Duc eurasiàtic

espècie d'ocell

El duc eurasiàtic,[1] duc,[2][3] dugo,[4] dúgol,[5] gaús[6] o brúfol[7] (Bubo bubo) és una espècie d'ocell de la família dels estrígids (Strigidae).[8][9] Habita a la major part d'Euràsia. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[10]

Infotaula d'ésser viuDuc eurasiàtic
Bubo bubo Modifica el valor a Wikidata

Bubo bubo bubo Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes80 g
2,38 kg
2,992 kg Modifica el valor a Wikidata
Envergadura174 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries2,8 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22688927 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreStrigiformes
FamíliaStrigidae
GènereBubo
EspècieBubo bubo Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
ProtònimStrix bubo Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de
Parella de ducs en un parc de Baden-Württemberg

És el més gros dels mussols d'Euràsia,[11] incloent-hi els Països Catalans. Antigament, molts nius de duc eren espoliats per tal de criar els polls vius i, una vegada adults, emprar-los per a atreure altres ocells rapinyaires i capturar-los o matar-los. Avui dia, és una espècie protegida, com tots els altres rapinyaires, i la «caça amb duc» és una pràctica prohibida del tot.[12]

Distribució geogràfica

modifica

Es distribueix des d'Escandinàvia[13] fins a la península Ibèrica[14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27] (tot i que és absent de les Illes Britàniques, un petit nombre està ara començant a reproduir-se a la Gran Bretanya),[28] l'Àsia Menor, el Líban, Israel-Palestina, Síria, l'Iraq, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan, la Xina, Mongòlia, la península de Corea, el Japó i el mar d'Okhotsk. Els exemplars de les regions semidesèrtiques de l'Àfrica del Nord, la península Aràbiga i Síria en formen probablement una espècie separada, però, de moment, són inclosos en aquesta espècie.[29][30][31][32][33][34][35][36][37]

Manca a les Balears, però a Catalunya i al País Valencià (representat per la subespècie Bubo bubo hispanus) és comú i ben distribuït arreu del territori, sobretot, en ambients mediterranis, i molt més rar i escàs en ambients d'alta muntanya i boscos subalpins, als pre-Pirineus i Pirineus,[38] mentre que és absent a la depressió de l'Ebre.[39] Se li estima una població estable de 557 a 704 parelles a Catalunya[40] i unes 1.000 al conjunt dels Països Catalans[39] (19.000-38.000 parelles a nivell europeu o, cosa que és el mateix, el 5-24% de la població mundial).[41]

Morfologia

modifica
 
Duc fotografiat a Polònia durant l'hivern

És el rapinyaire nocturn més gros del món, ja que mesura entre 29 i 73 cm del bec a la cua, i la seua envergadura alar ronda d'1,38 a 1,7 m (una mica més petit que l'àguila daurada). El seu pes oscil·la entre 1,5 i 4 kg. Les femelles són més grosses que els mascles i poden arribar a pesar tres quilos i fer més d'un metre i mig de punta a punta d'ala. Té el pit de color lleonat esquitxat de taques fosques, el dors jaspiat i fosc amb taques clares, els ulls grossos i de color taronja, i dos plomalls al cim del cap que recorden ben bé unes "orelles", tot i que no tenen res a veure amb el sentit de l'oïda (el mascle té el plomissol d'aquestes "orelles" més eriçat que la femella).[12][40]

La muda postnupcial és parcial, canviant anyalment part de les plomes del cos i part de les cobertores de l'ala. Les plomes de vol triguen diversos anys (entre 6 i 12) a ser renovades totes, canviant-ne entre cinc i nou cada any i estenent-se el període de muda des del juny fins a l'octubre. La muda postjuvenil dura quatre anys: les plomes corporals i part de les cobertores de l'ala es canvien en el seu primer any, però no les cobertores primàries ni les plomes de vol ni les de la cua; durant el segon any, canvia tres de secundàries centrals i el parell central de les plomes de la cua; al tercer any canvia entre dues i tres de primàries i les cobertores; durant el quart any acaba de canviar totes les secundàries i primàries juvenils amb les cobertores i el període de muda discorre des del maig fins a l'octubre.[42]

Ecologia

modifica
 
Duc en vol

És un ocell solitari i sedentari,[40] excepte en època de cria, que sovint fa vida prop de cingles i desnivells.[12] De dia, passa la major part del temps quiet als arbres, i a la nit ix a caçar (tot i que, si l'aliment escasseja, pot sortir a caçar de dia també)[43] Durant els mesos freds de l'any deixa sentir el seu profund cant, el qual utilitza per a marcar el seu territori (si la nit és tranquil·la, és audible fins a 4 quilòmetres de distància).

