Guerra Civil russa

Guerra Civil russa
Revolucions de 1917-1923
	; En sentit horari: Soldats d'una divisió d'infanteria Blanca el març de 1920; soldats de l'Exèrcit de Cavalleria de l'Exèrcit Roig; Lev Trotsky el 1918; execució de bolxevics per la Legió Txeca.
Tipus	guerra civil i conflicte armat
Data	1917-1923
Lloc	República Russa
Estat	Imperi Rus, Unió Soviètica i República Popular d'Ucraïna
Casus belli	Revolució d'Octubre de 1917, descontent popular
Resultat	Victòria bolxevic
Bàndols
Comandants
3 Milions soldats com a força de l'exèrcit Roig
Forces
Baixes
	Baixes civils: ~13 milions.; Exiliats: ~1 milió.

La Guerra Civil russa va ser un conflicte armat múltiple que va tenir lloc entre 1917 i 1923 en el territori del dissolt Imperi Rus, entre el nou govern bolxevic i el seu Exèrcit Roig, en el poder des de la Revolució d'octubre de 1917, i de l'altra banda els militars de l'exèrcit tsarista i opositors al bolxevisme, agrupats en el denominat Moviment Blanc, d'ideologia tsarista i ortodoxa.

Tots dos bàndols van tenir aliats temporals, com ara l'Exèrcit Roig sovint amb esquerrans i grups revolucionaris, i les forces de l'Exèrcit Blanc, amb molts exèrcits estrangers (Estats Units, Japó, França, Imperi britànic). El suport de potències occidentals en la guerra s'anomena Intervenció Aliada a Rússia. Altres nacionalistes i regionals dels grups polítics també van participar en la guerra, inclosos els nacionalistes ucraïnesos verds de l'Exèrcit, l'Exèrcit Negre d'Ucraïna anarquistes i la Guàrdia Negra i senyors de la guerra com Ungern von Sternberg.

Els enfrontaments més intensos van tenir lloc des de 1918 fins a 1920. Les grans operacions militars van acabar el 25 d'octubre de 1922, quan l'Exèrcit Roig va ocupar Vladivostok, ocupat anteriorment pel govern provisional. L'últim enclavament de l'Exèrcit Blanc va ser el districte Ayan-Maysky, a la costa del Pacífic, on el general Anatoli Pepeliàiev no va capitular fins al 17 de juny de 1923.

Antecedents

El conflicte té el seu inici en la signatura entre Rússia i Alemanya del tractat de Brest-Litovsk l'any 1918, amb el qual acabava la participació russa en la Primera Guerra mundial i a la vegada mostrava al món la debilitat amb què es trobava el nou règim soviètic, ja que aquest va haver de fer enormes concessions territorials.

Trotski, nomenat "comissari del poble", va reorganitzar amb molt d'èxit l'exèrcit de "treballadors i camperols" conegut com l'Exèrcit Roig, que havia estat creat el 1918. Cap a 1921, aquest exèrcit, el componien uns 5 milions de soldats.

El general Anton Denikin, al sud, i l'almirall Alexander Koltxak a Sibèria van ser els dos principals dirigents dels exèrcits blancs. Integrats per militars de carrera i, en bona part, voluntaris, els exèrcits blancs gaudien d'una millor preparació militar i disciplina, però eren molt inferiors en nombre respecte als roigs.

Períodes de la guerra

La contesa es va desenvolupar en tres fronts principals, est, sud i el nord-oest, i pot ser dividida en tres períodes:

El primer període va durar des de la Revolució fins a l'armistici. El primer grup armat contrarevolucionari va ser l'exèrcit de voluntaris a la regió del Don, que després es va unir amb la Legió txecoslovaca a Sibèria. L'est estava controlat per dues administracions d'antibolxevics, Komuch a Samara i el govern nacionalista de Sibèria a Omsk. La majoria dels combats en aquest primer estadi de la guerra van ser gairebé escaramusses entre petits grups amb ràpids canvis d'escenari. Entre els antagonistes, es trobaven els txecoslovacs (coneguts com la Legió Txecoslovaca o els Txecoslovacs Blancs) i els polonesos de la cinquena divisió de rifles.

