Jordi IV del Regne Unit
Jordi IV del Regne Unit (Palau de Saint James, Londres, 12 d'agost de 1762 - Castell de Windsor, Berkshire, 26 de juny de 1830) va ser rei del Regne Unit i de Hannover, duc de Brunswick-Lüneburg des del 29 de gener de 1820 fins a la seva mort, el 26 de juny de 1830 i duc de Bremen i príncep de Verden (1820-1823).
.svg&lang=ca)
Biografia
modificaDes de 1811 havia servit com a príncep regent quan el seu pare Jordi III va patir una permanent recaiguda de bogeria a causa de la porfíria que patia.[1] La regència de Jordi (que va durar nou anys, des de 1811 fins a la mort de Jordi III el 1820) va estar marcada per la victòria en les guerres Napoleòniques a Europa.[2] Jordi IV va ser un monarca tossut que va interferir en nombroses ocasions en la política (especialment en l'assumpte de l'emancipació catòlica),[3] encara que no tant com el seu pare. Durant la major part de la seva regència i regnat, va controlar el govern com a Primer Ministre. Jordi IV és recordat com un príncep i monarca extravagant que no tenia mai prou diners per als seus capricis.[4]
Es diu que cada vegada que Jordi IV conqueria una dona, tallava un floc del seu cabell i el posava en un sobre amb el nom de la dama, com a «trofeu». Al moment de la seva mort s'assegura que tenia en el seu poder 7.000 d'aquests sobres amb cabells. Va tenir una pèssima relació amb el seu pare i amb la seva dona, Carolina de Brunsvic-Wolfenbüttel que, en veure's rebutjada va viure a l'estranger molt anys[5] i a la qual va arribar a excloure de la seva coronació. Va ser, però, un patró de les arts; durant la seva regència i el seu regnat van destacar figures literàries com Lord Byron i Jane Austen. Jordi IV va ser responsable de la construcció del Royal Pavilion a Brighton.[6] El seu amic Beau Brumell i l'arquitecte John Nash van crear l'estil regència.
Jordi IV patia d'obesitat —va arribar a pesar 111kg—[7] i va morir al castell de Windsor el 26 de juny de 1830, als 67 anys, sent sepultat a la Capella de Sant Jordi a Windsor.[8][9] La seva única filla legítima havia mort per complicacions quan va donar a llum, per tant la successió va passar al seu germà Guillem.
Matrimonis i descendència
modificaAls 21 anys es va enamorar d'una dona més gran que ell i de religió catòlica, Maria Fitzherbert; atès que si es casaven contravenia la llei de successió de l'any 1701 i la de matrimonis reials del 1772, ho van fer en secret, però tan aviat com el seu pare ho va saber es va anul·lar al·legant que li calia el permís patern i no li havia demanat.[10]
El 1794, es va comprometre amb Carolina de Brunswik. No s'havien vist mai abans, però va acceptar la unió perquè ella era molt rica i ell estava molt endeutat i, a més el Parlament li va prometre que si acceptava li pujarien la seva assignació econòmica.[11] El 8 d'abril del 1795 es van casar a la Capella Reial del Palau de Sant James, el nuvi va acudir begut.[12][13] Nou mesos després va néixer l'única filla de la parella:
Referències
modifica- ↑ Debrett, 1840, p. IV.
- ↑ Smith, 1999, p. 146.
- ↑ Parissien, 2001, p. 185.
- ↑ Morris, 2004, p. 339–365.
- ↑ Robins, 2006, p. 49.
- ↑ Rutherford, 1995, p. 81.
- ↑ De-la-Noy, 1998, p. 43.
- ↑ De-la-Noy, 1998, p. 103.
- ↑ Smith, 1999, p. 271.
- ↑ Smith, 1999, p. 33, 36-38.
- ↑ Plowden, 2005, p. 3.
- ↑ Plowden, 2005, p. 26.
- ↑ Robins, 2006, p. 17.
Bibliografia
modifica- Debrett, John. Debrett's Peerage of England, Scotland, and Ireland, 1840.
- De-la-Noy, Michael. George IV. Sutton Publishing, 1998. ISBN 0-7509-1821-7.
- Parissien, Steven. George IV: The Grand Entertainment. John Murray, 2001. ISBN 0-7195-5652-X.
- Plowden, Alison. Caroline and Charlotte: Regency Scandals 1795–1821. Sutton Publishing, 2005. ISBN 0-7509-4173-1.
- Robins, Jane. Rebel Queen: How the Trial of Caroline Brought England to the Brink of Revolution. Simon & Schuster, 2006. ISBN 978-0-7434-7826-7.
- Rutherford, Jessica M. F.. The Royal Pavilion: The Palace of George IV. Brighton Borough Council, 1995. ISBN 0-948723-21-1.
- Smith, E.A.. George IV. Yale University Press, 1999. ISBN 0-300-07685-1.
- Morris, Marilyn «Princely Debt, Public Credit, and Commercial Values in Late Georgian Britain». Journal of British Studies, 43, 3, 2004.