[44]La veu és un udol profund, tipus úú-oo, que pot arribar a sentir-se fins a 2 km de distància. Cada individu té un udol específic, de manera que poden ser identificats individualment. També produeix lladrucs potents d'alarma tipus guineu.[45][46][47][48]

Ocupa una gran varietat d'hàbitats: des dels boscos boreals de coníferes i boscos mixtos caducifolis fins a les estepes mediterrànies de matoll i els deserts de roca i sorra, encara que sembla preferir les àrees obertes per cercar-hi aliment.[18][49] A més, no sent cap mena d'objecció per establir-se a prop dels nuclis de població humans, així com de carreteres o pedreres, sempre que no se'l persegueixi directament.[50][51]

Es nodreix sobretot de rates[52] i conills, però, gràcies a tindre una força comparable a la de l'àliga daurada, també caça llebres adultes, esquirols, talps, eriçons, cadells de guilla, ocells grossos com ànecs i perdius roges,[53] petits carnívors com mosteles i també altres rapinyaires nocturns i diürns (aligots, falcons pelegrins, xoriguers grossos, etc.).[54][12][40][55][56] També es nodreix d'amfibis, rèptils, peixos i insectes.[57][58][59][60][61][62][63][64]

La rabosa (Vulpes vulpes) és un dels depredadors dels seus nius. Entre els seus paràsits més freqüents a la península Ibèrica, es troben les paparres, les mosques i els protozous sanguinis.[65]

Fa el niu aprofitant balmes, arbres buits, vells nius d'altres rapinyaires i forats naturals del terreny, sempre que estigui situat en boscos, turons o valls que tinguin un bon subministrament de preses. Els nius consisteixen en una petita depressió feta per ell mateix i que sol quedar coberta per restes d'egagròpiles desfetes. alguna plomota i poca cosa més. De vegades, aprofita espais molt petits on amb prou feines caben els dos o tres polls que solen tindre. Sovint, també, els nius són més accessibles del que hom suposaria per a un ocell tan impressionant.[12] La posta és de 3-6 ous, gairebé esfèrics, de color blanc (igual que els de tots els altres membres de la família dels estrígids); fan 48-70 x 39-53 mm i són covats per la femella durant 35 dies.[29] Hom creu que és molt sensible a les pertorbacions, sobretot durant la incubació, la qual cosa provoca que els adults puguin abandonar els ous i, fins i tot, els polls.[66][67][68][69][70]

Estat de conservació

modifica
 
Exemplar trobat mort a Hatay, Turquia

Durant el proppassat segle xx, fou sotmès a una gran pressió per la persecució humana,[57][67] l'ús de pesticides i verins, les col·lisions amb vehicles, l'ús de filferros d'arç[67] i les línies d'alta tensió.[71][72][73][74] A més, malalties com la mixomatosi i la malaltia hemorràgica del conill[75][76] van delmar les poblacions de conills en algunes zones i això va suposar també un problema afegit per a aquesta espècie. Tot i que s'ha recuperat en certa manera i no es considera actualment amenaçat a nivell mundial, encara és víctima de la caça furtiva i les seues poblacions romanen actualment per sota dels seus nivells anteriors.[28][77][78]

Diverses disposicions legals tenen per objecte la seva protecció, entre aquestes:

  • Directiva 79/409/CEE: Annex I (Espècie d'interès comunitari objecte de mesures especials quant a la conservació dels seus hàbitats)
  • Ley 42/2007: Annex IV (Espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat)
  • Reial Decret 439/1990: Annex II (Espècie d'Interès Especial)
  • Decret Legislatiu 2/2008: Espècie protegida (Categoria B)
  • Decret 148/1992: Annex I (Espècie sensible)

Subespècies

modifica
 
Exemplar de B. bubo tibetanus mort fotografiat l'any 1938
 
Bubo bubo sibiricus
 
Bubo bubo omissus

Se n'han descrit diverses subespècies, entre aquestes:

  • Bubo bubo hemachalanus (Hume, 1873):[87][83][88] l'envergadura alar del mascle és de 450-485 mm i la de la femella de 470-505.[85] És molt semblant a Bubo bubo turcomanus, però el seu color general és més groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és menys regular que el de Bubo bubo turcomanus i Bubo bubo omissus,[89] que habita des de les muntanyes del Pamir i la serralada de Tian Shan fins a l'oest de l'Himàlaia i l'oest del Tibet.[85][81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tibetanus.[85]
  • Bubo bubo hispanus habita a la península Ibèrica.[90][91][92] És una subespècie de talla menor, de coloració general més pàl·lida i taques fosques més estretes i punxegudes (especialment en les parts inferiors).[65] L'envergadura alar dels mascles és de 420-450 mm i la de les femelles de 445-470.[85]
  • B. bubo jakutensis (Buturlin, 1908)[95][83][96] habita al nord-est de Sibèria des del riu Lena fins a la mar d'Okhotsk.[81][86] És molt més fosc i més marró al dors que Bubo bubo yenisseensis i més ratllat per sota que B. b. sibiricus. L'envergadura alar dels mascles és de 455-490 mm i la de les femelles de 480-503.[85]
  • Bubo bubo kiautschensis (Reichenow, 1903)[97][83][98] habita de l'oest i el centre de la Xina fins a Yunnan, Sichuan i la península de Corea.[85][81][86] És més petit, més fosc, més vermellós i amb les ratlles més fines que Bubo bubo ussuriensis. L'envergadura alar dels mascles és de 410-448 mm i la de les femelles de 440-485.[85][99]
  • Bubo bubo nikolskii (Zarudni, 1905)[100][83][101] habita a les àrees desèrtiques i rocalloses[102] des de l'est de l'Iraq fins a l'Iran, l'Afganistan i l'oest del Pakistan.[85][81][86] És la subespècie més petita (més i tot que Bubo bubo omissus) i amb una coloració general d'aspecte més rovellat i menys fosca al dors. L'envergadura alar dels mascles és de 405-430 mm i la de les femelles de 410-465.[85][102]
  • Bubo bubo omissus (Dementiev, 1932)[103][83][104] habita del Turkmenistan i el nord-est de l'Iran fins a l'extrem occidental de la Xina.[81][86] L'envergadura alar del mascle és de 404-424 mm i la de la femella de 425-460. El seu color general és groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és més acusat que el de Bubo bubo turcomanus. Estries fosques del clatell molt estretes. Patró longitudinal fosc de les zones inferiors sense arribar a cobrir el ventre.[89]
  • Bubo bubo ruthenus (Buturlin & Zhitkov, 1906)[105][83][106] habita des del centre de la Rússia europea fins als monts Urals i la conca inferior del riu Volga.[81][86][85] El mascle fa 430-468 mm d'envergadura i la femella 471-515. El seu color general és d'un groc rovellat amb un tint grisenc. Patró fosc a les zones superiors (cap, esquena i espatlles) i negre marronós a l'inferior. Ales amb taques blanquinoses.[107]
  • Bubo bubo sibiricus (Gloger, 1833)[108][83][109] habita des dels contraforts occidentals dels monts Urals i Baixkíria fins al riu Obi i l'oest del massís de l'Altai.[85][81][86] Té una aparença molt pàl·lida, ja que la coloració general és d'un blanc crema amb taques fosques. La part posterior del coll, la part superior del cap i les àrees inferiors del cos presenten ratlles negroses. Part inferior del pit i ventre amb ratlles. Plomes primàries fosques, les quals contrasten amb la resta de l'ala. L'envergadura alar del mascle és de 435-480 mm i la de la femella 472-515.[85][110]
  • Bubo bubo tarimensis (Buturlin, 1928)[111][83][112] que habita des de l'est de la conca del Tarim (l'oest de la Xina) fins al sud de Mongòlia.[81]És molt pàl·lid, de color groguenc i s'assembla a Bubo bubo nikolskii i B. b. omissus en la coloració general, però se'n diferencia per ésser clarament més pàl·lid, més groguenc o vermellós i tindre menys ratlles fosques. El patró del seu plomatge és més apagat i menys contrastat en relació també a aquelles altres espècies. Així mateix, és una mica més gros que B. b. omissus i clarament més gran que B. b. nikolskii.[113]
  • Bubo bubo turcomanus (Eversmann, 1835)[118][83][119] habita des del curs inferior del riu Volga i el riu Ural fins al Kazakhstan, el nord-oest de la Xina i l'oest de Mongòlia.[81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tarimensis.[85]L'envergadura alar del mascle és de 440-470 mm i la de la femella 445-512.[85] El seu color general és pàl·lid amb el patró fosc de les parts inferiors i superiors més clar i més trencat que el de Bubo bubo interpositus. El patró longitudinal fosc de les àrees inferiors no arriba a cobrir el ventre.[89] És similar a Bubo bubo hemachalanus, tot i que més grisenc.[85]
  • B. bubo ussuriensis (Poliakov, 1915).[120][83][121] habita des del sud-est de Sibèria fins a l'est de Mongòlia, el nord-est de la Xina, l'illa de Sakhalín, el nord de l'illa de Hokkaido (Japó) i el sud de les illes Kurils.[81][86] És més fosc al dors que Bubo b. jakutensis i amb una tonalitat més ocràcia a les àrees inferiors. L'envergadura alar dels mascles és de 430-475 mm i la de les femelles de 460-502.[85] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo borissowi.[85]
  • Bubo bubo yenisseensis (Buturlin, 1911)[122][83][123] que habita des del centre de Sibèria fins al nord de Mongòlia, incloent-hi el riu Obi, el llac Baikal i el massís de l'Altai.[85][81][86]És més fosc, més gris i amb un color de fons més groguenc que Bubo bubo sibiricus. L'envergadura alar del mascle és de 435-470 mm i la de la femella 473-518.[85] El patró fosc de les parts superiors (cap, esquena i espatlles) ocupa menys superfície que el color de fons general.[89]

