Viquipèdia

Casa de l'Ardiaca

La casa de l'Ardiaca o ca l'Ardiaca, es troba al carrer de Santa Llúcia, 1-3, de Barcelona, a tocar de la Catedral, i està catalogada com a bé cultural d'interès nacional.[1][2] És la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa de l'Ardiaca
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Part deMuralla romana de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle XV
segle XVI Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicgòtic tardà Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSanta Llúcia, 1-3 i Pla de la Seu, 1 i Bisbe, 12 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 32″ E / 41.384042°N,2.175575°E / 41.384042; 2.175575
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Codi BCIN47-MH Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0000304 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC51 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1208 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Propietat deAjuntament de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
OcupantArxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

Història i descripció

modifica

L'antiga residència dels ardiaques majors de la seu, que estava assentada des del segle xii sobre dues torres de la muralla romana unides per un pont, fou transformada per l'ardiaca Lluís Desplà i d'Oms en un palauet gòtico-renaixentista (1479-c.1514).[1] Els trets renaixentistes es redueixen a alguns elements decoratius, en particular el portal d'entrada, fet «a la romana» (1510-c.1514).[1] La casa del Degà, annexa a l'anterior, fou modificada el 1420 en ampliar-se el pla de la Seu.[1] La façana que hi dona fou remodelada a partir del 1548 per disposició del degà Jaume Estela. Poc després, el 1559, es va fer una façana nova al carrer de Santa Llúcia, així com el pati i l'escala actuals.[1]

Els dos edificis van ser adquirits el 1870 per Josep Altimira i Reniu, que n'encarregà la reforma a l'arquitecte Josep Garriga i Garriga. La remodelació comportà la unificació de les dues cases i la construcció del pati porxat actual (prolongant les arcades originals pel costat de la tanca del carrer de Santa Llúcia), amb el seu brollador central, fet a partir de les baranes del pou originari.[1] El conjunt resultant presenta tres cossos disposats entorn d'un pati, en una atípica estructura en «U», motivada per la irregularitat del solar, i respon encara a una concepció típicament gòtica.[1] El cost de les obres va ascendir a unes 150.000 pessetes,[3] i el 1873, Laureà Arango i Portús[4] li va prestar 100.000.[3] A la dècada següent, Altimira va tenir problemes econòmics i el 1887, la propietat va ser posada en subhasta[5] i adjudicada al mateix Arango.[6] Aquest morí el 1892,[7] i aquell mateix any, l'escriptura de venda es va formalitzar a nom de la seva germana Josepa.[3][8]

El 1895 s'hi instal·là el Col·legi d'Advocats de Barcelona, que n'encarregà la reforma a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner.[9] Entre les seves intervencions hi ha la bústia de marbre al costat del portal,[1][2][8] actualment inclosa a l'inventari dels Petits paisatges de Barcelona.[10] Conté set fulles d'heura, que simbolitzen la burocràcia, cinc orenetes al vol, que representen la rapidesa que hauria de tenir la Justícia, i una tortuga, símbol de la seva lentitud; i, finalment, l'escut del Col·legi d'Advocats.[11]

 
Bústia modernista de Domènech i Montaner

Josepa Arango va morir el 1919,[4] i el seu hereu de confiança Sebastià Puig i Puig vengué la propietat a l'Ajuntament de Barcelona.[12][13] Finalment, el Col·legi d'Advocats (a qui Puig l'havia ofert per 500.000 pessetes) la desocupà a finals del 1921. Abans, però, el 13 d'abril d'aquest any, es va ensorrar el terrat de la torre de l'antic Portal del Bisbe, destruïnt la cambra neoàrab que Altimira hi havia fet construir.[13]

El director Agustí Duran i Sanpere i l'arquitecte municipal Josep Goday treballaren conjuntament per a adequar-la com a seu del nou Arxiu Històric de la Ciutat.[13] Goday modificà els interiors, aixecà la casa del Degà fins a anivellar-la amb la resta de l'edifici, i estengué la galeria d'arcs rebaixats de la casa de l'Ardiaca a tot el conjunt. També hi incorporà un nou repertori de finestres i d'altres materials del segle xvi, procedents d'edificis enderrocats.[14]

