Aepyornis

Aepyornis

Aepyornis maximus
Dades
Pes	540 kg
Període
Recent
Estat de conservació
Extint (Segle XVII )
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Aepyornithiformes
Família	Aepyornithidae
Gènere	Aepyornis Geoffroy, 1851
Espècies
Aepyornis gracilis Monnier 1913 Aepyornis hildebrandti Burckhardt 1893 Aepyornis maximus E. Geoffroy Saint-Hilaire 1851 Aepyornis medius Milne-Edwards i Grandidier 1866
Distribució
Endèmic de	Madagascar
Mida

Aepyornis és un gènere d'ocell elefant, un dels dos gèneres d'aus estrucioniformes endèmic de Madagascar conegut com a ocell elefant. Aquest animal de 400 kg fou l'au més gran del món fins a la seva extinció, fa uns 1.000 anys.

Taxonomia

Generalment avui en dia quatre espècies són acceptades en el gènere Aepyornis; A. hildebrandti, A. gracilis, A. medius i A. maximus,

però la validesa d'alguns és disputat, amb nombrosos autors de tractar a tots en una sola espècie, A. maximus.

• Aepyornis gracilis Monnier, 1913
• Aepyornis hildebrandti Burckhardt, 1893
  • Aepyornis mulleri Milne-Edwards i Grandidier, 1894
• Aepyornis maximus Hilaire, 1851
  • Aepyornis modestus Milne-Edwards i Grandidier, 1869
  • Aepyornis ingens Milne-Edwards i Grandidier, 1894
  • Aepyornis titan Andrews, 1894
• Aepyornis medius Milne-Edwards i Grandidier, 1866
  • Aepyornis grandidieri Rowley, 1867
  • Aepyornis cursor Milne-Edwards i Grandidier, 1894
  • Aepyornis lentus Milne-Edwards i Grandidier, 1894

Etimologia

Crani d'un Aepyornis

Aepyornis maximus és conegut comunament com l'"ocell elefant", un terme que segons sembla es va originar el 1298 per part de Marco Polo en la mitologia Rukh, tot i que aparentment es referia a una gran àguila prou forta com per "porta un elefant amb les seves urpes". Avistaments d'ous d'ocells elefant, pels primers navegants (per exemple, el text del Mapamundi de Fra Mauro de 1467-1469, si no és atribuïble als estruços) també podria haver estat erròniament atribuïda a una au de rapinya gegant de Madagascar. La llegenda del Rukh també podria tenir el seu origen en els albiraments d'aquesta au gegant subfòssil àguila en relació amb els països d'Àfrica que tenen l'àguila coronada africana, que ha estat descrit en el gènere Stephanoaetus de Madagascar, ser suficientment gran com per portar grans primats, actualment, lèmurs encara conserven la por als depredadors aeris d'aquest tipus. Una altra podria ser la percepció de retenció neotènica estrucioniforme, les característiques per les quals es poden confondre amb enormes pollets d'un ocell presumiblement més massiu.

Descripció

Aepyornis, era una au gegant no voladora, estrucioniforme natiu a Madagascar, extint almenys des del segle xvii. Aepyornis era l'au més gran del món, es creu que feia 3 m d'alçada i un pes de prop de mitja tona - 400 kg. S'han trobat restes d'Aepyornis adults i ous, i en alguns casos, els ous tenen una circumferència de més d'1 metre i una longitud de fins a 34 cm. El volum de l'ou és d'aproximadament 160 vegades més gran que un ou de gallina.

Hàbitat

Igual que el casuari, l'estruç, el nyandú, l'emú i el kiwi, Aepyornis era un estrucioniforme, no podia volar, i el seu estèrnum no tenia quilla. A conseqüència del fet que Madagascar i Àfrica es van separar fa molt de temps per al llinatge estrucioniformes, Aepyornis s'havia pensat que s'havien dispersat i s'havien convertit en aus no voladores i gegantines in situ. Un pont terrestre de Gondwana a Madagascar va estar disponible fa uns 85 milions d'anys, per al llinatge d'aus elefants.

Reproducció

Ous d'Aepyornis, Museu Nacional d'Història Natural, Paris

De tant en tant els ous subfòssils es troben intactes. La National Geographic Society a Washington posseeix un exemplar d'un ou d'Aepyornis que se li va donar a Luis Marden el 1967. La mostra està intacta i conté un esquelet embrionari de l'ocell nonat. Un altre ou gegant d'Aepyornis està en exhibició en el Museu d'Història Natural de Harvard a Cambridge. Un motlle d'ou d'Aepyornis es conserva a la Grant Museum of Zoology a la Universitat de Londres. El presentador de la BBC, David Attenborough té una closca d'ou fossilitzat gairebé completa, que ell va acoblar a partir de fragments que va recollir en una visita a Madagascar.

Extinció

Restauració d'Aepyornis maximus

L'opinió generalitzada és que l'extinció d'Aepyornis era un efecte de l'activitat humana. Inicialment les aus foren difoses, des del nord fins a l'extrem sud de Madagascar. Una teoria diu que els humans caçaven en massa les aus elefant i això va provocar l'extinció en un període temps molt curt (la hipòtesi de guerra llampec). En efecte, hi ha evidència que foren assassinats. Tanmateix, els seus ous poden haver estat el punt més vulnerable del seu cicle de vida. Un estudi arqueològic recent va trobar fragments de closques d'ou entre les restes dels focs humans, el que suggereix que els ous proporcionaven regularment menjars per a tota la família.

