Michel Legrand

Michel Legrand
Biografia
Naixement	(fr) Michel Jean Legrand ; 24 febrer 1932 ; 20è districte de París (França)
Mort	26 gener 2019 (86 anys); Hospital Americà de París (França)
Causa de mort	sèpsia
Sepultura	cementiri de Père-Lachaise, 44 48° 51′ 43″ N, 2° 23′ 44″ E / 48.861944°N,2.395556°E
Formació	Conservatoire de Paris (1942–1949)
Alçada	1,87 m
Activitat
Camp de treball	Composició, direcció d'orquestra, interpretació de piano, música per a cinema i composició musical
Ocupació	director d'orquestra, músic de jazz, guionista, compositor de bandes sonores, director de cinema, arranjador musical, cantant, pianista, compositor, actor, músic
Activitat	1952 - 2019
Membre de	Michel Legrand et son orchestre
Gènere	Jazz i música instrumental
Professors	Nadia Boulanger
Alumnes	Sarah McKenzie
Instrument	Piano i veu
Segell discogràfic	Columbia Records ; Philips Records
Família
Cònjuge	Macha Méril (2014–2019); Catherine Michel (–2013)
Fills	Eugénie Angot; ()
Pare	Raymond Legrand
Germans	Christiane Legrand; Olivier Legrand; Benjamin Legrand
Parents	Jacques Hélian, oncle
Premis
	(desembre 2015) Comandant de la Legió d'Honor; (23 maig 2005) Oficial de la Legió d'Honor; (1984) Oscar a la millor cançó original, per l'obra Yentl; (1970) Oscar a la millor banda sonora dramàtica, per l'obra Estiu del 42; British Academy of Film and Television Arts; premi Globus d'Or; Orde de l'Insígnia d'honor ;
Lloc web	michellegrandofficial.com

Michel Jean Legrand (Courbevoie, Illa de França, 24 de febrer de 1932 - París, 26 de gener de 2019^[1]) fou un músic, compositor i arranjador francès.^[2] La seva carrera de compositor per al cinema va ser premiada amb tres Oscars.^[3]

Biografia

Fill del compositor Raymond Legrand (1908-1974) i de Marcelle Der Mikaëlian, la germana del director d'orquestra Jacques Hélian, d'origen armeni, Michel Legrand estudia piano i composició al Conservatori de París de 1942 a 1949, en les classes de Lucette Descaves i Nadia Boulanger. Com la seva germana gran Christiane Legrand, que serà successivament membre de grups de jazz vocal com els Blue Stars, els Double Six i els Swingle Singers, s'apassiona pel jazz després d'haver assistit el 1947 a un concert de Dizzy Gillespie (amb qui col·laborarà alguns anys més tard, escrivint el 1952 els arranjaments per a l'orquestra de corda que acompanya el trompetista als seus concerts europeus).

Arranjador i jazzman

El 1951, quan només té 19 anys, escriu arranjaments per a l'orquestra del seu pare, que l'introdueix en l'univers de la cançó de varietats, i comença una carrera d'acompanyant i d'arranjador per a Jacqueline François, Henri Salvador, Catherine Sauvage i Zizi Jeanmaire. Maurice Chevalier el contracta com a director musical.

El 1954, a petició de la firma americana Columbia i gràcies a Jacques Canetti productor musical de Philips que ha passat un acord amb aquesta firma, ofereix relectures jazzy de lletanies franceses.^[4] L'àlbum I Love París és un enorme èxit (8 milions d'exemplars); el reconeixement de Legrand és internacional. Influenciat per Stan Kenton, duu una breu carrera de músic de jazz com a líder: Holiday in Roma el 1955, Michel Legrand Plays Cole Porter^[5] el 1957, Legrand in Rio el 1958. Per a Legrand Jazz, grava a New York el 1958 amb Milles Davis, John Coltrane i Bill Evans, convertint-se en un dels primers europeus a treballar amb els amos del jazz modern.

El 1957, és convidat al Festival mundial de la joventut de Moscou.^[6]

El 1966, va fer els arranjaments de la cançó internacional C'est si bon de Henri Betti i André Hornez per a l'àlbum de Barbra Streisand Color Me Barbra . El 1948, el seu pare Raymond Legrand havia dirigit l'orquestra per a la gravació d'aquesta cançó per les germanes Étienne.

