Borrell II
Borrell II (Barcelona, 927 - Castellciutat,[1] 992 o 993) fou comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992 o 993) i comte d'Urgell (948-992 o 993). Fou el segon Borrell de Barcelona perquè el seu oncle Guifré II de Barcelona també tenia el nom de Borrell. Actualment es tendeix a pensar que la seva mort es va esdevenir l'any 993 (el seu testament s'ha datat el 24 de setembre de 993).
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 927  Barcelona | ||
| Mort | 30 setembre 993 (65/66 anys) Castellciutat (Alt Urgell) | ||
 Comte de Barcelona | |||
| 31 octubre 966 – 30 setembre 992 – Ramon Borrell → | |||
.svg){kind=small} Comte d'Urgell | |||
| 948 – 30 setembre 992 ← Sunifred II d'Urgell – Ermengol I d'Urgell → | |||
| Comte de Barcelona | |||
| 947 – 31 octubre 966 ← Sunyer I Juntament amb: Miró I de Barcelona | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Altres | |||
| Títol | Comte d'Urgell (948–992) Comte d'Osona (947–992) Comte de Girona (947–992) Comte de Barcelona (947–992) | ||
| Família | Casal de Barcelona | ||
| Cònjuge | Aimeruda d'Alvèrnia (980–) Letgarda de Tolosa (968–978), mort del cònjuge | ||
| Fills | Ermengarda de Barcelona (  ) Letgarda de TolosaRiquilda de Barcelona ( ) Letgarda de TolosaRamon Borrell ( ) Letgarda de TolosaErmengol I d'Urgell ( ) Letgarda de Tolosa | ||
| Pares | Sunyer I i Riquilda de Tolosa | ||
| Germans | Miró I de Barcelona Adelaida de Barcelona Ermengol I d'Osona | ||
Destacà per negar-se a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès Hug Capet després que aquest es negués a ajudar-lo, per la qual cosa els comtats anteriorment mencionats passaren a ser independents de facto.
Família
modificaFill del comte de Barcelona Sunyer I i de la seva segona muller, Riquilda de Tolosa.
El 968 Borrell II es va casar amb Letgarda de Tolosa, filla del duc d'Aquitània Ramon III. Van tenir 2 fills i 2 filles:
- Ramon Borrell (972-1017), comte de Barcelona, casat amb Ermessenda de Carcassona.
- Ermengol I d'Urgell (975-1011), comte d'Urgell
- Ermengarda de Barcelona (c.980-1030),[2] casada amb el vescomte Geribert de Barcelona
- Riquilda de Barcelona (? -1041), casada amb el vescomte Udalard I de Barcelona
Després de la mort de Letgarda es va tornar a casar, vers el 980, amb Aimeruda d'Alvèrnia, filla del comte d'Alvèrnia Raimon d'Alvèrnia.
Vida política
modificaAl contrari que el seu pare, va ser un comte molt més diplomàtic que no pas militar. Va procurar mantenir sempre relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els francs, al nord i els musulmans, al sud. L'any 950 va intercanviar ambaixades amb Còrdova (centre del poder musulmà), entrevistant-se amb el califa Abd ar-Rahmàn III.[1]
L'any 966, després d'haver-se reiniciat les hostilitats amb el califat musulmà per iniciativa dels comtes cristians, Borrell II va trencar la fidelitat deguda al rei franc, en trobar-se cada cop més allunyat d'ell, i va prestar obediència i vassallatge al Califa cordovés Al-Hàkam II, fill d'Abd ar-Rahmàn III.[1]
Va ser un protector de les ciències i la cultura. Invità el famós monjo Gerbert d'Orlhac, que uns anys més tard arribaria a Papa amb el nom de Silvestre II, a residir al comtat, perquè ampliés estudis.
