Família tipogràfica

En tipografia, la família tipogràfica és el conjunt de caràcters, cossos i sèries diferents amb el mateix dibuix. El conjunt de lletres, xifres i signes d'una família tipogràfica són fruit d'un disseny característic i tenen un nom propi. Per exemple, Times, Meridien, Futura. La família inclou caràcters alfabètics, signes auxiliars de l'alfabet, xifres i altres símbols (matemàtics, monetaris, etc.). El terme família tipogràfica també s'utilitza per designar els grups (romana, pal sec, egípcia...) en què els tipògrafs i estudiosos (Francis Thibaudeau, Maximilien Vox, Aldo Novarese, etc.) han classificat les lletres tipogràfiques.

El nom de les famílies

Moltes de les famílies tipogràfiques es denominen amb el nom del creador o de la foneria que les comercialitza. Els tipus clàssics se solen anomenar amb el cognom del seu creador (Garamond, Basquerville, Bodoni) encara que també dissenyadors contemporanis han posat el seu nom a les tipografies que han creat: Frutiger, Gill Sans, Stone. Al llarg dels anys les famílies han estat recreades i lletres molt diferents entre si s'anomenen de manera semblant: Caslon 540, Caslon 224. En el cas de la Garamond el nom de la foneria determina el disseny. No són iguals l'Adobe Garamond, la Garamond ITC, la Stempel Garamond o la Garamond Simoncini. Hi ha famílies batejades amb el nom de la publicació per a la qual van ser creades: Times (pel nom del diari), Century (pel nom de la revista)^[1] o amb el nom d'una màquina de guerra medieval, com és el cas de la Trebuchet MS.

Sèries

Normalment la família tipogràfica inclou diverses sèries.^[2]

Respecte a la seva figura, poden ser minúscules (o de caixa baixa), majúscules (o de caixa alta) i versaletes.
Les majúscules o minúscules poden ser, atenent a l'aplom de l'ull, rodones (és a dir verticals) o cursives.
Atenent al gruix del traç o pes, les lletres, tant si són rodones com cursives, poden ser normals o negretes. En algunes famílies hi ha diverses gradacions del gruix. Un cas extrem d'aquesta varietat en el gruix del traç és la Helvetica Neue LT std, que presenta fins a 8 sèries o estils que van des de la Helvetica Neue LT std 25 Ultra Light (molt prima) fins a la Helvetica Neue LT std 97 Black (amb el traç molt gruixut).
Observant l'amplada dels caràcters, les lletres es poden presentar estretes o eixamplades (condensed o extended en anglès).

Les sèries habitualment necessàries per compondre un text que ha de ser publicat són la rodona, la cursiva, la negreta i la negreta cursiva. Aquest és el cas de la ITC Officina Sans Std, dissenyada per Erik Spiekemann que es presenta amb aquestes quatre variants:

ITC Officina Sans Std Book (rodona o normal)
ITC Officina Sans Std Italic (cursiva o itàlica)
ITC Officina Sans Std bold (negreta)
ITC Officina Sans Std bold italic (negreta i cursiva)

En els sistemes de fotocomposició i en tipografia digital cadascuna d'aquestes sèries també s'anomenen ·col·loquialment amb l'anglicisme "font". Així doncs una família tipogràfica està formada per una o més "fonts".

Classificació de les famílies tipogràfiques

Al llarg dels últims dos segles tipògrafs i experts han elaborat categories per agrupar les famílies. Aquestes categories s'anomenen estils.^[3] La classificació clàssica més estesa és la que Francis Thibaudeau (1860-1925) va presentar l'any 1921.

Classificació de Francis Thibaudeau

Observant la forma de l'asta i el traç terminal (o gràcia) la classificació distingeix quatre grans grups de famílies fonamentals o estils: romana antiga (Romain Elzévir), romana moderna (Romain Didot), egípcia (Egiptienne) i pal sec (Antique). Aquesta classificació es completa amb dos grups més, les manuscrites (Ecritures) i les decoratives (Fantaisies).

Classificació de les famílies de Francis Thibaudeau

Romana antiga

També anomenada "elzeveriana" s'inspira en l'escriptura dels manuscrits humanístics. La família més antiga és la de Nicolaus Jenson (1420-1480).

El gruix de l'asta de les lletres és irregular i els terminals són triangulars i còncaus.