Galeria

modifica

Referències

modifica
  1. «Duc eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 12 desembre 2022 (català)
  2. «Duc eurasiàtic». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Duc eurasiàtic». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  4. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «dugo». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  5. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «dúgol». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  6. «gaúsl». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  7. «brúfol». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  8. «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 13.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2023. [Consulta: 17 gener 2023].
  9. del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 264. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  10. BirdLife International. «Eurasian Eagle-owl. Bubo bubo» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2022. [Consulta: 17 febrer 2023].
  11. IUCN (anglès)
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Sañé, Jaume, 2009. Conèixer els ocells. Pàgina 91. Col·lecció: Conèixer, Sèrie Éssers vius, núm. 1. Cossetània Edicions. Valls. ISBN 9788497914482
  13. Mysterud, I. & Dunker, H., 1982. Food and nesting ecology of the Eagle Owl, Bubo bubo (L), in four neighbouring territories in southern Norway. Swedish Wildlife Research, Viltrevy 12.
  14. Muñoz, R., 2001. Primer censo de Búho Real Bubo bubo en los términos de Requena y Chera. El Serenet, 5.
  15. Choussy, D., 1971. Étude d'une population de grands-ducs Bubo bubo dans le Massif Central. Nos Oiseaux, 31: 37±56.
  16. Coche, G., 1999. Statut et éléments de biologie du grand-duc d'Europe Bubo bubo dans le département de l'Ardéche. Alauda, 67: 319±322
  17. Conselleria de Territori i Habitatge, 2005. Catálogo de los vertebrados valencianos. Conselleria de Territori i Habitatge. Generalitat Valenciana, València.
  18. 18,0 18,1 Leditznig, C., 1992. Telemetric studies in the eagle owl (Bubo bubo) in the foreland of the Alps in Lower Austria – methods and first results. Egretta, 35: 69-72.
  19. León, M., Lacalle, J.A., Pérez, E., Martínez, J.E. & Calvo, J.F., 2008. Ecología del Búho real (Bubo bubo) en el Sureste de la Región de Murcia. Distribución, ocupación territorial, parámetros reproductores, dieta y mortalidad. Actas XIX Congreso Español de Ornitología. Santander
  20. Martínez, J.E., Sánchez, M.A., Carmona, D., Sánchez, J.A., Ortuño, A. & Martínez, R., 1992. The Ecology and Conservation of the Eagle Owl Bubo bubo in Murcia, south‐east Spain. A: Galbraith, C.A., Taylor, I.R. & Percival, S. (Eds). The Ecology and Conservation of European Owls. J.N.C.C. Peterborough.
  21. Martínez de Lecea, F., Illana, A., Hernando, A., Paniagua, D. & Echegaray, J., 2008. Estatus y evolución de la distribución del búho real (Bubo bubo, Linnaeus, 1758) en Álava (País Vasco, norte de España). Estudios del Museo de Ciencias Naturales de Álava, 22: 143-147
  22. Mosimann, P. & Haller, H., 1999. Uhu/Grand-duc d'Europe Bubo bubo. Pàgs.: 278-279. A: H. Schmidt, R. Luder, B. Naef-Daenzer, R. Graf & N. Zbinden (Eds.). Atlas des Oiseaux Nicheurs de Suisse/Vertbreitungatlas der Brutvogel der Schweitz. Sempach: Scheizerische Vogelwarte.
  23. Penteriani, V. & Pinchera, F., 1990. Census of a population of eagle owl Bubo bubo in the central Apennines, Abruzzi, Italy. Rivista Italiana di Ornithologia, 60: 119-128.
  24. Simeonov, S., Milchev, B. & Boev, Z., 1998. Study of the eagle owl (Bubo bubo L.) (Aves: Strigiformes) in the Strandzha Mountain (SE Bulgaria). Food spectrum and trophic specialization. Acta Zoologica Bulgaria, 50: 87-100.
  25. Garrido Guil, Hector, 1996. Aves de las Marismas del Odiel y su Entorno. Pg. 384. Madrid.