L'intent de restauració de l'arxidiòcesi de la Tarraconense
modificaEl bisbe de Vic Ató i Borrell volien que l'Església restituís la província episcopal Tarraconense per tal d'agrupar les diòcesis catalanes de manera separada de l'arquebisbat de Narbona, d'on depenien en aquell moment.[3][4] L'operació tenia una clara intencionalitat política, ja que un arquebisbat català estaria sota la influència directa dels comtes de Barcelona, i això realçaria encara més el seu poder respecte als altres comtats catalans i de la resta de la Septimània.[5] Ja feia temps que el context tant polític com social de la vida catalana cada vegada s'allunyava més del domini franc de la Francia Occidentalis.[5] La reivindicació dels dos magnats era concretament sobre les diòcesis d'Elna, Vic, Barcelona, Girona i Urgell, i Tarragona quedava pendent de la seva futura conquesta.[3]
Per aquest motiu el 970 van viatjar els dos a Roma per entrevistar-se amb el Papa Joan XIII, qui va aprovar el projecte el 971 nomenant Ató com a primer arquebisbe de Vic,[3] i promulgant 5 butlles a la vegada.[4]
Però el projecte va acabar a causa de l'assassinat d'Ató poc després de tornar de Roma, el 971 (o fins i tot el 972).[4] Tot i que es desconeix l'autoria del fet, amb tota probabilitat fou una acció dels contraris de la independència eclesiàstica i l'augment del poder barceloní.[3][5] En qualsevol cas, després d'Ató, Vic tornà a tenir tan sols un bisbe, Fruià, el qual fou nomenat seguint el procediment tradicional: consagrant-se bisbe de Vic a Narbona i després demanant a Roma la confirmació de la seva elecció.[5]
Ràtzies d'Almansor
modificaMalgrat tot els seus esforços, sota el seu mandat els territoris de la Gòtia van sofrir greus atacs del cabdill andalusí Al-Mansur, successor d'Hàkam II: en la campanya del 982 va conquerir el castell de Munt Fariq (el Castell del Far)[6] de camí a Girona. De retorn va conquerir Òdena (Wutina).
En una nova expedició el 984 de retorn de Sepúlveda va passar pel comtat de Barcelona. Almansor va arrasar Barcelona, molts dels seus habitants van ser fets presoners i els monestirs de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les van ser atacats,[1] el 6 de juliol de 985 en una important ràtzia[7] després de derrotar Borrell a la batalla de Rovirans o Matabous[8]
Trencament del pacte de vassallatge amb el rei de França i independència del comtat de Barcelona
modificaLes peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun. A conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de facto dels territoris sota el seu poder tot i que, jurídicament, no se sancionaria aquesta situació fins al Tractat de Corbeil, signat l'any 1258 entre Jaume I el Conqueridor i Lluís IX de França.[1]
Títols i successors
modificaL'any 947, en retirar-se el seu pare a la vida monacal, va accedir al govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona conjuntament amb el seu germà Miró[9] compartint aquesta tasca fins a l'any 966 en que Miró va morir i governant aleshores en solitari. El 948 va heretar el comtat d'Urgell en morir el seu oncle Sunifred II d'Urgell sense descendència.[1] A partir del 986 va compartir el govern amb els seus fills Ramon Borrell i Ermengol, que van començar a governar sols a partir de 30 de setembre de 993, dia en què Borrell II morí.
A part dels títols comtals hereditaris, emprava els títols honorífics de marquès i duc de la Gòtia,[10] dux Gothicae (Borrelli ducis Gothicae) (971),[11] així com el títol de "príncep de Gothlandia" amb connotacions de sobirania (972).[12] Quan arribà el decisiu any 987, quan Borrell II demanà auxili al rei franc Hug Capet per valer el pacte de vassallatge, el cronista de la cort franca Richer el qualificà de duc de la Hispània Citerior, un títol que Borrell II mai no utilitzà per a si mateix; davant la ineficàcia de l'auxili franc el pacte de vassallatge quedà trencat. Vers el març del 988 Borrell II s'intitulava gratia Dei hibereo duci atque marchiso («per la gràcia de Déu duc ibèric i marquès») i hom no coneix cap precepte reial franc per a la Gòtia posterior al 986.[10] Això no obstant però, en tots els documents de la Gòtia es continuaran datant els documents oficials per la data del regnat dels reis francs —i no per l'Era Hispànica—, una pràctica que continuaria fins que el llinatge dels comtes de Barcelona esdevingueren reis d'Aragó.
