Viquipèdia

Duc eurasiàtic

espècie d'ocell

El duc eurasiàtic,[1] duc,[2][3] dugo,[4] dúgol,[5] gaús[6] o brúfol[7] (Bubo bubo) és una espècie d'ocell de la família dels estrígids (Strigidae).[8][9] Habita a la major part d'Euràsia. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[10]

Infotaula d'ésser viuDuc eurasiàtic
Bubo bubo Modifica el valor a Wikidata

Bubo bubo bubo Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes80 g
2,38 kg
2,992 kg Modifica el valor a Wikidata
Envergadura174 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries2,8 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22688927 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreStrigiformes
FamíliaStrigidae
GènereBubo
EspècieBubo bubo Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
ProtònimStrix bubo Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de
Parella de ducs en un parc de Baden-Württemberg

És el més gros dels mussols d'Euràsia,[11] incloent-hi els Països Catalans. Antigament, molts nius de duc eren espoliats per tal de criar els polls vius i, una vegada adults, emprar-los per a atreure altres ocells rapinyaires i capturar-los o matar-los. Avui dia, és una espècie protegida, com tots els altres rapinyaires, i la «caça amb duc» és una pràctica prohibida del tot.[12]

Distribució geogràfica

modifica

Es distribueix des d'Escandinàvia[13] fins a la península Ibèrica[14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27] (tot i que és absent de les Illes Britàniques, un petit nombre està ara començant a reproduir-se a la Gran Bretanya),[28] l'Àsia Menor, el Líban, Israel-Palestina, Síria, l'Iraq, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan, la Xina, Mongòlia, la península de Corea, el Japó i el mar d'Okhotsk. Els exemplars de les regions semidesèrtiques de l'Àfrica del Nord, la península Aràbiga i Síria en formen probablement una espècie separada, però, de moment, són inclosos en aquesta espècie.[29][30][31][32][33][34][35][36][37]

Manca a les Balears, però a Catalunya i al País Valencià (representat per la subespècie Bubo bubo hispanus) és comú i ben distribuït arreu del territori, sobretot, en ambients mediterranis, i molt més rar i escàs en ambients d'alta muntanya i boscos subalpins, als pre-Pirineus i Pirineus,[38] mentre que és absent a la depressió de l'Ebre.[39] Se li estima una població estable de 557 a 704 parelles a Catalunya[40] i unes 1.000 al conjunt dels Països Catalans[39] (19.000-38.000 parelles a nivell europeu o, cosa que és el mateix, el 5-24% de la població mundial).[41]

Morfologia

modifica
 
Duc fotografiat a Polònia durant l'hivern

És el rapinyaire nocturn més gros del món, ja que mesura entre 29 i 73 cm del bec a la cua, i la seua envergadura alar ronda d'1,38 a 1,7 m (una mica més petit que l'àguila daurada). El seu pes oscil·la entre 1,5 i 4 kg. Les femelles són més grosses que els mascles i poden arribar a pesar tres quilos i fer més d'un metre i mig de punta a punta d'ala. Té el pit de color lleonat esquitxat de taques fosques, el dors jaspiat i fosc amb taques clares, els ulls grossos i de color taronja, i dos plomalls al cim del cap que recorden ben bé unes "orelles", tot i que no tenen res a veure amb el sentit de l'oïda (el mascle té el plomissol d'aquestes "orelles" més eriçat que la femella).[12][40]

La muda postnupcial és parcial, canviant anyalment part de les plomes del cos i part de les cobertores de l'ala. Les plomes de vol triguen diversos anys (entre 6 i 12) a ser renovades totes, canviant-ne entre cinc i nou cada any i estenent-se el període de muda des del juny fins a l'octubre. La muda postjuvenil dura quatre anys: les plomes corporals i part de les cobertores de l'ala es canvien en el seu primer any, però no les cobertores primàries ni les plomes de vol ni les de la cua; durant el segon any, canvia tres de secundàries centrals i el parell central de les plomes de la cua; al tercer any canvia entre dues i tres de primàries i les cobertores; durant el quart any acaba de canviar totes les secundàries i primàries juvenils amb les cobertores i el període de muda discorre des del maig fins a l'octubre.[42]

Ecologia

modifica
 
Duc en vol

És un ocell solitari i sedentari,[40] excepte en època de cria, que sovint fa vida prop de cingles i desnivells.[12] De dia, passa la major part del temps quiet als arbres, i a la nit ix a caçar (tot i que, si l'aliment escasseja, pot sortir a caçar de dia també)[43] Durant els mesos freds de l'any deixa sentir el seu profund cant, el qual utilitza per a marcar el seu territori (si la nit és tranquil·la, és audible fins a 4 quilòmetres de distància).

