Joana de Castre i de So
Joana de So i de Castro (Desconegut, c. 1430 - Peralada, 1480) fou una noble també coneguda com a Vescomtessa de Rocabertí.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1430  valor desconegut |
| Mort | 1480 (49/50 anys) Peralada (Alt Empordà) |
| Altres | |
| Títol | Vescomtessa |
| Família | Rocabertí |
| Cònjuge | Jofre VII de Rocabertí |
| Fills | Felip Dalmau II de Rocabertí |
| Pare | Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced |
| Germans | Ivany de Castre-Pinós i de So Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So Joan de Castre-Pinós i de So |
 | |
Biografia
modificaJoana de Castre i de So, dama rossellonesa, filla de Pere de Castre i de Blanca de So del vescomtat d'Èvol es va casar amb el vescomte Jofre VII de Rocabertí, senyor de Peralada. La primera intervenció de Joana com a vescomtessa es produeix el 1455. Llavors i durant alguns anys va actuar com a procuradora general del vescomtat en absència del marit. Tingué quatre fills i una filla, que foren apadrinats pels seus germans.[1]
Jofre de Rocabertí, pel febrer de 1461, era a Fraga comandant els exèrcits de la Diputació que van contribuir a l'alliberament de Carles de Viana. Joana restà com a procuradora del marit. El 23 desembre de 1461 va morir Carles de Viana i hi hagué un moviment d'exaltació a la seva figura. Mentre els pagesos iniciaven la revolució remença, la reina i el seu fill Ferran anaren a Girona mentre que des de Barcelona es preparava un exèrcit per obligar la reina a capitular. Joana acudí amb el seu marit a la Força de Girona. El seu germà, Guillem Ramon, era membre de la Força a les files realistes. El dia de Corpus de 1462 es va produir l'assalt que va fracassar.[1]
Joana va negociar amb els resistents de la Força, el delegat dels quals era el seu germà. En aquest primers moments del conflicte ella feu de mediadora a través de les bones relacions que encara creia tenir amb el seu germà. Les negociacions van malmetre’s, a la vegada que trencava les relacions amb la família i esclatava la guerra civil.[1]
Joana, malgrat que els seus germans Guillem Ramon, Joan i Elionor, feren costat a Joan II, es mantingué sempre al costat del marit. Hi hagué pocs membres dels grups dominants que restessin durant tota la guerra a les mateixes files; Jofre de Rocabertí i la seva dona van restar sempre al costat de la Generalitat de Catalunya.[1]
Jofre partí a la guerra a inicis de 1464 i va deixar els afers del vescomtat en mans de Galceran de Vilafreser i no de la seva muller; hi havia una colla de fills menors als qui atendre i pel caire que prenien els afers bèl·lics li va semblar millor que ella en restés apartada. El vescomte va caure presoner a la batalla de Calaf al març de 1465. Joana no va poder aconseguir el seu alliberament perquè el vescomtat de Rocabertí, en altre temps riquíssim, havia vingut a tanta destrucció que no es trobà forma de pagar el rescat.[1]
Peralada va capitular gairebé acabada la guerra, el 19 de maig de 1472. Es va acordar la llibertat del vescomte sense rescat, el perdó de Joana, dels seus fills i els habitants del vescomtat, la devolució de les terres que el rei havia promès a partidaris seus. La guerra havia crispat els ànims, Joana estava dolguda amb els seus parents i també amb el bisbe de Girona que li reclamava el dubtós cobrament dels delmes, de manera que feu rebre l'emissari a cops de bastó.[1]
Jofre VII va morir al desembre de 1479. Nomenà marmessora la seva vídua la qual rebé 500 florons d'or. Deixava d'hereu al fill Felip Dalmau II de Rocabertí i simultàniament reconeixia l'existència d'una filla natural que era religiosa. Quatre mesos després moria Joana. Va voler ser soterrada al Carme "allà on acostumen a enterrar els predecessors nostres de la casa de Rocabertí". És interessant remarcar aquesta frase: ella se sentia membre de la família del marit, o sigui, del llinatge dels fills.[1]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Joana de Castre i de So». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia
modifica- Aventín, Mercè (1993). Jofre de Rocabertí i de Montcada: senyor feudal i cabdill militar. Barcelona: Grao.
- Sobrequés, Santiago (1955). Jofre VIII de Rocabertí señor de Peralada. Biblioteca Palacio Peralada, p.160.
- Sobrequés, Santiago (1973). La Guerra civil catalana del segle xv. Barcelona: Edicions 62, vol. 2.
- La fi del comte d'Urgell, segons una crònica del segle xv. Barcelona, 1897. CODOIN, XV