El segon període de la guerra, de març a novembre de 1919, va ser clau. Al principi, l'Exèrcit Blanc avançava des del sud dirigit per Anton Denikin, des del nord-est sota el comandament de Nikolai Nikolaevich Yudénich i des de l'est comandat per Aleksandr Kolchak. Aquestes tropes van tenir èxit, i van obligar a retirar-se al nou Exèrcit Roig i avançar cap a Moscou. Però Lev Trotski, després de reformar l'Exèrcit Roig, va ser capaç de repel·lir les forces de Kolchak al juny, i les forces de Denikin i Yudénich a l'octubre. El poder de combat de Koltxak i Denikin es va trencar gairebé simultàniament a mitjans de novembre.

El període final de la guerra es va caracteritzar per situar les últimes tropes de l'Exèrcit Blanc a Crimea. Pyotr Nikoláyevich Wrangel va reunir els romanents de l'exèrcit de Denikin i va fortificar la seva posició a Crimea amb 150.000 supervivents. Van mantenir aquestes posicions fins que l'Exèrcit Roig va tornar de Polònia, on havia estat lluitant en la Guerra polonesosoviètica des de 1919. Quan la totalitat de les forces de l'Exèrcit Roig es va enfrontar amb els Blancs, aquests van acabar aclaparats. Les tropes que van quedar van ser evacuades a Istanbul el novembre de 1920.

Desenvolupament de la guerra

El primer intent per a prendre el poder contra els bolxevics va ser l'aixecament Kérenski-Krasnov l'octubre de 1917. Va tenir el suport de l'amotinament Junker a Petrograd, però va ser ràpidament vençut per la Guàrdia Roja. Anglaterra, França i Estats Units, entre d'altres, van intervenir al costat dels Blancs. Després que els aliats van derrotar els imperis centrals al novembre de 1918, van continuar la seva intervenció en la guerra contra el bolxevisme per la seva por que la Guerra Civil russa derivés en una revolució socialista mundial. Lenin va ser sorprès per l'esclat de la Guerra Civil i, en principi, subestimà les forces que s'aixecaven en contra del nou estat.

Els grups que en principi es van aixecar contra els bolxevics eren principalment generals contrarevolucionaris i tropes cosaques locals que van declarar la seva lleialtat al govern provisional. Entre ells, estaven Aleksei Maksímovitx Kaledin i Piotr Nikolàievitx Krasnov (cosacs del Don), Aleksandr Dútov i Grigory Mijáilovich Semenov (cosacs d'Orienburg i de Baikal, respectivament). Al novembre, el general Mikhaïl Vassílievitx Alekséiev, el comandant en cap tsarista més antic, va començar a organitzar una milícia de voluntaris a Novotxerkassk. El desembre s'hi van sumar Lavra Georguiévitx Kornilov, Denikin i molts d'altres. Ajudats per Kaledin, van prendre Rostov al desembre.

Malgrat tot, els cosacs no tenien desitjos de lluitar. Al gener, quan va començar l'ofensiva bolxevic sota el comandament de Vladímir Aleksandrovitx Antónov-Ovséienko, els cosacs van deixar sol Kaledin, que va acabar per suïcidar-se. Les forces d'Antónov-Ovséienko van recuperar Rostov i el 23 de març de 1918 es va declarar l'efímer República Soviètica del Don.^{[cal citació]} L'exèrcit voluntari va ser evacuat al febrer i va escapar a Kuban, on es va reunir amb els cosacs de Kuban per muntar un assalt a Ekaterinodar. Kornilov va ser assassinat el 13 d'abril i el comandament va passar a Denikin, que va tornar al Don. Allà, els bolxevics van allistar la població local i la milícia de voluntaris va trobar nous reclutes.

A principi de la primavera de 1918, el Partit Social-Revolucionari i els menxevics es van unir a la lluita armada. En principi, eren forts opositors del conflicte bèl·lic amb els bolxevics, però el tractat de pau amb Alemanya canvià el seu punt de vista. Van poder haver estat una seriosa amenaça, ja que comptaven amb el suport i l'autoritat emanada de la seva victòria en les eleccions a l'Assemblea Constituent Russa el 1918. No obstant això, necessitaven el suport de les armes. Un intent d'hora de reclutar tropes de Letònia el juliol de 1918, dut a terme pel Partit Socialista Revolucionari, va acabar en rotund fracàs. La Legió Txecoslovaca va acabar per anar en ajuda de la contrarevolució democràtica. La Legió Txeca havia estat part del vell exèrcit rus i per a l'octubre de 1917 s'havien allistat al voltant de 30.000 soldats, majoritàriament expresoners de guerra i desertors de l'exèrcit austrohongarès. Auspiciada per Tomás Masaryk, la legió va ser rebatejada amb el nom de «Cos de l'Exèrcit txec».