  26. Juana, Eduardo i Juan M. Varela, 2000. Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx. Barcelona
  27. Fernández, J. M., 1993. El Búho real en Alava. Sustraia, 29: 68-69.
  28. 28,0 28,1 ARKive Arxivat 2013-08-06 a Wayback Machine. (anglès)
  29. 29,0 29,1 Walters, Michael, 1994. Huevos de aves: guía visual de más de 500 especies de aves de todo el mundoPàg. 131. Ediciones Omega, S. A. Barcelona. 256 pàgines. ISBN 8428209863
  30. ICO.SIOC: servidor d'informació ornitològica de Catalunya. ICO, 2012. Barcelona
  31. Beneyto, A. i Borau, A., 1996. El Búho Real (Bubo bubo) en Cataluña (N.E. España). A: Muntaner, J. & Mayol, J. (Eds.): Biología y Conservación de las Rapaces Mediterráneas, 1994: 477-483. Monografía núm. 4. Madrid: SEO/BirdLife.
  32. Real, J., 1984. Duc Bubo bubo. A: Muntaner, J., Ferrer, X. & Martínez-Vilalta, A. (Eds.): Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra: 134-135. Barcelona: Ketres Editora.
  33. Solé, J., Baucells, J. i Real, J., 2004. Duc Bubo bubo. A: Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, Ll. & Herrando, S. (Eds.): Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002: 288-289. Barcelona: Lynx Edicions.
  34. Hagemeijer, E. J. M. i Blair, M. J. (Eds.), 1997. The EBBC Atlas of European breeding birds: their distribution and abundance. Londres: T. & A.D. Poyser.
  35. UICN (anglès)
  36. Fajardo, I. i G. Babiloni, 1996. Estado de conservación de las rapaces nocturnas (O. Estrigiformes) en el Mediterráneo Occidental. A: J. Muntaner i J. Mayol (Eds): Biología y Conservación de las Rapaces Mediterráneas, 1994: 145-156. Monografia núm. 4. SEO/Birdlife. Madrid
  37. Cramp, S. (ed.), 1985. The Birds of the Western Palearctic. Vol. 4. Oxford University Press
  38. Antoni Margalida i Ivan Afonso Jordana, Situació i distribució del duc a l'àmbit del Parc Natural de l'Alt Pirineu Arxivat 2014-04-08 a Wayback Machine.. 2005. Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge
  39. 39,0 39,1 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010. ISBN 978-84-96553-54-5. 
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 Maluquer i Sostres, Joaquim, Conèixer i estimar els ocells, pàg. 82, 2008. Barcelona: Raval Edicions. ISBN 9788498090536
  41. Birdlife International, 2004. Birds in Europe: population estimates, trends and conservation status. Cambridge, Regne Unit
  42. Laboratorio Virtual Ibercaja Arxivat 2014-02-25 a Wayback Machine. (castellà)
  43. apliense.xtec.cat (català)
  44. El duc (Bubo bubo) al Parc natural dels Ports[Enllaç no actiu] (català)
  45. Lengagne, T., 2001. Tmeporal stability in the individual features in the calls of eagle owls (Bubo bubo). Behaviour 138: 1407-1419.
  46. Martínez, J.A. & Zuberogoitia, I., 2002. Factors affecting the vocal behaviour of Eagle Owls (Bubo bubo): effects of sex and territorial status. Ardeola, 49: 1-9.
  47. Penteriani V., 2002. Variation in the function of the eagle owl vocal behaviour: territorial defence and intra-pair communication? Ethology, Ecology and Evolution, 14: 275-281.
  48. Catchpole, C.K., 1982. The evolution of bird sounds in relation to mating and spacing behavior. A: Kroodsma, D.E. & Miller, E.H. (eds). Acoustic Communication in Birds: 297–319. Nova York: Academic Press.
  49. Penteriani, V., The eagle owl. Calderini-Edagricole. 1996. Bolonya,Itàlia
  50. Martínez, J.A., Serrano, D. & Zuberogoitia, I., Predictive models of habitat preferences for the Eurasian Eagle owl Bubo bubo: a multi-scale approach. Ecography, 2003. 26: 21-28.
  51. Estimación del número de territorios ocupados por el búho real (Bubo bubo) en la Rioja Alavesa (castellà)
  52. Zamorano, E.; Palomo, L. J.; Antúnez, A.; Vargas, J. M., Criterios de predación selectiva de Bubo bubo y Tyto alba sobre Rattus. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 1986. 33 (1-2): 3-9.