[44]La veu és un udol profund, tipus úú-oo, que pot arribar a sentir-se fins a 2 km de distància. Cada individu té un udol específic, de manera que poden ser identificats individualment. També produeix lladrucs potents d'alarma tipus guineu.[45][46][47][48]

Ocupa una gran varietat d'hàbitats: des dels boscos boreals de coníferes i boscos mixtos caducifolis fins a les estepes mediterrànies de matoll i els deserts de roca i sorra, encara que sembla preferir les àrees obertes per cercar-hi aliment.[18][49] A més, no sent cap mena d'objecció per establir-se a prop dels nuclis de població humans, així com de carreteres o pedreres, sempre que no se'l persegueixi directament.[50][51]

Es nodreix sobretot de rates[52] i conills, però, gràcies a tindre una força comparable a la de l'àliga daurada, també caça llebres adultes, esquirols, talps, eriçons, cadells de guilla, ocells grossos com ànecs i perdius roges,[53] petits carnívors com mosteles i també altres rapinyaires nocturns i diürns (aligots, falcons pelegrins, xoriguers grossos, etc.).[54][12][40][55][56] També es nodreix d'amfibis, rèptils, peixos i insectes.[57][58][59][60][61][62][63][64]

La rabosa (Vulpes vulpes) és un dels depredadors dels seus nius. Entre els seus paràsits més freqüents a la península Ibèrica, es troben les paparres, les mosques i els protozous sanguinis.[65]

Fa el niu aprofitant balmes, arbres buits, vells nius d'altres rapinyaires i forats naturals del terreny, sempre que estigui situat en boscos, turons o valls que tinguin un bon subministrament de preses. Els nius consisteixen en una petita depressió feta per ell mateix i que sol quedar coberta per restes d'egagròpiles desfetes. alguna plomota i poca cosa més. De vegades, aprofita espais molt petits on amb prou feines caben els dos o tres polls que solen tindre. Sovint, també, els nius són més accessibles del que hom suposaria per a un ocell tan impressionant.[12] La posta és de 3-6 ous, gairebé esfèrics, de color blanc (igual que els de tots els altres membres de la família dels estrígids); fan 48-70 x 39-53 mm i són covats per la femella durant 35 dies.[29] Hom creu que és molt sensible a les pertorbacions, sobretot durant la incubació, la qual cosa provoca que els adults puguin abandonar els ous i, fins i tot, els polls.[66][67][68][69][70]

Estat de conservació

modifica
 
Exemplar trobat mort a Hatay, Turquia

Durant el proppassat segle xx, fou sotmès a una gran pressió per la persecució humana,[57][67] l'ús de pesticides i verins, les col·lisions amb vehicles, l'ús de filferros d'arç[67] i les línies d'alta tensió.[71][72][73][74] A més, malalties com la mixomatosi i la malaltia hemorràgica del conill[75][76] van delmar les poblacions de conills en algunes zones i això va suposar també un problema afegit per a aquesta espècie. Tot i que s'ha recuperat en certa manera i no es considera actualment amenaçat a nivell mundial, encara és víctima de la caça furtiva i les seues poblacions romanen actualment per sota dels seus nivells anteriors.[28][77][78]

Diverses disposicions legals tenen per objecte la seva protecció, entre aquestes:

  • Directiva 79/409/CEE: Annex I (Espècie d'interès comunitari objecte de mesures especials quant a la conservació dels seus hàbitats)
  • Ley 42/2007: Annex IV (Espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat)
  • Reial Decret 439/1990: Annex II (Espècie d'Interès Especial)
  • Decret Legislatiu 2/2008: Espècie protegida (Categoria B)
  • Decret 148/1992: Annex I (Espècie sensible)

Subespècies

modifica
 
Exemplar de B. bubo tibetanus mort fotografiat l'any 1938
 
Bubo bubo sibiricus
 
Bubo bubo omissus

Se n'han descrit diverses subespècies, entre aquestes:

  • Bubo bubo hemachalanus (Hume, 1873):[87][83][88] l'envergadura alar del mascle és de 450-485 mm i la de la femella de 470-505.[85] És molt semblant a Bubo bubo turcomanus, però el seu color general és més groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és menys regular que el de Bubo bubo turcomanus i Bubo bubo omissus,[89] que habita des de les muntanyes del Pamir i la serralada de Tian Shan fins a l'oest de l'Himàlaia i l'oest del Tibet.[85][81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tibetanus.[85]
  • Bubo bubo hispanus habita a la península Ibèrica.[90][91][92] És una subespècie de talla menor, de coloració general més pàl·lida i taques fosques més estretes i punxegudes (especialment en les parts inferiors).[65] L'envergadura alar dels mascles és de 420-450 mm i la de les femelles de 445-470.[85]
  • B. bubo jakutensis (Buturlin, 1908)[95][83][96] habita al nord-est de Sibèria des del riu Lena fins a la mar d'Okhotsk.[81][86] És molt més fosc i més marró al dors que Bubo bubo yenisseensis i més ratllat per sota que B. b. sibiricus. L'envergadura alar dels mascles és de 455-490 mm i la de les femelles de 480-503.[85]
  • Bubo bubo kiautschensis (Reichenow, 1903)[97][83][98] habita de l'oest i el centre de la Xina fins a Yunnan, Sichuan i la península de Corea.[85][81][86] És més petit, més fosc, més vermellós i amb les ratlles més fines que Bubo bubo ussuriensis. L'envergadura alar dels mascles és de 410-448 mm i la de les femelles de 440-485.[85][99]
  • Bubo bubo nikolskii (Zarudni, 1905)[100][83][101] habita a les àrees desèrtiques i rocalloses[102] des de l'est de l'Iraq fins a l'Iran, l'Afganistan i l'oest del Pakistan.[85][81][86] És la subespècie més petita (més i tot que Bubo bubo omissus) i amb una coloració general d'aspecte més rovellat i menys fosca al dors. L'envergadura alar dels mascles és de 405-430 mm i la de les femelles de 410-465.[85][102]
  • Bubo bubo omissus (Dementiev, 1932)[103][83][104] habita del Turkmenistan i el nord-est de l'Iran fins a l'extrem occidental de la Xina.[81][86] L'envergadura alar del mascle és de 404-424 mm i la de la femella de 425-460. El seu color general és groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és més acusat que el de Bubo bubo turcomanus. Estries fosques del clatell molt estretes. Patró longitudinal fosc de les zones inferiors sense arribar a cobrir el ventre.[89]
  • Bubo bubo ruthenus (Buturlin & Zhitkov, 1906)[105][83][106] habita des del centre de la Rússia europea fins als monts Urals i la conca inferior del riu Volga.[81][86][85] El mascle fa 430-468 mm d'envergadura i la femella 471-515. El seu color general és d'un groc rovellat amb un tint grisenc. Patró fosc a les zones superiors (cap, esquena i espatlles) i negre marronós a l'inferior. Ales amb taques blanquinoses.[107]
  • Bubo bubo sibiricus (Gloger, 1833)[108][83][109] habita des dels contraforts occidentals dels monts Urals i Baixkíria fins al riu Obi i l'oest del massís de l'Altai.[85][81][86] Té una aparença molt pàl·lida, ja que la coloració general és d'un blanc crema amb taques fosques. La part posterior del coll, la part superior del cap i les àrees inferiors del cos presenten ratlles negroses. Part inferior del pit i ventre amb ratlles. Plomes primàries fosques, les quals contrasten amb la resta de l'ala. L'envergadura alar del mascle és de 435-480 mm i la de la femella 472-515.[85][110]
  • Bubo bubo tarimensis (Buturlin, 1928)[111][83][112] que habita des de l'est de la conca del Tarim (l'oest de la Xina) fins al sud de Mongòlia.[81]És molt pàl·lid, de color groguenc i s'assembla a Bubo bubo nikolskii i B. b. omissus en la coloració general, però se'n diferencia per ésser clarament més pàl·lid, més groguenc o vermellós i tindre menys ratlles fosques. El patró del seu plomatge és més apagat i menys contrastat en relació també a aquelles altres espècies. Així mateix, és una mica més gros que B. b. omissus i clarament més gran que B. b. nikolskii.[113]
  • Bubo bubo turcomanus (Eversmann, 1835)[118][83][119] habita des del curs inferior del riu Volga i el riu Ural fins al Kazakhstan, el nord-oest de la Xina i l'oest de Mongòlia.[81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tarimensis.[85]L'envergadura alar del mascle és de 440-470 mm i la de la femella 445-512.[85] El seu color general és pàl·lid amb el patró fosc de les parts inferiors i superiors més clar i més trencat que el de Bubo bubo interpositus. El patró longitudinal fosc de les àrees inferiors no arriba a cobrir el ventre.[89] És similar a Bubo bubo hemachalanus, tot i que més grisenc.[85]
  • B. bubo ussuriensis (Poliakov, 1915).[120][83][121] habita des del sud-est de Sibèria fins a l'est de Mongòlia, el nord-est de la Xina, l'illa de Sakhalín, el nord de l'illa de Hokkaido (Japó) i el sud de les illes Kurils.[81][86] És més fosc al dors que Bubo b. jakutensis i amb una tonalitat més ocràcia a les àrees inferiors. L'envergadura alar dels mascles és de 430-475 mm i la de les femelles de 460-502.[85] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo borissowi.[85]
  • Bubo bubo yenisseensis (Buturlin, 1911)[122][83][123] que habita des del centre de Sibèria fins al nord de Mongòlia, incloent-hi el riu Obi, el llac Baikal i el massís de l'Altai.[85][81][86]És més fosc, més gris i amb un color de fons més groguenc que Bubo bubo sibiricus. L'envergadura alar del mascle és de 435-470 mm i la de la femella 473-518.[85] El patró fosc de les parts superiors (cap, esquena i espatlles) ocupa menys superfície que el color de fons general.[89]