Un acord dels txecoslovacs amb el govern bolxevic per travessar el mar per Vladivostok va fracassar per un intent comunista de desarmar el Cos txec, i aquesta força va acabar per revoltar-se el juny de 1918 a Chelyabinsk, negant-se a obeir vermells i blancs. En un mes, els txecoslovacs controlaven gran part de l'oest de Sibèria i part de la regió del riu Volga i els Urals. Per al mes d'agost, el seu control s'havia expandit de tal manera que Sibèria (i el seu preuat subministrament de gra) va quedar exclosa de la resta de Rússia.

Els menxevics i el Partit Socialista Revolucionari van donar suport a l'acció contra el control dels subministraments d'aliments exercit pels soviets. El maig de 1918, amb el suport dels txecoslovacs, van prendre Samara i Saràtov, establint el Comitè de Membres de l'Assemblea Constituent. Per juliol, l'autoritat dels menxevics es va estendre a una gran part de l'àrea que es trobava sota domini txec. Van intentar reprendre les operacions contra Alemanya i van començar a formar el seu propi exèrcit. També van implementar un programa de reformes socialistes, però sense els profunds canvis econòmics que els soviets estaven realitzant i que eren tan populars.

S'estaven desenvolupant una mena de governs conservatius i nacionalistes dominats pels baskirs, els kirguizis i els tàrtars, i també un Govern Regional Siberià a Omsk. El setembre de 1918, tots els governs antisoviètics es van reunir a Ufà i van acordar formar un nou govern provisional rus a Omsk, encapçalat per un directori format per cinc integrants: tres del Partit Socialista Revolucionari (Avkséntiev, Bóldyrev i Zenzínov) i dos Kadets (Vinogradov i Volgogódskii).

Ràpidament, el nou govern va ser influït pel Govern Regional Siberià i el seu nou ministre de guerra Aleksandr Vasílievich Kolchak, que disposava de la força militar que no tenia el nou govern. El 18 novembre 1918, Kolchak va ser erigit com a dictador per un cop d'estat. Els membres del directori van ser arrestats i Kolchak va ser ascendit a almirall, proclamant-se a si mateix com el "governant suprem" de Rússia.

Per als soviètics, aquest canvi de comandament era un problema militar i una victòria política, ja que titllava els seus oponents de reaccionaris antidemocràtics, a més que el sobtat ascens de Kolchak generava les immediates suspicàcies entre els altres generals blancs, augmentant les dissensions en un bàndol que ja era desorganitzat. Però, com els soviets temien, Kolchak va provar ser un comandant capaç. Després d'una reorganització del seu Exèrcit Popular, Kolchak, amb les seves forces, va irrompre a Perm i va expandir el seu control sobre territori soviètic.

En territori soviètic, seguint el Cinquè Congrés Soviet de juliol, dos esquerrans del Partit Socialista Revolucionari (Yakov Blyúmkin i Nicolay Andréyew) van assassinar l'ambaixador alemany a Moscou, comte Mirbach, en un intent de provocar els alemanys i reprendre les hostilitats. Un altre esquerrà del Partit Socialista Revolucionari va capturar prominents bolxevics i va intentar aixecar l'Exèrcit Roig contra el règim.

Els soviets van poder aplacar els aixecaments locals organitzats pel Partit Socialista Revolucionari i els anarquistes. Lenin es va disculpar personalment davant els alemanys per l'assassinat, tot i que era improbable una represàlia alemanya per estar immersos en plena campanya occidental. Hi va haver arrestos massius a l'ala esquerra del Partit Socialista Revolucionari i els dos actes terroristes que van tenir lloc més tard, entre aquests l'atac a Lenin, que el va deixar ferit, van derivar en l'expulsió dels menxevics i del Partit Socialista Revolucionari dels soviets.

Reorganització de l'Exèrcit Roig

Sàtira referida a Trotski, representat com un dimoni

Atès que el desenvolupament d'una guerra civil a Rússia es tornava inevitable i imminent a partir de la signatura del tractat de Brest-Litovsk, Lev Trotski va ser designat comissari de guerra el 1918. Des d'un centre de la Guàrdia Roja, que havia estat armat pel govern provisional, Trotski va reconstruir l'Exèrcit Roig mitjançant el reclutament. Per a l'any 1921, els bolxevics van comandar al voltant de cinc milions de soldats, incloent-hi 50.000 antics oficials tsaristes convocats per entrenar els reclutats.

