L'espelta petita (Triticum monococcum) és una planta amb flor de la família de les poàcies (Poaceae).

Infotaula d'ésser viuEspelta petita
Triticum monococcum Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN172116 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
OrdrePoales
FamíliaPoaceae
TribuTriticeae
GènereTriticum
EspècieTriticum monococcum Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

Particularitats

modifica

És una espècie del gènere triticum, el mateix del blat. Pertany als diploides a causa de la seva conformació per set cromosomes.

L'espelta petita, juntament amb el blat bojal fou una de les primeres espècies de cereals domesticada per l'home, vers el 7500 aC, al Pròxim Orient.[1] Deriva de la domesticació de l'espècie silvestre Triticum boeoticum. L'espelta petita, com l'espelta, té una pallofa forta (gluma) que cobreix el gra o, més concretament, la cariòpside.

L'espelta petita silvestre

modifica

Es diferencia l'espècie silvestre (T.boeoticum) de la cultivada (T. monococcum) essencialment només per la biologia de la dispersió de les llavors, que en la cultivada, per efecte de la selecció humana, no cauen espontàniament.

Triticum boeoticum ocupa una àrea de l'oest d'Àsia fins al sud dels balcans, amb el centre de diversitat a Àsia Menor, i arriba a l'Iran. Creix en alzinars oberts i estepes com a mala herba segetal i al voltant de carreteres. El seu àmbit està des de nivell de mar (a Turquia) fins als 2000 m d'altitud (a l'Iran).

Descripció

modifica
 
Aspecte general

L'espelta petita cultivada fa fins a 150 cm d'alt. Les espiguetes contenen generalment un sol gra (d'on prové el nom alemany i anglès d'Einkorn). Està adaptada a sols pobres i àrids, on té millor rendiment que el blat normal. El seu cicle de vegetació és molt llarg, gairebé d'un any complet.

Gastronomia i salut

modifica

En l'antiguitat el conreu de l'espelta petita i l'espelta gran va ser molt important a Europa, però es va anar abandonant i actualment solament es preserven cultius d'aquesta espècie en algunes zones muntanyenques.[2] A l'intestí d'Ötzi (home del 3100 aC trobat als Alps italians) es van trobar restes d'aquest tipus de llavor.

Hi ha moviments gastronòmics que afirmen que menjar aquest tipus de cereals és millor per la salut humana que consumir els blats corrents.[3]

Segons Aristòtil aquest gra es feia servir com a pinso per a porcs. Galè, Teofrast i Dioscòrides també el mencionen.[4]

Comparat amb el blat té menys gluten (7%), però és panificable. Té nivells més alts de proteïna, greixos minerals i carotè.[5]

Se'n fa pa, sopes, amanides i bulgur a Turquia.

  1. Mazoyer et Roudart (2002), p. 105
  2. Espelta petita de l'Alta Provença
  3. El sabor de pa torna a la ciutat
  4. Nikolai Ivànovitx Vavílov, Vladimir Filimonovich Dorofeev Origin and geography of cultivated plants
  5. Peter Ucko,G. Dimbleby The Domestication and Exploitation of Plants and Animals

Bibliografia

modifica

Referències

modifica

Enllaços externs

modifica