Manuel Palau i Boix

Manuel Palau i Boix
Biografia
Naixement	4 gener 1893 ; Alfara del Patriarca (Horta Nord)
Mort	18 febrer 1967 (74 anys); València
Activitat
Ocupació	compositor, pedagog musical, musicòleg, director d'orquestra, professor d'universitat
Membre de	Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Gènere	Lied, òpera, Concert music i banda de música
Professors	Maurice Ravel i Charles Koechlin
Alumnes	María Teresa Oller Benlloch, Ricardo Olmos Canet, Francesc Llàcer Pla, Salvador Seguí Pérez, Dolors Sendra Bordes, Vicent Garcés i Queralt i Amand Blanquer i Ponsoda
Instrument	Piano

Manuel Palau i Boix (Alfara del Patriarca, 4 de gener de 1893 - València, 18 de febrer de 1967) va ser un compositor valencià.

Biografia

En la seua família, dedicada a un negoci de comerç d'oli, es vivia intensament l'afició musical. Inicialment Manuel Palau va orientar la seua formació cap al comerç, obtenint el títol de professor mercantil l'any 1912. Durant aquests anys, Palau comença a rebre classes de música, el que feia d'amagat dels seus pares, aprofitant els viatges a València per als seus estudis "oficials". El 1912 la seua família es va traslladar a València, i el 1914 Palau va començar els seus estudis musicals formals al conservatori (amb 20 anys!). Es va casar l'any 1918 a l'església de Sant Jaume Apòstol de Montcada, amb Trinitat Granell Bosch, amb qui va tenir dues filles i, posteriorment, un fill que va morir sent un infant. Inicialment van establir la seua residència a Montcada.

L'any 1919 Palau ja era professor al Conservatori de València i havia decidit dedicar-se per complet a la música. Entre 1917 i 1922 va dirigir les bandes de música de Vinalesa i Montcada, i entre 1917 i 1923 va ser substitut d'Emili Seguí Ripoll al front de la Banda Primitiva de Llíria, passant a ser titular l'any 1924, càrrec que mantindria durant un any.

A partir de 1925 va realitzar diverses activitats musicals: va organitzar el primer aplec de dolçainers de València, tocava el piano en projeccions cinematogràfiques i va fundar i dirigir l'orquestra de cambra Pro Arte, posteriorment anomenada Orquestra Palau.

Va freqüentar les tertúlies del cafè Ideal-Room del carrer de la Pau, on va establir contactes amb músics com Leopold Magenti i intel·lectuals com Joan Chabàs, al mateix temps que donava a conèixer les seues primeres obres. Després del seu viatge a París, la seua producció artística comença a tenir ressò. El viatge a París li va donar l'oportunitat d'entrar en contacte amb Maurice Ravel, amb qui mantindria des d'aleshores una freqüent relació epistolar, i amb Charles Koechlin. Va tornar a París l'any 1929 amb motiu de la celebració del I Saló de Simfonistes.

El 1928 va rebre el Premi Nacional de Música per Gongoriana.

El 1930 la família Palau va traslladar-se a València, i l'any 1932 mor sa mare, el que el va sumir en una forta depressió que el va obligar a abandonar la composició durant un any.

Palau va mantenir un intens interès per la cultura, organitzant a sa casa tertúlies poètico-musicals a les quals acudien els més importants músics i poetes valencians de l'època. Entre els primers cal esmentar Leopold Querol i Eduard López-Chávarri i Marco. Entre els segons, va conrear l'amistat de diverses generacions d'escriptors, com Lluís Guarner, Enric Duran i Tortajada, Joan Lacomba Guillot, Xavier Casp i Vicent Andrés Estellés. Malgrat les ofertes per a dirigir els Conservatoris de Sant Sebastià i Madrid mai no es va decidir a abandonar València, tot i ser conscient que el trasllat a Madrid hauria estat beneficiós per a la projecció de la seua obra.

Durant la Guerra Civil va ser suspesa l'activitat del Conservatori i la família Palau es va traslladar de nou a Montcada. Malgrat la guerra, Palau viu uns anys d'intensa activitat compositiva, en què va produir algunes de les seues obres més difoses: Marxa burlesca (1936),^[1] potser la seua obra més popular; Divertimento per a orquestra (1937); Lliri blau ballet (1938); Sino, ballet (1938); Paréntesis lírico, cicle de lieder (1939)...

En acabar la guerra va ser readmès al Conservatori i va traslladar-se de nou a València. S'inicia així un llarg període pedagògic, al front del Conservatori de València, i creatiu, veient l'estrena de moltes de les seues obres a Espanya i altres països d'Europa. Entre els seus alumnes cal esmentar a Vicent Garcés i Queralt i Maria Teresa Oller.