La política del comunisme de guerra li va atorgar prioritat a l'Exèrcit Roig. Mentre els bolxevics controlaven les principals regions industrials, també estaven relativament ben equipats. Els millors sistemes de comunicació, en particular els trens, estaven sota el control dels bolxevics, i permetien que tant els soldats com els subministraments necessaris fossin veloçment transportats al camp de batalla, en establir-se l'administració bolxevic sobre tots els mitjans de transport, permetent-ne un maneig eficaç.

Els avantatges més importants que tenia l'Exèrcit Roig sobre l'Exèrcit Blanc eren disciplina i capacitat de lideratge. Mentre que Lenin era el líder indiscutible del Partit Bolxevic, Trotski era el brillant organitzador militar dirigint activitats en els fronts de la guerra. Viatjant en el seu llegendari tren, va augmentar la moral a l'Exèrcit Roig i va dissenyar estratègies. També reintroduí una estricta disciplina, després d'un curt període d'igualtat sota la Primera Ordre Soviet; en adonar-se que la igualtat entre soldats impedia la disciplina necessària per a l'esforç de guerra, Trotski reimplanta la disciplina militar de l'època tsarista, així com les jerarquies i el principi d'obediència. Els desertors eren afusellats, així com els que desobeïssin ordres, mentrestant comissaris polítics i bolxevics compromesos eren posats en diferents rangs per assegurar la lleialtat dels soldats.

Conseqüències

Per l'elevat nombre de baixes, la guerra es considera un dels pitjors conflictes de la història. Al final dels enfrontaments, la Rússia Soviètica es trobava exhausta i arruïnada. Les sequeres de 1920 i 1921 i la fam de 1921 van empitjorar la situació. La guerra es va cobrar al voltant de nou milions de vides tan sols uns mesos després de la Revolució d'Octubre. Un milió de persones moriren per efectes indirectes de la guerra. Un altre milió abandonaren Rússia escapant dels estralls de la guerra i de la fam. Aquesta fracció d'emigrants incloïa gran part de la població educada. El comunisme de guerra va salvar el govern soviètic durant la Guerra Civil, però l'economia russa va decaure fins a estancar-se. La indústria privada i el comerç van ser proscrits i el recentment establert i poc estable govern era incapaç de dirigir l'economia per satisfer les necessitats del devastat poble rus. S'estima que la producció total de les mines i fàbriques va caure el 1920 a un 20% del nivell anterior a la guerra mundial.

Per 1921, la terra conreada era només el 62% de l'àrea de preguerra i el rendiment de la collita era només el 37% del rendiment normal. El nombre de cavalls va disminuir de 35 milions el 1916 a 24 milions el 1920, i el bestiar de 58 a 37 milions. La taxa de canvi per al dòlar dels Estats Units va pujar de 2 rubles el 1914 a 1.200 el 1920. La combinació dels efectes de la Primera Guerra mundial i de la Guerra Civil russa va deixar una gran cicatriu en la societat russa, tot i que la Unió Soviètica va ser capaç de suportar una inèdita recuperació econòmica sobre la base de la Nova Política Econòmica (NEP).