- A 28 de juliol del 960: Ego Borrellus gratia Dei chomes et marchio[13]
- A 23 d'abril del 986: Sig num Borrellus, gratia Dei commes et marchio[14]
- A 20 de desembre del 986: Ego Borrello, comite [..] Borrello, comite, marchione,, qui ista comutacione firma [15]
- A 10 de març del 988: Ego Borrello, gratia Dei, hibereo duci atque marchiso [..] Borrello, gratia Dei comes marachiso[15]
Borrell II Naixement: 927 Mort: 992
| ||
| Títols | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Sunyer I de Barcelona (pare) |
Comte de Barcelona (Llista de comtes de Barcelona) Comtat de Barcelona, Comtat de Girona, Comtat d'Osona, Comtat de Manresa (947–992) |
Succeït per: Ramon Borrell I de Barcelona (fill) |
| Precedit per: Sunifred II d'Urgell (oncle) |
Comte d'Urgell (Llista de comtes d'Urgell) (948–992) |
Succeït per: Ermengol I d'Urgell "el de Còrdova" (fill) |
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Sobrequés i Callicó, Jaume; Morales i Montoya, Mercè. Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. Barcelona: Base, abril de 2011, p. 29-31. ISBN 9788415267249.
- ↑ Ruiz Domènec, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren. Barcelona: Fundació Noguera, 2006, pàg. 80. ISBN 84-9779-475-3 [Consulta: 5 febrer 2015]. Arxivat 2014-12-20 a Wayback Machine.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Mestre, 1998: p. 75, entrada: "Ató"
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Borrell II». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 B. de Riquer (dir.), 1998: p. 159
- ↑ Dolors Bramon El castell Vell de Llinars citat en una crònica àrab d'un autor anònim medieval magribí
- ↑ Gaspar Feliu i Montfort, La presa de Barcelona per Almansor: història i mitificació
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història, Volum 3. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p.230. ISBN 84-7826-361-6.
- ↑ Vilalta Aserra, Enric. A la marca extrema, en terra de solitud. L'Abadia de Montserrat, 2010, p.69. ISBN 8498833469.
- ↑ 10,0 10,1 «Borrell II». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Cataluña en sus orígenes. La Marca Hispánica, una frontera entre dos mundos.
- ↑ Fita Colomé, Fidel El principado de Cataluña. Razón de este nombre., Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902), pàg. 261.
- ↑ Arxiu Jaume I: El comte Borrell dona al seu fidel Isarn el castell de La Roqueta, en terme de Fontanet, comtat de Manresa
- ↑ Arxiu Jaume I: El comte Borrell atorga la carta de poblament del castell de Cardona
- ↑ 15,0 15,1 [1]
Bibliografia referenciada
modifica- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p. ISBN 84-297-3521-6.
- de Riquer i Permanyer, Borja (director). Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans Volum 2 La formació de la societat feudal segles VI-XII. Enciclopèdia Catalana, 1998, p. 426 p.. ISBN 84-7739-980-8.
Bibliografia
modifica- Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats: Com En Borrell, compte de Barchelona, hac bataylla ab sarrahins, e morí ... Arxivat 2012-02-20 a Wayback Machine.
- Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona: Qui tracta com en Borrell fou lo quart comte de Barcelona Arxivat 2012-02-20 a Wayback Machine.
- Manuel Rovira i Solà, Notes documentals sobre la presa de Barcelona per al-Mansur (985)
- Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona Del conde Borrel (aragonès)
- Crónica d'Aragón De Don Borrell conde quarto Arxivat 2009-06-07 a Wayback Machine. (castellà)
- «Borrell II». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