Galeria

modifica
  •  
    Bubo bubo omissus
  •  
    Bubo bubo omissus
  •  
  •  
    Exemplar de B. bubo tibetanus mort fotografiat l'any 1938
  •  
  •  
  •  
    Bubo bubo turcomanus
  •  
    Duc encalçat per corbs
  •  
    Duc europeu en un centre de Carolina del Sud
  •  
    Duc en vol
  •  
    Duc en una exhibició de rapinyaires a Suècia
  •  
    mascle adult de duc mort en estavellar-se contra un filferro d'arç a Sauerland (Alemanya)
  •  
    Detall del cap
  •  
  •  

Referències

modifica
  1. ↑ «Duc eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 12 desembre 2022 (català)
  2. ↑ «Duc eurasiàtic». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ «Duc eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  4. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «dugo». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  5. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «dúgol». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  6. ↑ «gaúsl». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  7. ↑ «brúfol». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  8. ↑ «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 13.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2023. [Consulta: 17 gener 2023].
  9. ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 264. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  10. ↑ BirdLife International. «Eurasian Eagle-owl. Bubo bubo» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2022. [Consulta: 17 febrer 2023].
  11. ↑ IUCN (anglès)
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Sañé, Jaume, 2009. Conèixer els ocells. Pàgina 91. Col·lecció: Conèixer, Sèrie Éssers vius, núm. 1. Cossetània Edicions. Valls. ISBN 9788497914482
  13. ↑ Mysterud, I. & Dunker, H., 1982. Food and nesting ecology of the Eagle Owl, Bubo bubo (L), in four neighbouring territories in southern Norway. Swedish Wildlife Research, Viltrevy 12.
  14. ↑ Muñoz, R., 2001. Primer censo de Búho Real Bubo bubo en los términos de Requena y Chera. El Serenet, 5.
  15. ↑ Choussy, D., 1971. Étude d'une population de grands-ducs Bubo bubo dans le Massif Central. Nos Oiseaux, 31: 37±56.
  16. ↑ Coche, G., 1999. Statut et éléments de biologie du grand-duc d'Europe Bubo bubo dans le département de l'Ardéche. Alauda, 67: 319±322
  17. ↑ Conselleria de Territori i Habitatge, 2005. Catálogo de los vertebrados valencianos. Conselleria de Territori i Habitatge. Generalitat Valenciana, València.
  18. ↑ 18,0 18,1 Leditznig, C., 1992. Telemetric studies in the eagle owl (Bubo bubo) in the foreland of the Alps in Lower Austria – methods and first results. Egretta, 35: 69-72.
  19. ↑ León, M., Lacalle, J.A., Pérez, E., Martínez, J.E. & Calvo, J.F., 2008. Ecología del Búho real (Bubo bubo) en el Sureste de la Región de Murcia. Distribución, ocupación territorial, parámetros reproductores, dieta y mortalidad. Actas XIX Congreso Español de Ornitología. Santander
  20. ↑ Martínez, J.E., Sánchez, M.A., Carmona, D., Sánchez, J.A., Ortuño, A. & Martínez, R., 1992. The Ecology and Conservation of the Eagle Owl Bubo bubo in Murcia, south‐east Spain. A: Galbraith, C.A., Taylor, I.R. & Percival, S. (Eds). The Ecology and Conservation of European Owls. J.N.C.C. Peterborough.
  21. ↑ Martínez de Lecea, F., Illana, A., Hernando, A., Paniagua, D. & Echegaray, J., 2008. Estatus y evolución de la distribución del búho real (Bubo bubo, Linnaeus, 1758) en Álava (País Vasco, norte de España). Estudios del Museo de Ciencias Naturales de Álava, 22: 143-147
  22. ↑ Mosimann, P. & Haller, H., 1999. Uhu/Grand-duc d'Europe Bubo bubo. Pàgs.: 278-279. A: H. Schmidt, R. Luder, B. Naef-Daenzer, R. Graf & N. Zbinden (Eds.). Atlas des Oiseaux Nicheurs de Suisse/Vertbreitungatlas der Brutvogel der Schweitz. Sempach: Scheizerische Vogelwarte.
  23. ↑ Penteriani, V. & Pinchera, F., 1990. Census of a population of eagle owl Bubo bubo in the central Apennines, Abruzzi, Italy. Rivista Italiana di Ornithologia, 60: 119-128.