Bibliografia

Abbott, Peter (2012). Ukrainian Armies 1914-55. Oxford: Osprey Publishing.
Altstadt, Audrey L. (1992). The Azerbaijani Turks: Power and Identity Under Russian Rule. Stanford: Hoover Press.
Bullock, David (2008, 2012). The Russian Civil War, 1918-22^{[Enllaç no actiu]}. Oxford: Osprey Publishing.
Davies, Norman Richard (2003) [1972]. White Eagle, Red Star: the Polish-Soviet War, 1919–20. Nova York: Pimlico/Random House Inc.
Dune, Eduard Martynovich (1993). Notes of a Red Guard. Champaign: University of Illinois Press. Traducció a l'anglès i edició de Diane Koenker & Stephen Anthony Smith.
Everett-Heath, Tom (2003). Central Asia: Aspects of Transition. Londres: Routledge-Curzon.
Gaidis, Henry L. (1998). A history of the Lithuanian military forces in World War II, 1939-1945. Chicago: Lithuanian Research and Studies Center.
Grimm, Claus (1963). Vor den Toren Europas, 1918-1920: Geschichte der Baltischen Landeswehr. Hamburg: A. F. Velmede.
Head, Michael & Scott Mann (2009). Domestic Deployment of the Armed Forces: Military Powers, Law and Human Rights. Farnham; Burlington: Ashgate Publishing.
Hosking, Geoffrey A. (1993). The First Socialist Society: A History of the Soviet Union from Within. Cambridge: Harvard University Press.
Institut istorii (Akademiia nauk SSSR) (1965). A Short History of the USSR. Tomo I. Moscú: Progress Publishers.
Kenez, Peter (1971). Civil War in South Russia, 1918: The First Year of the Volunteer Army. Berkeley, Los Angeles, Londres: University of California Press.
Khvostov, Mikhail (2004) [1997]. The Russian Civil War (2): White Armies. Oxford: Osprey Publishing.
Kinvig, Clifford (2006). Churchill's Crusade: The British Invasion of Russia, 1918-1920. Londres; Nova York: Continuum.
Krivosheev, G.F. (1997). Soviet Casualties and Combat Losses in the Twentieth Century. Londres: Greenhill.
Latawski, Paul (1992) (en inglés). The Reconstruction of Poland, 1914-23. Basingstoke: Palgrave Macmillan.
Liulevicius, Vejas G. (2000). War Land on the Eastern Front: Culture, National Identity, and German Occupation in World War I. Cambridge: Cambridge University Press.
Mawdsley, Ewan (2007). The Russian Civil War. Nova York: Pegasus.
Mayer, Arno J. (2000). The Furies: Violence and Terror in the French and Russian Revolutions. Princenton: Princeton University Press.
Oxley, Peter (2001). Russia, 1855-1991: From Tsars to Commissars. Oxford: Oxford University Press.
Page, Stanley W. (1959). The formation of the Baltic States: a study of the effects of great power politics upon the emergence of Lithuania, Latvia, and Estonia. Cambridge: Harvard University Press.
Risch, William Jay (2011). Ukrainian West: culture and the fate of empire in Soviet Lviv. Cambridge: Harvard University Press.
Sandler, Stanley (2002). Ground Warfare: An International Encyclopedia. Volum I. Santa Bàrbara: ABC-CLIO.
Serge, Victor (1999) [1930]. El año I de la Revolución Rusa. México; Madrid: Segle XXI.
Skirda, Alexandre (2004) [1982]. Nestor Makhno--anarchy's Cossack: The Struggle for Free Soviets in the Ukraine 1917-1921'. Edimburgo; Oakland: AK Press. Traducció a l'anglès de Paul Sharkey.
Smele, Jonathan D. (1996). Civil war in Siberia. The anti-Bolshevik government of Admiral Kolchak, 1918-1920. Cambridge, Nova York, Melbourne, Madrid, Ciutat del Cap, Singapur, São Paulo: Cambridge University Press.
Somin, Ilya (1996). Stillborn Crusade: The Tragic Failure of Western Intervention in the Russian Civil War, 1918-1920. New Brunswick: Transaction Publishers.
Stewart, Richard Winship (2005). American Military History: The United States Army in a global era, 1917-2003. Tomo II. Washington DC: CHM Pub.
Subtelny, Orest (2002). Ukraine: A History. Vancouver: CUP Archive.
Szajkowski, Zosa (1969). «A Reappraisal of Symon Petliura And Ukrainian-Jewish Relations, 1917-1921: A Rebuttal». Jewish Social Studies 31 (3): pp. 184-213.
Zamoyski, Adam (2008). Warsaw 1920: Lenin's failed conquest of Europe. Nova York: HarperCollins Publishers Limited.
Zamoyski, Adam (1981). The Battle of the Marchlands. Nova York: East European Monographs.

Vegeu també

Enllaços externs

Escrits militars de Trotsky: volum 1 Arxivat 2005-11-22 a Wayback Machine., volum 2 Arxivat 2005-12-15 a Wayback Machine., volum 3 Arxivat 2005-11-23 a Wayback Machine., volum 4 Arxivat 2005-11-21 a Wayback Machine., volum 5 Arxivat 2005-11-20 a Wayback Machine..
La Guerra Civil Russa a l'En Guàrdia! de Catalunya Ràdio (català)
The Free Dictionary. Cossacks.
The Free Dictionary. Yakut Autonomous Soviet Socialist Republic.
GeoCurrents. The Yakut Under Soviet Rule.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Civil russa