Algunes composicions de Michel Legrand, com El vals de les Liles (en anglès: Once upon a summer time , Chet Baker, Bill Evans), la Cançó de Maxence (You must Believe in Spring ) o el tema principal de la banda original de la pel·lícula The summer knows , s'han convertit en estàndards de Jazz.

Compositor per al cinema

El tombant dels anys 1960 i l'emergència de la Nouvelle Vague van ancorar definitivament Michel Legrand en el món de la música de cinema. Treballa per a Agnès Varda (Cléo de 5 à 7 el 1962), Jean-Luc Godard (Une femme est une femme el 1961, Vivre sa vie el 1962 i Bande à part el 1964) i sobretot Jacques Demy (Lola el 1961, Les Parapluies de Cherbourg el 1964, Les Demoiselles de Rochefort el 1967, Peau d'âne el 1970) amb qui inventa la comèdia musical a la francesa. Així Les Parapluies de Cherbourg és una pel·lícula cantada on tots els diàlegs estan inspirats per la música, cosa que era innovador en aquell temps.

El 1966, després d'haver estat nominat a l'Oscar pel seu treball sobre Les Parapluies de Cherbourg, decideix d'anar a provar la seva sort a Hollywood i s'instal·la a Los Angeles. La seva amistat amb Quincy Jones i Henry Mancini l'ajuda a fer-se un lloc en aquest medi altament competitiu i li permet trobar els lletristes Alan i Marilyn Bergman. Compon el 1968 la banda original de El cas de Thomas Crown de Norman Jewison i particularment la cançó "The Windmills of Your Mind" per la qual li serà atorgat l'any següent l'Oscar a la millor cançó original.

Dos anys més tard, rep l'Oscar a la millor música per a Estiu del 42 de Robert Mulligan (1971) on la cançó-tema The Summer Knows per Barbra Streisand trobarà l'èxit. Entre 1971 i 1975, és nominat vint-i-set vegades als Premis Grammy, i en guanya cinc. Aconsegueix un tercer Oscar per a Yentl de Barbra Streisand el 1983. El mateix any, compon la banda sonora de Mai diguis mai més d'Irvin Kershner, última pel·lícula de James Bond amb Sean Connery la cançó de títol de la qual és escrita per Alan i Marilyn Bergman.

Ha compost més de dues-centes músiques per al cinema i la televisió.

Pianista acompanyant i solista

Actuació XX edició Festival Internacional de Jazz de San Javier

Michel Legrand ha gravat amb diferents artistes de la cançó en gèneres variats: Catherine Sauvage, Henri Salvador, Charles Aznavour, Zizi Jeanmaire, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Jack Jones, Tereza Kesovija, Ella Fitzgerald, Jessye Norman, Perry Como, Lena Horne, Kiri Te Kanawa, James Ingram, Johnny Mathis, Barbra Streisand, Frankie Laine, Nana Mouskouri, Raymond Devos, Stéphane Grappelli, Mireille Mathieu, Claude Nougaro, Mario Pelchat i més recentment amb Natalie Dessay. Com a pianista solista ha actuat amb nombroses orquestres a través del món, sobretot les de Sant Petersburg, Vancouver, Mont-real, Atlanta i Denver.

Vida privada

Michel Legrand ha estat casat dues vegades, amb Christine Bouchard després a Isabelle Rondon. Separat de la seva última companya, l'arpista Catherine Michel, el 2013, es casa el 16 de setembre de 2014 a l'ajuntament de Mònaco amb l'actriu Macha Méril, que havia conegut quaranta anys abans.^[7] La cerimònia religiosa té lloc dos dies més tard en el 17è districte de París.

És el pare de Dominique Rageys (nascuda el 1952), fundadora amb el seu marit del ral·li «Maroc Classic», d'Hervé Legrand (nascut el 1959), pianista i compositor, de Benjamin Legrand (nascut el 1962), cantant, de Eugénie Angot (nascuda el 1970), amazona de nivell internacional. És germà de la cantant Christiane Legrand, germanastre de l'escriptor Benjamin Legrand i del pintor Olivera Legrand. És també l'oncle de Victòria Legrand, cantant del grup Beach House.