  24. ↑ Simeonov, S., Milchev, B. & Boev, Z., 1998. Study of the eagle owl (Bubo bubo L.) (Aves: Strigiformes) in the Strandzha Mountain (SE Bulgaria). Food spectrum and trophic specialization. Acta Zoologica Bulgaria, 50: 87-100.
  25. ↑ Garrido Guil, Hector, 1996. Aves de las Marismas del Odiel y su Entorno. Pg. 384. Madrid.
  26. ↑ Juana, Eduardo i Juan M. Varela, 2000. Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx. Barcelona
  27. ↑ Fernández, J. M., 1993. El Búho real en Alava. Sustraia, 29: 68-69.
  28. ↑ 28,0 28,1 ARKive Arxivat 2013-08-06 a Wayback Machine. (anglès)
  29. ↑ 29,0 29,1 Walters, Michael, 1994. Huevos de aves: guía visual de más de 500 especies de aves de todo el mundoPàg. 131. Ediciones Omega, S. A. Barcelona. 256 pàgines. ISBN 8428209863
  30. ↑ ICO.SIOC: servidor d'informació ornitològica de Catalunya. ICO, 2012. Barcelona
  31. ↑ Beneyto, A. i Borau, A., 1996. El Búho Real (Bubo bubo) en Cataluña (N.E. España). A: Muntaner, J. & Mayol, J. (Eds.): Biología y Conservación de las Rapaces Mediterráneas, 1994: 477-483. Monografía núm. 4. Madrid: SEO/BirdLife.
  32. ↑ Real, J., 1984. Duc Bubo bubo. A: Muntaner, J., Ferrer, X. & Martínez-Vilalta, A. (Eds.): Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra: 134-135. Barcelona: Ketres Editora.
  33. ↑ Solé, J., Baucells, J. i Real, J., 2004. Duc Bubo bubo. A: Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, Ll. & Herrando, S. (Eds.): Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002: 288-289. Barcelona: Lynx Edicions.
  34. ↑ Hagemeijer, E. J. M. i Blair, M. J. (Eds.), 1997. The EBBC Atlas of European breeding birds: their distribution and abundance. Londres: T. & A.D. Poyser.
  35. ↑ UICN (anglès)
  36. ↑ Fajardo, I. i G. Babiloni, 1996. Estado de conservación de las rapaces nocturnas (O. Estrigiformes) en el Mediterráneo Occidental. A: J. Muntaner i J. Mayol (Eds): Biología y Conservación de las Rapaces Mediterráneas, 1994: 145-156. Monografia núm. 4. SEO/Birdlife. Madrid
  37. ↑ Cramp, S. (ed.), 1985. The Birds of the Western Palearctic. Vol. 4. Oxford University Press
  38. ↑ Antoni Margalida i Ivan Afonso Jordana, Situació i distribució del duc a l'àmbit del Parc Natural de l'Alt Pirineu Arxivat 2014-04-08 a Wayback Machine.. 2005. Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge
  39. ↑ 39,0 39,1 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010. ISBN 978-84-96553-54-5. 
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Maluquer i Sostres, Joaquim, Conèixer i estimar els ocells, pàg. 82, 2008. Barcelona: Raval Edicions. ISBN 9788498090536
  41. ↑ Birdlife International, 2004. Birds in Europe: population estimates, trends and conservation status. Cambridge, Regne Unit
  42. ↑ Laboratorio Virtual Ibercaja Arxivat 2014-02-25 a Wayback Machine. (castellà)
  43. ↑ apliense.xtec.cat (català)
  44. ↑ El duc (Bubo bubo) al Parc natural dels Ports[Enllaç no actiu] (català)
  45. ↑ Lengagne, T., 2001. Tmeporal stability in the individual features in the calls of eagle owls (Bubo bubo). Behaviour 138: 1407-1419.
  46. ↑ Martínez, J.A. & Zuberogoitia, I., 2002. Factors affecting the vocal behaviour of Eagle Owls (Bubo bubo): effects of sex and territorial status. Ardeola, 49: 1-9.
  47. ↑ Penteriani V., 2002. Variation in the function of the eagle owl vocal behaviour: territorial defence and intra-pair communication? Ethology, Ecology and Evolution, 14: 275-281.
  48. ↑ Catchpole, C.K., 1982. The evolution of bird sounds in relation to mating and spacing behavior. A: Kroodsma, D.E. & Miller, E.H. (eds). Acoustic Communication in Birds: 297–319. Nova York: Academic Press.
  49. ↑ Penteriani, V., The eagle owl. Calderini-Edagricole. 1996. Bolonya,Itàlia
  50. ↑ Martínez, J.A., Serrano, D. & Zuberogoitia, I., Predictive models of habitat preferences for the Eurasian Eagle owl Bubo bubo: a multi-scale approach. Ecography, 2003. 26: 21-28.
  51. ↑ Estimación del número de territorios ocupados por el búho real (Bubo bubo) en la Rioja Alavesa (castellà)
