Martin Vahl
Martin Henrichsen Vahl (10 d'octubre de 1749 – 24 de desembre de 1804) va ser un botànic i zoòleg dano-noruec.[2]
| |||
| Nom original | (nn) Martin Henrichsen Vahl  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 10 octubre 1749 Bergen (Noruega) | ||
| Mort | 24 desembre 1804 (55 anys) Copenhaguen (Dinamarca) | ||
| Sepultura | Cementiri Assistens | ||
| Nacionalitat | Dano-Noruega | ||
| Formació | Universitat d'Uppsala Universitat de Copenhaguen Escola de la Catedral de Bergen | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Zoologia | ||
| Ocupació | Botànica i zoologia | ||
| Ocupador | Universitat de Copenhaguen | ||
| Membre de | |||
| Professors | Carl von Linné | ||
| Obra | |||
| Estudiant doctoral | Nathaniel Wallich | ||
| Abrev. botànica | Vahl | ||
| Abrev. zoologia | Vahl | ||
| Família | |||
| Fills | Henrik Vahl, Jens Vahl, Johan Vahl | ||
 | |||
Estudià botànica a la Universitat de Copenhaguen i d'Uppsala amb Carl von Linné. Edità Flora Danica fasc. xvi-xxi (1787-1799), Symbolæ Botanicæ I-III (1790-1794), Eclogæ Americanæ i-iv (1796-1807) i Enumeratio Plantarum i-ii (1804-1805). Va fer classes al Jardí Botànic de Copenhaguen de 1779 a 1782.
Vahl va fer recerca a Europa i Àfrica del Nord entre 1783 i 1788. Va ser professor a la Societat per la Història Natural de Copenhaguen el 1786 i de botànica a la universitat de 1801 fins a la seva mort. El 1792, va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències.
El seu fill Jens Vahl també va ser un botànic.
La seva signatura abreujada com a botànic és: Vahl.
Obres destacades
modifica- Enumeratio plantarum omnium hucusque cognitarum, secundum familias naturales disposita, adjectis characteribus, differentiis et synonymis (facsímil electrònic) (en llatí). volum I.
- Enumeratio plantarum… (facsímil electrònic) (en llatí). volum II.
Referències
modifica- ↑ International Plant Names Index
- ↑ Christensen, Carl. «Martin Vahl». A: Prominent Danish Scientists Through The Ages: University Library of Copenhagen 450th Anniversary (en anglès). Copenhaguen: Levin & Munksgaard, 1932, p. 85–88.