Homenatges

El 5 de desembre de 2007, la facultat de música de la Universitat de Mont-real, al Quebec, li ha atorgat un doctorat honorífic pel caràcter excepcional de la seva carrera.

En ocasió dels seus cinquanta anys de carrera, a començaments de 2009, li ha estat retut un homenatge a la Filmoteca francesa a París, amb la projecció de la majoria de les pel·lícules de les quals ha escrit la música. Ha donat igualment per l'ocasió tres concerts a la sala Pleyel i concedit múltiples entrevistes a la ràdio i la televisió.

Obres

Cinema^[8]

Televisió

1958: L'Américain se détend
1970: Oum le dauphin blanc de René Borg (sèrie d'animació)
1970: Brian's Song de Buzz Kulik (telefilm)
1973: The Adventures of Don Quixote (telefilm)
1974: It's Good To Be Alive (telefilm)
1975: Cage Without a Key (telefilm)
1978: Michel's Mixed Up Musical Bird (telefilm)
1982: A Woman Called Golda (telefilm)
1982: Le Rêve d'Icare de Jean Kerchbron
1982: Il était une fois... l'Espace d'Albert Barillé (sèrie d'animació)
1984: The Jesse Owens Story (telefilm)
1985: Promises to Keep (telefilm)
1986: Crossings (mini-sèrie)
1986: As Summers Die (telefilm)
1986: Sins (mini-sèrie)
1987: Casanova (mini-sèrie)
1990: Not a Penny More, Not a Penny Less (mini-sèrie)
1991: La Montagna dei Diamanti (mini-sèrie)
1995: The Ring (mini-sèrie)
2008: Il était une fois... notre Terre d'Albert Barillé
2011: l'amour dure 3 ans (telefilm)

Òpera

Dreyfus, llibret de Didier van Cauwelaert sobre l'Affaire Dreyfus (2013)

Discografia

Músic

1954: I Love Paris
1957: Bonjour Paris (amb el pseudònim Big Mike)
1958: Legrand in Rio
1958: Legrand Jazz, amb Miles Davis, Bill Evans, Paul Chambers, John Coltrane
1959: Paris Jazz Piano, amb Guy Pedersen i Gus Wallez
1969: Bud Shank plays Michel Legrand
1971: Communications '72, amb Stan Getz
1979: Le Jazz Grand, amb Gerry Mulligan
1999: Legrand Big Band
2008: Nicolas Folmer plays Michel Legrand, amb Nicolas Folmer

Cantant

Les Moulins de mon cœur
Avant le Jazz
La Valse des Lilas
Brûl' pas tes doigts
Quand ça balance
Paris Violí
Elle a... Elle a pas...
Les Enfants qui pleurent
Soleil à vendre
Comme elle est longue à mourir ma jeunesse
Pourquoi ?
Où vont les ballons ?
Les Grands Musiciens
Celui-là
Sérénade du XXe siècle
1789
Besoin de rien
Les Grands Musiciens
Qui es-tu?
Trombones, Guitares et Cie
Et si demain (amb Nana Mouskouri)
Quand on s'aime (amb Nana Mouskouri)
La Partie de tennis
1964
Oum le dauphin

Premis i nominacions

Premis

1969: Oscar a la millor cançó original per El cas de Thomas Crown amb "The Windmills of Your Mind"
1969: Globus d'Or a la millor cançó original per El cas de Thomas Crown amb "The Windmills of Your Mind"
1972: Oscar a la millor banda sonora per Estiu del 42
1972: BAFTA a la millor música per Estiu del 42
1984: Oscar a la millor banda sonora per Yentl