  52. ↑ Zamorano, E.; Palomo, L. J.; Antúnez, A.; Vargas, J. M., Criterios de predación selectiva de Bubo bubo y Tyto alba sobre Rattus. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 1986. 33 (1-2): 3-9.
  53. ↑ Donazar, J. A.; Castien, E., Predación del búho real (Bubo bubo) sobre la perdiz roja (Alectoris rufa): Selección de edad y sexo. Doñana. Acta vertebrata, 1989. 16 (2): 219-225.
  54. ↑ Lalueza i Fox, Jordi, El llibre dels ocells de Catalunya. pàgines 67-68. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987. ISBN 843150434X
  55. ↑ Hiraldo, F., Andrada, J. i Parreño, F. F., Diet of the Eagle Owl (Bubo bubo) in Mediterranean Spain. Doñana, Acta Vertebrata 1975. 2: 161-177.
  56. ↑ Pérez-Mellado, V., Alimentación del Búho Real (Bubo bubo, L.) en España Central. Ardeola 1980. 25: 93-112.
  57. ↑ 57,0 57,1 The Peregrine Fund Arxivat 2012-04-15 a Wayback Machine. (anglès)
  58. ↑ Fernández Llario, P.; Hidalgo de Trucios, S. J., 1995. Importancia de presas con limitaciones físicas en la dieta del búho real Bubo bubo. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 42 (2): 205-207.
  59. ↑ Ponazar, J. A., 1988. Variaciones en la alimentación entre adultos reproductores y pollos en el búho real (Bubo bubo). Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 35 (2): 278-284.
  60. ↑ Serrano, D., 2000. Consumo de cadáveres de pollos de granja por el búho real Bubo bubo. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 47 (1): 101-103.
  61. ↑ Bayle, P. Orsini, P. & Boutin J., 1987. Variations du régime alimentaire du Hibou grand-duc (Bubo bubo) en période de reproduction en Basse-Provence. Rev. Fr. Orn. 57: 23-31.
  62. ↑ Herrera, C. M. & Hiraldo F., 1976. Food niche and trophic relationship among European owls. Ornis Scandinavica, 7: 29±41.
  63. ↑ Obuch, J. & Rybin, S. N., Food of the eagle owl (Bubo bubo Zaissanensis Chachlov) in southern Kirghizia (Osh district). Folia Zoologica, 1993. 42: 19-31.
  64. ↑ Schoener, T. W., 1971. Theory of feeding strategies. Annual Review of Ecology and Systematics, 2: 369-404.
  65. ↑ 65,0 65,1 Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (castellà)
  66. ↑ Penteriani, V., Delgado, M.M., Maggio, C., Aradis, A. i Sergio, F., Development of chicks and predispersal behaviour of young in the eagle owl Bubo bubo. Ibis, 2005. 147: 155-168.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 Del Hoyo, J., Elliott, A. i Sargatal, J., 1999. Handbook of the Birds of the World. Vol. 5: Barn-Owls to Hummingbirds. Lynx Edicions, Barcelona
  68. ↑ Martínez, J. E.; Calvo, J. F., Selección de hábitat de nidificación por el Búho Real Bubo bubo en ambientes mediterráneos semiáridos. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 2000. 47 (2): 215-220
  69. ↑ Bergier, P. & Badan, O., 1979. Compléments sur la reproduction du grand-duc Bubo bubo en Provence. Alauda, 47: 271±275.
  70. ↑ Marchesi, L., Sergio, F. & Pedrini, P., Cost and benefits of breeding in human altered landscapes for the Eagle owl Bubo bubo. Ibis, 2002. 144: 164-177
  71. ↑ Martínez, J.A., Martínez, J.E., Mañosa, S., Zuberogoitia, I. i Calvo, J.F., How to manage human-induced mortality in the Eagle Owl Bubo bubo. Bird Conservation International, 2006. 16: 265-278.
  72. ↑ Sergio, F., Marchesi, L., Pedrini, P., Ferrer, M. i Penteriani, V., Electrocution alters the distribution and density of a top predator, the eagle owl Bubo bubo. J. Appl. Ecol. 2004. 41: 836–845.
  73. ↑ Rubolini, D., Gustin, M., Bogliani, G. i Garavaglia, R., Birds and powerlines in Italy: an assessment. Bird Conserv. Int. 2005. 15: 131–145.
  74. ↑ Powerlines pose a threat to Italian birds Arxivat 2012-07-17 a Wayback Machine. (anglès)
  75. ↑ Martínez, J.A. & Zuberogoitia, I., 2001. The response of the Eagle Owl (Bubo bubo) to an outbreak of the rabbit haemorrhagic disease. Journal of Ornithology, 142: 204–211
  76. ↑ Calvete, C., Estrada, R., Angulo, E. & Cabezas‐Ruiz, S., 2004. Habitat factors related to wild rabbit conservation in agricultural landscape. Landscape Ecology, 19: 531‐542.
