembre 2016].
- ↑ José Joya Ruiz «Recordando a Bécquer y su intimismo poético». Eúphoros, 2, 1998, pàg. 145-164.ISSN 1575-0205
- ↑ 22,0 22,1 22,2 María José Carrasco «El duque que quería ser rey». El País, 29-11-2000.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 Vicente Lleó Cañal «El Palacio de San Telmo en el siglo XIX» (PDF). PH Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 12, 51, 2004, pàg. 72-76.
- ↑ Adrian von Buttlar y María Victoria Soto Caba. Jardines del clasicismo y el romanticismo. El jardín paisajista. Nerea, 1993, p. 319. ISBN 84-86763-76-2.
- ↑ Juan Luis Tapia. «Sissi emperatriz en la Alhambra». Granada hoy, 18-01-2015.
- ↑ José Luis Terrón Ponce «El penito egregio». Menorca.info, 12-08-2010.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 Eusebio Ferrer Hortet, María Teresa Puga García. «8». A: 24 infantas de España. Sus vidas, entre las ilusiones y el destino. Autor editor, 2015. ISBN 978-84-261-3084-6.
- ↑ «Marín y de San Martín, Francisco. Marqués de la Frontera», 03-09-2020.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 29,5 Mosquera Adell, Eduardo «San Telmo, siglo XX: el palacio como Seminario Metropolitano». PH: Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 12, 51, 2004, pàg. 78–87. ISSN: 1136-1867.
- ↑ Aurora María López Medina ««Porque le encantaba lo salesiano»». El granito de arena. Revista de acción eucarística, 1710, Diciembre 2018, pàg. 18-21.ISSN 2340-1214
- ↑ Campos, 2017, p. 70.
- ↑ «Cronología de San Telmo». Junta de Andalucía. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ Jiménez, 2002, p. 24.
- ↑ 34,0 34,1 «Acuerdo para la cesión del palacio de San Telmo». Documento del mes. Archivo General de Andalucía, 7-2010.
- ↑ 35,0 35,1 Margot Molina «San Telmo, un palacio en busca de su dignidad». El País.
- ↑ Torres, Carmen. «El arquitecto de San Telmo dice que la reforma saldrá tan 'barata' como una VPO». [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «RESTAURACIÓN PALACIO DE SAN TELMO #PROYECTODELDÍA» (en espanyol europeu). [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «Restauración Palacio de San Telmo / Vázquez Consuegra» (en castellà). , 19-06-2015 [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «Junta de Andalucía - Propuesta de recuperación» (en castellà). [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «Junta de Andalucía - La recuperación de la capilla» (en castellà). [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «Publicado en castellano e inglés un monográfico sobre la restauración del palacio de San Telmo» (en castellà). , 17-05-2013 [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ PEDROTE, ISABEL «La rehabilitación de San Telmo ha costado 46,6 millones» (en castellà). , 06-05-2010 [Consulta: 9 setembre 2018].
- ↑ «Descubren una habitación secreta escondida tras una estantería en la Consejería de Salud de la Junta de Andalucía» (en castellà). sevilla, 08-01-2020. [Consulta: 9 gener 2020].
- ↑ «Carlos de Inglaterra visita la Sevilla oficial, económica y cultural». ABC de Sevilla, 03-04-2012.
Bibliografia
modifica
- José María Vázquez Soto, Guillermo Vázquez Consuegra y Javier Torres Vela. San Telmo: biografía de un palacio. Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía, 1990. ISBN 84-2345-2346.
- Elisa María Jiménez Jiménez. El Real Colegio Seminario de San Telmo de Sevilla, 1681-1808. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2002. ISBN 84-472-0700-5.
- José Campos Giles. El Obispo del Sagrario Abandonado: biografía de san Manuel González García, obispo de Palencia y antes de Málaga. 7ª. Moralzarzal: El Granito de Arena, 2017. ISBN 978-84-85084-12-8.