Nominacions

1966: Oscar a la millor banda sonora per Les Parapluies de Cherbourg
1966: Oscar a la millor cançó original per Les Parapluies de Cherbourg amb "I Will Wait for You"
1966: Grammy al millor àlbum de banda sonora original escrit per pel·lícula o televisió per Les Parapluies de Cherbourg
1969: Oscar a la millor banda sonora per El cas de Thomas Crown
1969: Oscar a la millor banda sonora per Les senyoretes de Rochefort
1969: Globus d'Or a la millor banda sonora per El cas de Thomas Crown
1970: Oscar a la millor cançó original per Amb els ulls tancats amb "What Are You Doing for the Rest of Your Life?"
1970: Globus d'Or a la millor banda sonora per Amb els ulls tancats
1970: Globus d'Or a la millor cançó original per Amb els ulls tancats amb "What Are You Doing for the Rest of Your Life?"
1970: BAFTA a la millor música per El cas de Thomas Crown
1971: Oscar a la millor cançó original per Pieces of Dreams amb "Pieces of Dreams"
1971: Globus d'Or a la millor banda sonora per Cims borrascosos
1971: Globus d'Or a la millor cançó original per Pieces of Dreams amb "Pieces of Dreams"
1972: Globus d'Or a la millor banda sonora per Estiu del 42
1972: Globus d'Or a la millor banda sonora per Le Mans
1972: Primetime Emmy a la millor composició musical en programa especial per Brian's Song
1973: Globus d'Or a la millor banda sonora per Lady Sings the Blues
1974: Globus d'Or a la millor banda sonora per Breezy
1974: Globus d'Or a la millor cançó original per Breezy amb "Breezy's Song"
1975: BAFTA a la millor música per Els tres mosqueters (The Three Musketeers)
1975: Grammy al millor àlbum de banda sonora original escrit per pel·lícula o televisió per The Three Musketeers
1981: Globus d'Or a la millor cançó original per Tornar a l'amor amb "Yesterday's Dreams"
1981: César a la millor música original per Atlantic City
1982: Primetime Emmy a la millor composició musical en minisèrie o especial per A Woman Called Golda
1982: César a la millor música original per Les uns et les autres
1983: Oscar a la millor cançó original per Best Friends amb "How Do You Keep the Music Playing?"
1984: Oscar a la millor cançó original per Yentl amb "The Way He Makes Me Feel"
1984: Oscar a la millor cançó original per Yentl amb "Papa, Can You Hear Me?"
1984: Globus d'Or a la millor banda sonora per Yentl
1984: Globus d'Or a la millor cançó original per Yentl amb "The Way He Makes Me Feel"
1985: César a la millor música original per Paroles et musique
1985: Grammy al millor àlbum de banda sonora instrumental escrit per pel·lícula o televisió per Yentl
2002: Tony Award a la millor música original per Amour (musical)

Referències

↑ Diari Ara (cosulta 26 de gener de 2019)
↑ «biografia de Michel Legrand» (en anglès). The New York Times.
↑ «Michel Legrand, premis» (en anglès). The New York Times.
↑ Michel Legrand «Rien n'est grave dans les aigus». Le Cherche Midi, 2013.
↑ El seu primer disc de jazz en gran orquestra.
↑ Charlotte Roig i Anne Kropotkine, « Dies de festa a Moscou: El viatge dels francesos al festival mundial de la joventut el 1957^{[Enllaç no actiu]} », France Culture, 19 abril de 2011 (documental de 54 minutes).
↑ Frédéric Dugit, Éric Bureau, « Macha Méril anuncia el seu matrimoni amb Michel Legrand ! » leparisien.fr , 5 març 2014.
↑ «filmografia de Michel Legrand». The New York Times.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Michel Legrand

Michel Legrand - Lloc web oficial
Site consacré aux Músiques de Films de Michel Legrand
Extreta vídeo del documental Michel Legrand intime Arxivat 2011-11-02 a Wayback Machine. a culturebox.france3.fr
Biografia de Michel Legrand Arxivat 2005-11-23 a Wayback Machine. a Radio France internationale

[1] Diari Ara (cosulta 26 de gener de 2019)

[2] «biografia de Michel Legrand» (en anglès). The New York Times.

[3] «Michel Legrand, premis» (en anglès). The New York Times.

[4] Michel Legrand «Rien n'est grave dans les aigus». Le Cherche Midi, 2013.

[5] El seu primer disc de jazz en gran orquestra.

[6] Charlotte Roig i Anne Kropotkine, « Dies de festa a Moscou: El viatge dels francesos al festival mundial de la joventut el 1957^{[Enllaç no actiu]} », France Culture, 19 abril de 2011 (documental de 54 minutes).

[7] Frédéric Dugit, Éric Bureau, « Macha Méril anuncia el seu matrimoni amb Michel Legrand ! » leparisien.fr , 5 març 2014.

[8] «filmografia de Michel Legrand». The New York Times.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]