  77. ↑ Martínez, J. A., A. Izquierdo, J. Izquierdo i G. López, 1996. Causas de mortalidad de las rapaces nocturnas en la Comunidad Valenciana. Quercus, 126: 18-19.
  78. ↑ González, J. L.; Lobon Cervia, J.; González, L. M.; Palacios, F., Datos sobre la evolución de la mortalidad no natural de búho real (Bubo bubo, L., 1758) en España durante el periodo 1972-1980. Boletín de la Estación Central de Ecología, 1980. 9 (17): 63-66.
  79. ↑ UICN (anglès)
  80. ↑ The Owl Pages (anglès)
  81. ↑ 81,00 81,01 81,02 81,03 81,04 81,05 81,06 81,07 81,08 81,09 81,10 81,11 81,12 81,13 Avibirds[Enllaç no actiu] (anglès)
  82. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  83. ↑ 83,00 83,01 83,02 83,03 83,04 83,05 83,06 83,07 83,08 83,09 83,10 83,11 83,12 83,13 uBio (anglès)
  84. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  85. ↑ 85,00 85,01 85,02 85,03 85,04 85,05 85,06 85,07 85,08 85,09 85,10 85,11 85,12 85,13 85,14 85,15 85,16 85,17 85,18 85,19 85,20 85,21 85,22 85,23 85,24 Claus König; Friedhelm Weick; Jan-Hendrik Becking, Owls: A Guide to the Owls of the World. Pàg. 324. 1999, Yale University Press. ISBN 9780300079203
  86. ↑ 86,00 86,01 86,02 86,03 86,04 86,05 86,06 86,07 86,08 86,09 86,10 86,11 AviBase (anglès)
  87. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  88. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  89. ↑ 89,0 89,1 89,2 89,3 "Птицы Казахстана", vol. 2. "Наука". Алма-Ата, 1962. Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005
  90. ↑ Rufino, R. (ed.), Atlas das Aves que Nidificam em Portugal. Continental. CEMPA. 1989, Lisboa
  91. ↑ Purroy, F. J. (coord.), Atlas de las aves de España. Lynx Edicions. 1997, Barcelona
  92. ↑ Brinzal - Centro de recuperación de rapaces nocturnas Arxivat 2012-03-20 a Wayback Machine. (castellà)
  93. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
  94. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  95. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  96. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  97. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  98. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  99. ↑ Israeli Birds Stamps (anglès)
  100. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  101. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  102. ↑ 102,0 102,1 Birds in Bulgaria (anglès)
  103. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  104. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  105. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  106. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  107. ↑ «"Птицы Казахстана", vol. 2. "Наука". Алма-Ата, 1962. Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005». Arxivat de l'original el 2014-02-20. [Consulta: 29 març 2014].
  108. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  109. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  110. ↑ "Птицы Казахстана", vol 2. "Наука". Almati, 1962, Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005
  111. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  112. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  113. ↑ Charles Vaurie. Systematic Notes on Palearctic Birds. Núm. 52. Supplementary Notes on Bubo bubo. American Museum Novitates. Núm. 2132. 12 d'abril de 1963, Museu Americà d'Història Natural. Pàgs. 6 i 7. «Enllaç». Arxivat de l'original el 2014-02-22. [Consulta: 29 març 2014].
  114. ↑ Bianchi, 1906. Bulletin of the British Ornithologists' Club, 16, pàg. 69.
  115. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  116. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  117. ↑ 117,0 117,1 117,2 117,3 117,4 AVIS - IBIS (Avian Information System - Indian Biodiversity Information System) v. 1.0. (2010)[Enllaç no actiu] (anglès)
  118. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  119. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  120. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  121. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  122. ↑ «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  123. ↑ Animal Diversity Web (anglès)