  53. Donazar, J. A.; Castien, E., Predación del búho real (Bubo bubo) sobre la perdiz roja (Alectoris rufa): Selección de edad y sexo. Doñana. Acta vertebrata, 1989. 16 (2): 219-225.
  54. Lalueza i Fox, Jordi, El llibre dels ocells de Catalunya. pàgines 67-68. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987. ISBN 843150434X
  55. Hiraldo, F., Andrada, J. i Parreño, F. F., Diet of the Eagle Owl (Bubo bubo) in Mediterranean Spain. Doñana, Acta Vertebrata 1975. 2: 161-177.
  56. Pérez-Mellado, V., Alimentación del Búho Real (Bubo bubo, L.) en España Central. Ardeola 1980. 25: 93-112.
  57. 57,0 57,1 The Peregrine Fund Arxivat 2012-04-15 a Wayback Machine. (anglès)
  58. Fernández Llario, P.; Hidalgo de Trucios, S. J., 1995. Importancia de presas con limitaciones físicas en la dieta del búho real Bubo bubo. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 42 (2): 205-207.
  59. Ponazar, J. A., 1988. Variaciones en la alimentación entre adultos reproductores y pollos en el búho real (Bubo bubo). Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 35 (2): 278-284.
  60. Serrano, D., 2000. Consumo de cadáveres de pollos de granja por el búho real Bubo bubo. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 47 (1): 101-103.
  61. Bayle, P. Orsini, P. & Boutin J., 1987. Variations du régime alimentaire du Hibou grand-duc (Bubo bubo) en période de reproduction en Basse-Provence. Rev. Fr. Orn. 57: 23-31.
  62. Herrera, C. M. & Hiraldo F., 1976. Food niche and trophic relationship among European owls. Ornis Scandinavica, 7: 29±41.
  63. Obuch, J. & Rybin, S. N., Food of the eagle owl (Bubo bubo Zaissanensis Chachlov) in southern Kirghizia (Osh district). Folia Zoologica, 1993. 42: 19-31.
  64. Schoener, T. W., 1971. Theory of feeding strategies. Annual Review of Ecology and Systematics, 2: 369-404.
  65. 65,0 65,1 Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (castellà)
  66. Penteriani, V., Delgado, M.M., Maggio, C., Aradis, A. i Sergio, F., Development of chicks and predispersal behaviour of young in the eagle owl Bubo bubo. Ibis, 2005. 147: 155-168.
  67. 67,0 67,1 67,2 Del Hoyo, J., Elliott, A. i Sargatal, J., 1999. Handbook of the Birds of the World. Vol. 5: Barn-Owls to Hummingbirds. Lynx Edicions, Barcelona
  68. Martínez, J. E.; Calvo, J. F., Selección de hábitat de nidificación por el Búho Real Bubo bubo en ambientes mediterráneos semiáridos. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 2000. 47 (2): 215-220
  69. Bergier, P. & Badan, O., 1979. Compléments sur la reproduction du grand-duc Bubo bubo en Provence. Alauda, 47: 271±275.
  70. Marchesi, L., Sergio, F. & Pedrini, P., Cost and benefits of breeding in human altered landscapes for the Eagle owl Bubo bubo. Ibis, 2002. 144: 164-177
  71. Martínez, J.A., Martínez, J.E., Mañosa, S., Zuberogoitia, I. i Calvo, J.F., How to manage human-induced mortality in the Eagle Owl Bubo bubo. Bird Conservation International, 2006. 16: 265-278.
  72. Sergio, F., Marchesi, L., Pedrini, P., Ferrer, M. i Penteriani, V., Electrocution alters the distribution and density of a top predator, the eagle owl Bubo bubo. J. Appl. Ecol. 2004. 41: 836–845.
  73. Rubolini, D., Gustin, M., Bogliani, G. i Garavaglia, R., Birds and powerlines in Italy: an assessment. Bird Conserv. Int. 2005. 15: 131–145.
  74. Powerlines pose a threat to Italian birds Arxivat 2012-07-17 a Wayback Machine. (anglès)
  75. Martínez, J.A. & Zuberogoitia, I., 2001. The response of the Eagle Owl (Bubo bubo) to an outbreak of the rabbit haemorrhagic disease. Journal of Ornithology, 142: 204–211
  76. Calvete, C., Estrada, R., Angulo, E. & Cabezas‐Ruiz, S., 2004. Habitat factors related to wild rabbit conservation in agricultural landscape. Landscape Ecology, 19: 531‐542.