Tot apunta que Palau era una persona de tarannà conservador i de profundes conviccions religioses. Sempre va mantenir lligams amb el món literari, havent deixat alguns poemes de la seua mà, i també texts per a les seues cançons i els arguments dels ballets que va compondre. Era poliglot, dominava diversos idiomes moderns, el llatí i el grec clàssic. Va mantenir diversos interessos intel·lectuals, la filosofia, la medicina... a banda del seu amor per la natura.

Obra

Orquestra

1919 Coplas de mi tierra (també existeix versió per a banda)
1920 Escenes i paisatges valencians
# Adagietto
# Dansa
1921 Tres danses valencianes
# Dansa dels xiquets
# Dansa de la colla antiga
# Dansa de la colla muntanyenca
1924 Danza morisca
1924 Tres impresiones orquestales
# Andantino
# Non tropo lento
# Alla marcia
1927 Siluetes - Suite (també existeix versió per a banda)
# Dolçainers
# Llauradors
# ...i els xiquet passen
1928 Gongoriana (també existeix versió per a banda)
# Noel
# Celosa está la niña
# Humoresca
# Ecaristica
# En el baile del agido
# Glorioso parta Don Juan
1929 Cançó de bressol per a veu i orquestra de corda
1929 Homenaje a Debussy
1930 Muntanyesa
1932 Cuatro preludios per a orquestra de corda^[2]
# Cántico
# Miniatura
# Reverie
# Final
1933 Obertura española
1934 El ball de la falla per a veu i orquestra
1935 La copla del inclusero per a cor i orquestra
1935 Poemes de llum
# Crepuscular
# Nocturnal
# Matinada
1935 València per a piano i orquestra
1936 Marxa burlesca (composta originalment per al Grup de Saxòfons "Filarmonia" de València)
1936 Documental valenciana
# Allegro non tanto
# Andante
# Vivo
1937 Divertimento
# Obertura
# Siciliana
# Rigodón
# Pavana
# Giga
1938 O quam suavis per a baríton, cor masculí i orquestra de corda
1939/1949 Mascarada sarcástica
1940 Simfonia núm 1 en mi menor
# Allegro deciso
# Largo. Andante cantabile
# Animato. Scherzo
# Allegro. Finale
1942 Salve per a cor i orquestra
1944 Simfonia núm. 2 en re major - Murciana
# Largo. Allegro energico
# Lento. Tiempo de parranda. Lentamente
# Presto
# Allegro giocoso
1946 Concierto dramático per a piano i orquestra
# Lento. Allegro non tanto
# Lentamente
# Allegro deciso
1947/1959 Concierto levantino per a guitarra i orquestra
# Allegro non tanto. Allegro deciso
# Larghetto. Animado. Larghetto
# Presto
1950 Simfonia núm. 3
1950 Salmantinas per a cor femení i orquestra
1951/1955 Escena y danza de Omar
1953 Dos acuarelas per a orquestra de corda^[2]
# Pastoral
# Comme un minuetto
1956 Tríptico catedralicio (també existeix versió per a banda)
1963 Heráldica
Himno nuevo al Santísimo Cristo Verdadero per a cor i orquestra
Criatura dolcíssima per a veu i orquestra, sobre text de Joan Fuster
Suite en estilo antiguo

Banda de música

1920 Himne a la bandera per a cor i banda
1921 Marxa valenciana núm. 2
1922 Himne a Bétera per a cor i banda
1922 La cançó del poble
1923 Marxa valenciana núm. 4
1923 Pasodoble andaluz
1924 Penya truquera
1924 ¡Vaya lo fino!
1924 Danza mora
1925 Soc de Moncà
1925 Poemas de juventud
1929 Marcha núm. 13
1930 Cançó de renaixença per a cor i banda
1936 Dos canciones escolares per a cor infantil i banda
1946 Himne a Manises
1947 Blayo
1948 Himne de la Mare de Déu de la Cova Santa de Beniarrés per a banda
1956 Marcha solemne en honor de la enseña de Tarrasa ^[2]
1961 Riberas del Jiloca
1961 Rumores del Genil
Himne escolar per a cor i banda

Teatre

1917 Farandulerías
1918 Beniflors, Sarsuela valenciana en un acte
1920 Amor torna, sarsuela dramàtica valenciana en 2 actes
1922 A vora mar sarsuela valenciana en un acte
1938 Lliri blau Ballet en 2 actes
1938 Sino Ballet en un acte
1946 Joyel Ballet
1956 Maror, òpera. Llibret de Xavier Casp