Bibliografia

modifica
  • Dickinson, E. C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
  • Harrison, Colin, 1991. Guía de Campo de los nidos, huevos y polluelos de las aves de España y de Europa. Pàg. 234. Ed. Omega, Barcelona.
  • Martínez-Climent, José Antonio i Zuberogoitia Arroyo, Íñigo, 2002. Búho real (Bubo bubo). A: Rapaces Nocturnas. Guía para la determinación de la edad y el sexo en las Estrigiformes ibéricas. Pàgs. 76-86. Monticola Ed. Madrid. ISBN 8493000051.
  • Martínez-Climent, José Antonio i Zuberogoitia Arroyo, Íñigo, 2003. Búho real (Bubo bubo). A: del Moral Gónzalez, Juan Carlos. Atlas de las aves reproductoras de España. Pàgs. 316-317. Dirección General de Conservación de la Naturaleza - Sociedad Española de Ornitología.Madrid.
  • Mikkola, H., 1995. Rapaces nocturnas de Europa. Lleida: Editorial Perfils.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C. G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres.
  • Penteriani, V., Gallardo, M. & Cazassus, H., 2002. Conspecific density biases passive auditory surveys. Journal of Field Ornithology, 73: 387-391.
  • Santos, I.; Sanz, C., 2000. Búho real (Bubo bubo). Revista de los Ministerios de Fomento y Medio Ambiente, (486): 77-78.
  • Sergio, F., Newton, I., Marchesi, L. & Pedrini, P., 2006. Ecologically justified charisma: preservation of top predators delivers biodiversity conservation. Journal of Applied Ecology, 43 (6): 1049-1055.
  • Solé, J., 2000. Depredaciones de zorro Vulpes vulpes sobre búho real Bubo bubo en un área del litoral ibérico. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 47 (1): 97-99.
  • Sutherland, W. J., 1996. Ecological census techniques. A handbook. Cambridge University Press, Cambridge, la Gran Bretanya.
  • Svensson, Lars i Grant, Peter J., (2001). Guía de aves. La guía de campo de aves de España y de Europa más completa. Pàg. 206. Ed. Omega, Barcelona.
  • Zuberogoitia, I. i Campos, L. F., 1997. Intensive census of nocturnal raptors in Biscay. Munibe, 49: 117-127.
  • Zuberogoitia, I. i Campos, L. F., 1998. Censusing owls in large areas: a comparison between methods. Ardeola 45: 47-53.

Enllaços externs

modifica
En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons (Galeria)  
 
Commons
 Commons (Categoria)  
 
Viquiespècies
 Viquiespècies  

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Duc_eurasiàtic&oldid=33741476»