Exemples: Sabon, Times, Garamond.

Romana moderna

Es coneix també com "Didot". Correspon a un estil clàssic i rigorós. El primer a gravar un tipus amb aquest estil va ser Philippe Grandjean (1666-1714).

L'asta de la lletres és de gruixos molt contrastats i els terminals filiformes.

Exemples: Fenice, Bodoni, Walbaum.

Egípcia

Apareix per primera vegada en el Regne Unit en 1815, traçada per Vincent Figgins. Aquest estil evoca màquines i engranatges.

L'asta és recta i uniforme, els terminals tenen forma rectangular.

Exemples: Rockwell, Clarendon, Stymie.

Pal Sec

Aquesta lletra es deriva de la egípcia de la que s'eliminen els acabaments. També s'anomena "antigua" o "grotesca". Caràcters amb estil de pal sec s'han trobat inscrits en monuments i objectes de l'època grega i romana.

L'asta és recta i uniforme i no tenen acabaments.

Exemples: Kabel, Avant Garde, Folio.

Manuscrita

Les lletres imiten la cal·ligrafia manual.

Exemples: Mistral, Script, Nuptial.

Decorativa

Lletres adornades, o de caràcter experimental apropiades per fer capitulars, retolació, publicitat etc.

Exemples: Stencil, Revue, Aachen.

Classificació de Maximilien Vox - AtypI

El 1953 el francès Maximilien Vox establí una classificació tipològica dividida en onze grups atenent a criteris formals i històrics. Aquesta classificació va ser adoptada el 1964 per la AtypI (Associació Tipogràfica Internacional). En 1967 British Standard la va reconèixer com "British Standards Classification of Typefaces (BS 2961:1967)" establint nou categories. Aquesta classificació es reprodueix a continuació.

1. Humanística Humanist

Classificació de les famílies British Standard. Humanística

Morfologia

a) La barra de les minúscules està inclinada.
b) L'eix de les corbes és inclinat a l'esquerra.
c) Presència de cartel·la.
d) No hi ha gaire contrast en el gruix de les astes.
e) L'acabament dels traços ascendents de les minúscules és inclinat.

Nota

En el món anglosaxó es coneixen com famílies Venecianes. S'inspiren en la lletra manuscrita de principis del Renaixement.

Exemples: Verona, Centaur, Kennerley.

2. "Garalda" Garalde

Classificació de les famílies British Standard. Garalda

Morfologia

a) El travesser de la e minúscula és recte.
b) L'eix de les corbes està inclinat a l'esquerra.
c) Presència de cartel·la.
d) El gruix de l'asta no és tan contrastat com en les famílies humanístiques.
e) La gràcia dels traços ascendents de les minúscules és inclinat.

Nota

Aquestes famílies es deriven de les creades per gravadors i impressors, francesos i italians, del Renaixement. El nom es deriva de Claude Garamond i Aldo Manuzio. També s'anomenen Old Style o bé Old Face.

Exemples: Bembo, Garamond, Caslon.

3. Transició Transitional

Classificació de les famílies British Standard. Transició.

Morfologia

a) L'eix de les corbes és vertical o lleugerament inclinat a l'esquerra.
b) Presència de cartel·la.
c) Contrast a les astes.
d) L'acabament dels traços ascendents de les minúscules és inclinat.

Nota

De camí entre las garaldes i les didones presenten característiques d'ambdós estils.

Exemples: Fournier, Baskerville, Caledonia.

4. "Didona" Didone

Classificació de les famílies British Standard. Didona.

Morfologia

a) L'eix de les corbes és vertical.
b) Sovint no presenten cartel·la.
c) Les astes són molt contrastades.
d) La gràcia dels traços ascendents de les minúscules és horitzontal i, en general, els acabaments filiformes.

Nota

Aquestes famílies van ser creades per Firmín Didot i Giambattista Bodoni. També s'anomenen Modern.

Exemples: Bodoni, Corvinus, Didot.

5. Egípcia Slab serif

Classificació de les famílies British Standard. Egípcia.

Morfologia

Els acabaments són rectangulars i notoris. És possible la presència de cartel·les en algunes famílies com la Clarendon.

Nota

S'inspiren en la revolució industrial, evoquen la modernitat de les màquines i engranatges.

Exemples: Rockwell, Clarendon, Serifa.