  77. Martínez, J. A., A. Izquierdo, J. Izquierdo i G. López, 1996. Causas de mortalidad de las rapaces nocturnas en la Comunidad Valenciana. Quercus, 126: 18-19.
  78. González, J. L.; Lobon Cervia, J.; González, L. M.; Palacios, F., Datos sobre la evolución de la mortalidad no natural de búho real (Bubo bubo, L., 1758) en España durante el periodo 1972-1980. Boletín de la Estación Central de Ecología, 1980. 9 (17): 63-66.
  79. UICN (anglès)
  80. The Owl Pages (anglès)
  81. 81,00 81,01 81,02 81,03 81,04 81,05 81,06 81,07 81,08 81,09 81,10 81,11 81,12 81,13 Avibirds[Enllaç no actiu] (anglès)
  82. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  83. 83,00 83,01 83,02 83,03 83,04 83,05 83,06 83,07 83,08 83,09 83,10 83,11 83,12 83,13 uBio (anglès)
  84. Animal Diversity Web (anglès)
  85. 85,00 85,01 85,02 85,03 85,04 85,05 85,06 85,07 85,08 85,09 85,10 85,11 85,12 85,13 85,14 85,15 85,16 85,17 85,18 85,19 85,20 85,21 85,22 85,23 85,24 Claus König; Friedhelm Weick; Jan-Hendrik Becking, Owls: A Guide to the Owls of the World. Pàg. 324. 1999, Yale University Press. ISBN 9780300079203
  86. 86,00 86,01 86,02 86,03 86,04 86,05 86,06 86,07 86,08 86,09 86,10 86,11 AviBase (anglès)
  87. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  88. Animal Diversity Web (anglès)
  89. 89,0 89,1 89,2 89,3 "Птицы Казахстана", vol. 2. "Наука". Алма-Ата, 1962. Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005
  90. Rufino, R. (ed.), Atlas das Aves que Nidificam em Portugal. Continental. CEMPA. 1989, Lisboa
  91. Purroy, F. J. (coord.), Atlas de las aves de España. Lynx Edicions. 1997, Barcelona
  92. Brinzal - Centro de recuperación de rapaces nocturnas Arxivat 2012-03-20 a Wayback Machine. (castellà)
  93. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
  94. Animal Diversity Web (anglès)
  95. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  96. Animal Diversity Web (anglès)
  97. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  98. Animal Diversity Web (anglès)
  99. Israeli Birds Stamps (anglès)
  100. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  101. Animal Diversity Web (anglès)
  102. 102,0 102,1 Birds in Bulgaria (anglès)
  103. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  104. Animal Diversity Web (anglès)
  105. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  106. Animal Diversity Web (anglès)
  107. «"Птицы Казахстана", vol. 2. "Наука". Алма-Ата, 1962. Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005». Arxivat de l'original el 2014-02-20. [Consulta: 29 març 2014].
  108. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  109. Animal Diversity Web (anglès)
  110. "Птицы Казахстана", vol 2. "Наука". Almati, 1962, Э.И.Гаврилов. "Фауна и распространение птиц Казахстана". Алматы, 1999. Gavrilov E. I., Gavrilov A. E. "The Birds of Kazakhstan". Almati, 2005
  111. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  112. Animal Diversity Web (anglès)
  113. Charles Vaurie. Systematic Notes on Palearctic Birds. Núm. 52. Supplementary Notes on Bubo bubo. American Museum Novitates. Núm. 2132. 12 d'abril de 1963, Museu Americà d'Història Natural. Pàgs. 6 i 7. «Enllaç». Arxivat de l'original el 2014-02-22. [Consulta: 29 març 2014].
  114. Bianchi, 1906. Bulletin of the British Ornithologists' Club, 16, pàg. 69.
  115. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  116. Animal Diversity Web (anglès)
  117. 117,0 117,1 117,2 117,3 117,4 AVIS - IBIS (Avian Information System - Indian Biodiversity Information System) v. 1.0. (2010)[Enllaç no actiu] (anglès)
  118. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  119. Animal Diversity Web (anglès)
  120. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  121. Animal Diversity Web (anglès)
  122. «Bubo bubo». Catalogue of Life. (anglès)
  123. Animal Diversity Web (anglès)