El 1924, amb les obres paralitzades, la Casa de l'Ardiaca fou declarada monument històricoartístic amb l'informe favorable de la Reial Acadèmia de la Història i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran.[15] Finalment, el llegat d'Agustí Massana, que hi deposità la seva biblioteca, permeté acabar la major part de les obres a finals del 1927.[16] Entre 1932 i 1935, als baixos s'hi instal·là l'Escola Massana, i el soterrani va ser ocupat per un magatzem d materials de construcció fins a finals dels anys 1950.[17]

El 1952, la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional va motivar l'arrasament del pla de la Seu en uns 60 cm, amb l'objectiu de suprimir dos esglaons de les escales per tal de donar una major visualitat a la façana de la Catedral.[18] Aquell mateix any, els arquitectes Adolf Florensa i Joaquim de Ros i de Ramis van presentar el projecte de restauració de la façana de la Casa del Degà.[19] Van obrir un portal adovellat als baixos; van transformar tres dels balcons del principal en un de corregut, i un altre en finestra; i a l'últim pis s'hi construí una galeria d'arcs conopials com les del pati.[20] Durant l'any 1957, es va procedir a finalitzar l'enderroc de les darreres cases del carrer de la Corribia, posant al descobert dos trams exteriors de la muralla romana, que van ser objecte d'una intervenció dirigida per Florensa, que els convertí en façanes amb balcons, finestres i una galeria d'arcs de mig punt.[21][22]

Entre els anys 1991 i 1998, l'edifici va ser rehabilitat pels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech, que van actuar sobre les intervencions dels anys 1950.[23]

Galeria d'imatges

modifica
  •  
    Escala al primer pis
  •  
    Galeria superior als voltants de 1920
  •  
    Detall d'una finestra
  •  
    Façana del carrer de Santa Llúcia, amb la palmera del pati sobresortint per dalt
  •  
    La font del pati guarnida de flors per Corpus, amb l'ou com balla
  •  
    Nous murs de Ca l'Ardiaca entre les torres de la muralla romana
  •  
    Arrencada de l'aqüeducte i fornícula de Sant Roc

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Casa de l'Ardiaca». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Cases de l'Ardiaca i del Degà». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 167.
  4. ↑ 4,0 4,1 «11629 Sagrat Cor 2012». Arxiu Històric del Poblenou.
  5. ↑ Diario de Barcelona (edición mañana), 10-12-1887, p. 14705. 
  6. ↑ Jurisprudencia civil: colección completa de las sentencias dictadas por el Tribunal Supremo, tomo 68, 1891, p. 286-288. 
  7. ↑ La Publicidad, 28-01-1892, p. 1. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Anuario-Riera, 1896, p. 432. 
  9. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 167-168.
  10. ↑ «Petits paisatges». BCNPAISATGE p. 40. Ajuntament de Barcelona.
  11. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 168.
  12. ↑ Segundo inventario general de los bienes patrimoniales de la ciudad de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1930, p. 66. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 179.
  14. ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  15. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 183.
  16. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 185-187.
  17. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 188-189.
  18. ↑ Duran i Sanpere1enllçautor=Agustí Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història. La formació d'una gran ciutat. Barcelona: Curial, 1972, p. 45 (Documents de Cultura, 2). 
  19. ↑ AMCB, Q147 Servei de Patrimoni 6235/1952.
  20. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 210-212.
  21. ↑ «Casa de l'Ardiaca». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  22. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 212-217.
  23. ↑ Caballé i Gonzàlez, 2018, p. 227-238.

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de l'Ardiaca
  • «Casa de l'Ardiaca». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  • «Bústia de la Casa de l'Ardiaca». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  • «Casa del Degà». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  • «Casa de l’Ardiaca». Barcelona entre muralles. Francesc Font.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa_de_l'Ardiaca&oldid=34089790»