6. Pal sec Lineale

Classificació de les famílies British Standard. Pal sec.

Morfologia

No tenen gràcies.

Nota

La classificació de British Standard subdivideix aquesta categoria en quatre grups: Grotesque, Neo-grotesque, Geometric i Humanist. També s'anomenen Sans-Serif.

Exemples: Futura, Univers, Helvética.

7. "Glífiques" Glyphic

Classificació de les famílies British Standard. "Glífiques".

Morfologia

Semblen lletres cisellades de forma cal·ligràfica.

Nota

Pròpies del gravat en pedra d'antics monuments.

Exemples: Albertus, Latin, Augustea.

8. "D'escriptura" Script

Classificació de les famílies British Standard. "Escriptes".

Morfologia

Famílies que imiten l'escriptura cursiva lligada.

Exemples: Mistral, Palace, Script.

9. "Gràfiques" Graphic

Classificació de les famílies British Standard. "Gràfiques".

Morfologia

Semblen caràcters dibuixats amb pinzell.

Nota

Aquest grup representa una categoria on es poden encabir aquelles famílies inclassificables.

Exemples: Cartoon, Libra, Old English.

Notes i referències

↑ Camps, Anna Maria «Century Schoolbook». Bonart [Girona], núm. 123, 1-2010, p. 35. ISSN: 1885-4389.
↑ sèries. No hi ha accepció del terme referida a arts gràfiques ni el GLDC ni en el DIEC. Josep M. Pujol en Ortotipografia: Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. anomena estils a les variants formals de la família (rodona, cursiva...).
↑ estils. La paraula "estil" anomena un grup de famílies (Romana, Pal sec...) tal com indica Josep M. Mestres en Manual d'estil. La redacció i l'edició de textos. D'altra banda, "estil" també es refereix a una sèrie (rodona, negreta...) com escriu Josep M. Pujol a Ortotipografia; a més, tal com se senyala en la definició de "família tipogràfica" aquest terme es pot aplicar als estils (entesos com Romana, Pal sec etc.).

Bibliografia

Solà, Joan; Pujol, Josep M. Ortotipografia: Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Empúries, 2000. [1a ed., 1995]
Josep M. Pujol. L'escriptura tipogràfica, 1. La font digital^{[Enllaç no actiu]}.
Mestres, Josep M.; Costa, Joan; Oliva, Mireia; Fité, Ricard. Manual d'estil. La redacció i l'edició de textos. 3a ed. Vic, Barcelona: Eumo Editorial, Associació de Mestres Rosa Sensat, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2007.
Martínez de Sousa, José. Manual de edición y autoedición. Madrid: Ediciones Pirámide. 1999. p.103
Martínez de Sousa, José. Diccionario de la tipografía y del libro. Madrid: Editorial Paraninfo. 1981.
Martín, E.; Tapiz, L. DEAIG. Diccionario Enciclopédico de las Artes e Industrias Gráficas. Barcelona: Ediciones Don Bosco. 1981.
Martín, E. La Composición en Artes Gráficas. Barcelona: Ediciones Don Bosco. 1970. p. 177.
Baines, Phil; Haslam, Andrew. Tipografía Función forma i diseño México: Ediciones G. Gili, S.A. de CV. 2007.
Blackwell, Lewis. La tipografía del siglo XX. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, S.A. 1993.
Miralles Carlo, Agustín. Introducción a la historial del libro y de las bibliotecas. México: Fondo de Cultura Económica. 1971.

Vegeu també

[1] Camps, Anna Maria «Century Schoolbook». Bonart [Girona], núm. 123, 1-2010, p. 35. ISSN: 1885-4389.

[2] sèries. No hi ha accepció del terme referida a arts gràfiques ni el GLDC ni en el DIEC. Josep M. Pujol en Ortotipografia: Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. anomena estils a les variants formals de la família (rodona, cursiva...).

[3] stils. La paraula "estil" anomena un grup de famílies (Romana, Pal sec...) tal com indica Josep M. Mestres en Manual d'estil. La redacció i l'edició de textos. D'altra banda, "estil" també es refereix a una sèrie (rodona, negreta...) com escriu Josep M. Pujol a Ortotipografia; a més, tal com se senyala en la definició de "família tipogràfica" aquest terme es pot aplicar als estils (entesos com Romana, Pal sec etc.).

[1]

[2]

[3]