Cor

1941 Aclamaciones per a cor masculí
1947 Hermosita, hermosita
1950 Dos canciones alicantinas
1951 Cançó innocent de Blanca Fe
1952 Dos líricas de Anacreonte per a cor masculí
1952 Scherzino per a cor femení
1956 Bienaventurados
1958 Lletania en flor per a cor femení i cor infantil
1958 Sega, segador
1959 Cançó d'hivern
1960 Quatre poemes corals
1963 Laudate Dominum omnes gentes
1963 Quatre petites composicions
1965 La Santa Cena
1967 Cançoneta del balcó per a cor femení
Cançons humorístiques

Altres obres

1918 Gozos al Patriarca San José per a cor i orgue
1918 Rosario per a cor i orgue
1942 Nupcias per a orgue
1944 Himno al Apostolado de la Oración per a cor i orgur
1944/1960 Missa en sol menor per a solistes, cor i orquestra
1945 Atardecer per a solistes, cor i orquestra
1945 Ave María voor tenor, cor i orquestra
1946 Deus Israel conjugat Vos per a cor infantil i orquestra
1954 Himne a Sant Vicent Ferrer per a cor i orgue
1955 Himne de la Coronació del Sant Crist de la Fe per a cor i orgue
1956 Credo per a cor i orgur
1956 Himno a la Santísima Virgen de la Fuensanta per a cor i orgue
1956 Himno de María Santísima de Araceli per a cor i orgue
1959 Cants de primavera per a soprano, cor femení i orquestra
1961 Cantarella per a cor infantil i orgue
1961 Justus germinabit per a cor i orgue
1965 Balada a l'absent per a soprano, cor femení i orquestra
1965 Canción amatoria per a cor femení i orquestra
1965 Cançons de la llar per a cor femení i orquestra
1965 Cançons del folklore infantívol per a cor femení i orquestra
1965 Rapsòdia d'abril per a soprano, cor femení i orquestra
1965 Seguerilles per a cor femení i orquestra
1965 Vibración de estío per a cor femení i orquestra
Fughetta per a conjunt de saxòfons
Himno a la Purísima per a cor i orgue
Himno a la Virgen de las Angustias per a cor i orgue

Notes

↑ Va ser composta inicialment per a conjunt de saxòfons. Posteriorment, l'any 1937 va fer la versió per a orquestra, que ha estat més difosa i que s'ha interpretat innombrables vegades per les orquestres valencianes. La versió orquestral va ser estrenada amb ocasió del concert homenatge al congressistes del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura celebrat a València l'any 1937
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Transcribiendo relación de las obras inscritas durante el primer trimestre del año 1957 en el Registro General de la Propiedad Intelectual (continuación)». Gaceta de Madrid, nº 268, 08-11-1958, pàg. 9709.

Bibliografia

Salvador Seguí. Manuel Palau (1893-1967). Generalitat Valenciana. 1998. ISBN 84-482-1662-8 (castellà)
Blas Galende. Vida y obra del compositor y musicólogo Manuel Palau Boix. Levante, València, 16 de setembre de 1948 (castellà)

Enllaços externs

Arxiu Manuel Palau Boix (Biblioteca Valenciana) Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.

[1] Va ser composta inicialment per a conjunt de saxòfons. Posteriorment, l'any 1937 va fer la versió per a orquestra, que ha estat més difosa i que s'ha interpretat innombrables vegades per les orquestres valencianes. La versió orquestral va ser estrenada amb ocasió del concert homenatge al congressistes del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura celebrat a València l'any 1937

[boe268-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Transcribiendo relación de las obras inscritas durante el primer trimestre del año 1957 en el Registro General de la Propiedad Intelectual (continuación)». Gaceta de Madrid, nº 268, 08-11-1958, pàg. 9709.

[1]

[2]

Biografia

Naixement	4 gener 1893 Alfara del Patriarca (Horta Nord)
Mort	18 febrer 1967 (74 anys) València
Activitat
Ocupació	compositor, pedagog musical, musicòleg, director d'orquestra, professor d'universitat
Membre de	Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Gènere	Lied, òpera, Concert music i banda de música
Professors	Maurice Ravel i Charles Koechlin
Alumnes	María Teresa Oller Benlloch, Ricardo Olmos Canet, Francesc Llàcer Pla, Salvador Seguí Pérez, Dolors Sendra Bordes, Vicent Garcés i Queralt i Amand Blanquer i Ponsoda
Instrument	Piano