Ammià Marcel·lí

Ammià Marcel·lí o Amià Marcel·lí (llatí: Ammianus Marcellinus) va ser un militar i historiador romà del segle iv, el darrer ciutadà que va escriure una història profana en llatí, Res Gestae.

Ammià Marcel·lí

Nom original	(la) Ammianus Marcellinus
Biografia
Naixement	c. 330 Antioquia de l'Orontes (Turquia)
Mort	c. 395 (64/65 anys) Roma
Religió	Politeisme
Activitat
Camp de treball	Historiografia
Ocupació	historiador, militar, escriptor, poeta
Període	Baix Imperi Romà
Carrera militar
Lleialtat	Imperi Romà d'Occident
Branca militar	Exèrcit romà tardà
Rang militar	soldat
Obra
Obres destacables (dècada del 380) Roman History (en)

Biografia

Muralles d'Amida, construïdes en temps de Constanci Clor, abans del setge que va viure Ammià Marcel·lí

Ammià era grec de naixement i nadiu d'Antioquia de Síria. De jove, va ser soldat i admès entre els protectores domestici, fet que prova que era de família distingida, ja que aquest cos només admetia joves nobles. Va estar al servei del general Ursicí (un dels més destacats generals de Constanci Clor), al qual va acompanyar en la campanya de l'any 350 per aplacar les revoltes dels jueus. El 354 va anar a la Gàl·lia seguint Ursicí, que va combatre a Silvà, acusat d'autoproclamar-se emperador. Resolt el conflicte, va tornar a l'Orient. En una ocasió que estava separat de la companyia d'Ursicí, es va refugiar a la ciutat d'Amida i just en aquell moment la ciutat va ser assetjada pel rei sassànida Sapor II. Va escapar amb vida pels pèls i sembla que llavors va deixar el servei del general definitivament, en el període de la desgràcia d'Ursicí, abans del 360. Després, va acompanyar l'emperador Julià l'Apòstata en la seva campanya contra els alamans i els sassànides. Va formar part de la retirada de Jovià. Era a Antioquia el 371 quan es va descobrir un complot de Teodor, el secretari de l'emperador, contra Valent i va ser testimoni de les tortures infligides als conspiradors. Llavors es va establir a Roma on va escriure la seva història.

No se sap quan va morir, però va ser després del 390, ja que la seva història parla del consolat de Neoterius, que ho va ser aquell any.

L'ambient religiós

Generalment, se l'ha descrit com un pagà que era tolerant amb els cristians. Segons Marcel·lí, el cristianisme era una religió senzilla que només demanava allò que era just i moderat. Quan condemnava les accions d'alguns cristians no ho feia per motiu de la seva fe sinó pels seus delictes. El període històric que li va tocar viure va estar marcat per llargs brots de violència sectària i dogmàtica de la nova fe permesa per l'estat, sovint amb conseqüències violentes (especialment l'arrianisme) i aquests conflictes de vegades semblaven indignes d'ell, tot i que era un territori en el qual no podia arriscar-se a anar molt lluny en la crítica, a causa de les connexions polítiques creixents i volàtils entre l'Església i el poder imperial. Així i tot, no va ser insensible a les faltes d'uns i d'altres, i en la seva Res Gestae va comentar que: «Cap bèstia salvatge és tan mortífera per als humans com molts cristians ho són entre ells.» També va criticar l'emperador Julià per estar massa aferrat als sacrificis pagans i pel seu edicte que prohibia als cristians dedicar-se a l'ensenyament.

Res Gestae

Edició de Res Gestae, del 1533

L'obra d'Ammià, Res Gestae, comença amb la pujada al tron de Nerva l'any 96, i arriba fins a la mort de Valent el 378, i això fa que sigui la continuació a l'obra de l'historiador Tàcit. Es creu que estava formada per 31 llibres, dels quals els 13 primers s'han perdut, tot i que l'historiador T. D. Barnes afirma que el conjunt original n'estava format per trenta-sis i en realitat en manquen divuit.

Els divuit que han sobreviscut cobreixen el període que va de l'any 353 al 378. Són uns textos de gran valor històric. Els fets que narren s'exposen de manera clara, comprensiva i, en general, imparcial, des del punt de vista d'un cronista que els va viure de prop. Igual que altres historiadors antics, Marcel·lí va tenir una agenda política i religiosa molt ocupada, cosa que va aprofitar per a poder narrar la història amb més detall; a més, era expert en retòrica i això es nota quan expressa el contrast entre els governs de Constanci II i Julià l'Apòstata.