Bibliografia

modifica
  • Dickinson, E. C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
  • Harrison, Colin, 1991. Guía de Campo de los nidos, huevos y polluelos de las aves de España y de Europa. Pàg. 234. Ed. Omega, Barcelona.
  • Martínez-Climent, José Antonio i Zuberogoitia Arroyo, Íñigo, 2002. Búho real (Bubo bubo). A: Rapaces Nocturnas. Guía para la determinación de la edad y el sexo en las Estrigiformes ibéricas. Pàgs. 76-86. Monticola Ed. Madrid. ISBN 8493000051.
  • Martínez-Climent, José Antonio i Zuberogoitia Arroyo, Íñigo, 2003. Búho real (Bubo bubo). A: del Moral Gónzalez, Juan Carlos. Atlas de las aves reproductoras de España. Pàgs. 316-317. Dirección General de Conservación de la Naturaleza - Sociedad Española de Ornitología.Madrid.
  • Mikkola, H., 1995. Rapaces nocturnas de Europa. Lleida: Editorial Perfils.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C. G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres.
  • Penteriani, V., Gallardo, M. & Cazassus, H., 2002. Conspecific density biases passive auditory surveys. Journal of Field Ornithology, 73: 387-391.
  • Santos, I.; Sanz, C., 2000. Búho real (Bubo bubo). Revista de los Ministerios de Fomento y Medio Ambiente, (486): 77-78.
  • Sergio, F., Newton, I., Marchesi, L. & Pedrini, P., 2006. Ecologically justified charisma: preservation of top predators delivers biodiversity conservation. Journal of Applied Ecology, 43 (6): 1049-1055.
  • Solé, J., 2000. Depredaciones de zorro Vulpes vulpes sobre búho real Bubo bubo en un área del litoral ibérico. Ardeola. Revista ibérica de ornitología, 47 (1): 97-99.
  • Sutherland, W. J., 1996. Ecological census techniques. A handbook. Cambridge University Press, Cambridge, la Gran Bretanya.
  • Svensson, Lars i Grant, Peter J., (2001). Guía de aves. La guía de campo de aves de España y de Europa más completa. Pàg. 206. Ed. Omega, Barcelona.
  • Zuberogoitia, I. i Campos, L. F., 1997. Intensive census of nocturnal raptors in Biscay. Munibe, 49: 117-127.
  • Zuberogoitia, I. i Campos, L. F., 1998. Censusing owls in large areas: a comparison between methods. Ardeola 45: 47-53.

Enllaços externs

modifica