Sembla, però, que la seva obra va patir molt a causa de les còpies manuscrites. A banda dels llibres que es van perdre, els que en resten presenten algunes llacunes. El manuscrit més antic que s'ha conservat i de què deriven gairebé totes les altres còpies, és un text carolingi del segle ix (catalogat amb el nom Vaticà lat. 1873, V), que el va fer un copista del monestir de Fulda a partir d'un exemplar que estava en males condicions de legibilitat. Una altra còpia de l'antic Res Gestae s'anomena Fragmenta Marbugensia, M, també del segle ix, fet al Regne dels francs i a la qual li van arrencar pàgines per utilitzar-les com a carpetes separadores en un llibre de comptabilitat del segle xv. Només van sobreviure sis pàgines del manuscrit M; però abans de desmuntar-lo, l'abat d'Hersfeld va prestar el manuscrit a Segismund Gelenius, que en va fer una còpia (la Froben, G). Les dates i la relació entre els exemplars V i M van ser tema de controvèrsia fins que, el 1936, R. P. Robinson va demostrar que el V era una còpia del M. Després d'això, Reynolds arriba a la conclusió següent: «M és un fragment de l'arquetip; hi ha senyals que evidencien un original anterior a l'arquetip».

El pas de manuscrit a la forma impresa només va anar una mica més bé. L'edició prínceps va sortir el 1474, impresa a Roma per Georg Sachsel i Bartholomaeus Golsch; es deia que s'havia fet a partir de la pitjor còpia i finalitzava de manera abrupta amb el llibre 26. En la següent impressió (Bolonya, 1517), els editors van omplir els buits amb conjectures. A Basilea, el 1518 se'n va fer una altra edició, copiada de la del 1474. No va ser fins al 1533 que els darrers cinc llibres no es van afegir a la impressió, la qual va encarregar Silvanus Otmar i va ser editada per Mariangelus Accursius. La primera impressió de l'època moderna, la va fer C. U. Clark (Berlín, 1910-1913).

Crítica

L'historiador britànic Edward Gibbon va opinar sobre Res Gestae dient que era «una guia acurada i fidedigna», ja que l'autor havia escrit la història del seu temps sense deixar-se emportar pels prejudicis i passions que normalment afecten els historiadors que són contemporanis als fet que narren. D'altra banda, també va criticar Marcel·lí per la seva manca d'estil literari: «La ploma seca i indistingible d'Ammià ha delineat les xifres sanguinàries amb precisió tediosa i desagradable». L'historiador austríac Ernst Stein va lloar Marcel·lí dient que era «el major geni literari que el món ha produït entre Tàcit i Dant».

Segons Kimberly Kagan, els seus relats de les batalles posen èmfasi en el que estaven experimentant els soldats, però a costa d'ignorar la visió global dels fets. Com a resultat d'això, es fa difícil per al lector entendre el perquè de les batalles que descriu i l'abast de les seves conseqüències.

A banda dels esdeveniments bèl·lics, a la Res Gestae es pot trobar una descripció detallada d'un tsunami que va afectar la costa est de la Mediterrània i va devastar la metròpoli d'Alexandria, el 21 de juliol del 365. La seva crònica descriu totes les seqüències del fenomen, la retirada de les aigües del mar i la sobtada ona gegant.

Bibliografia

• Chisholm, Hugh. "Encyclopædia Britannica", volum 1, article: «Ammianus, Marcellinus». Cambridge University Press, 1911. 
• Gibbon, Edward. " Decline and Fall of the Roman Empire", capítol 26, 1845. 
• Hunt, E.D «Christians and Christianity in Ammianus Marcellinus». Classical Quarterly, new series, 35, 1985.
• Kagan, Kimberly. "The Eye of Command". University of Michigan Press, 2006. 
• Kelly, Gavin «Ammianus and the Great Tsunami». The Journal of Roman Studies, 94, 2004. DOI: 10.2307/4135013.
• Kelly, Gavin. "Ammianus Marcellinus: The Allusive Historian". Cambridge University Press, 2008. 
• Reynolds, L.D.. "Texts and Transmission: A Survey of the Latin Classics". Oxford: Clarendon Press, 1983. 
• Stein, Ernst. "Geschichte des spätrömischen Reiches", 1928. 
• Treadgold, Warren T. "A history of the Byzantine state and society", 1997. ISBN 978-0-8047-2630-6. 

Vegeu també

• Maronsa.