El moment exacte del període en què es va extingir tampoc és certa, contes d'aquestes aus gegants poden haver persistit durant segles en la memòria cultural. Hi ha evidència arqueològica òssia en la datació basada en el radiocarboni d'un Aepyornis en 1880 / - 70 BP (c. 120 AD) amb signes d'especejament i sobre la base de la datació per radiocarboni de petxines, al voltant de l'any 1000 BP (= c. 1000 dC).

Es creu que Aepyornis és l'animal llegendari extint malgaix anomenat vorompatra, en malgaix "ocell del pantà" (vorom es tradueix com a "ocell"). Després de molts anys d'intents fallits, les molècules d'ADN dels ous Aepyornis es van extreure amb èxit per un grup d'investigadors internacionals i els resultats foren publicats en les Actes de la Royal Society B. També s'ha suggerit que l'extinció era un efecte secundari d'impacte humà a causa de la transferència de malalties hipercomensals humanes com ara pollastres i gallina de guinea. Els ossos d'aquestes aus domesticades s'han trobat en subfòssils en diferents llocs a l'illa (MacPhee i Marx, 1997: 188), com ara Ambolisatra (Madagascar), on Mullerornis sp. i s'han informat Aepyornis maximus. En el programa transmès per la BBC a principis de 2011, David Attenborough va dir que "molt pocs ossos d'Aepyornis mostren signes de carnisseria, probablement perquè hi va haver un tabú nadiu malgaix en contra de matar Aepyornis, i aquesta és probablement la raó per la qual Aepyornis va sobreviure tant de temps després de l'arribada de l'home a Magadascar". Però això no diu res sobre si els nadius van tenir tants ous d'Aepyornis que les espècies es van extingir.

Referències culturals

H.G. Wells va escriure una història curta anomenada Aepyornis Island en la qual un mariner abandonat agafa un ou de Aepyornis i viu amb l'ocell, molt més gros que qualsevol registrat en la història, des de fa anys.

Vegeu també

• Gegantisme insular

Referències

• BBC News «One minute world news». Day in Pictures. BBC News, 25-03-2009 [Consulta: 26 març 2009].
• Brands, Sheila J. «The Taxonomicon : Taxon: Order Aepyornithiformes». Zwaag, Netherlands: Universal Taxonomic Services, 1989. Arxivat de l'original el 21 d’abril 2008. [Consulta: 21 gener 2010].
• Brodkorb, Pierce «Catalogue of Fossil Birds Part 1 (Archaeopterygiformes through Ardeiformes)» (PDF). Bulletin of the Florida State Museum, Biological Sciences. University of Florida [Gainesville, FL], 7, 4, 1963, pàg. 179–293.
• Cooper, A.; Lalueza-Fox, C.; Anderson, S.; Rambaut, A.; Austin, J.; Ward, R. «Complete Mitochondrial Genome Sequences of Two Extinct Moas Clarify Ratite Evolution». Nature, 409, 6821, 08-02-2001, pàg. 704–707. DOI: 10.1038/35055536. PMID: 11217857 [Consulta: 5 abril 2008].
• Davies, S.J.J.F.. «Elephant birds (Aepyornithidae)». A: Hutchins, Michael. Grzimek's Animal Life Encyclopedia. 8 Birds I Tinamous and Ratites to Hoatzins. 2a edició. Farmington Hills, MI: Gale Group, 2003, p. 103–104. ISBN 0-7876-5784-0. 
• Ghosh, Pallab «Ancient eggshell yields its DNA». BBC News, 10-03-2010 [Consulta: 23 abril 2010].
• Goodman, Steven M. «Description of a new species of subfossil eagle from Madagascar: Stephanoaetus (Aves: Falconiformes) from the deposits of Ampasambazimba». Proceedings of the Biological Society of Washington, 107, 1994, pàg. 421–428.
• Goodman, S. M.; Rakotozafy, L. M. A.. «Subfossil birds from coastal sites in western and southwestern Madagascar». A: Natural Change and Human Impact in Madagascar. Washington, DC: Smithsonian Institution Press, 1997, p. 257–279. ISBN 1-56098-683-2. 
• Hawkins, A. F. A.; Goodman, S. M.. The Natural History of Madagascar. University of Chicago Press, 2003, p. 1026–1029. ISBN 0-226-30307-1. 
• Hay, W. W.; DeConto, R. M.; Wold, C. N.; Wilson, K. M.; Voigt, S.. «Alternative global Cretaceous paleogeography». A: Evolution of the Cretaceous Ocean Climate System. Boulder, CO: Geological Society of America, 1999, p. 1-47. ISBN 0-8137-2332-9. 
• Mlíkovsky, J. «Eggs of extinct aepyornithids (Aves: Aepyornithidae) of Madagascar: size and taxonomic identity». Sylvia, 39, 2003, pàg. 133–138.
• Pearson, Mike Parker; Godden, K. In search of the Red Slave: Shipwreck and Captivity in Madagascar. Stroud, Gloucestershire: The History Press, 2002. ISBN 0-7509-2938-3. 
• van Tuinen, Marcel; Sibley, Charles G.; Hedges, S. Blair «Phylogeny and Biogeography of Ratite Birds Inferred from DNA Sequences of the Mitochondrial Ribosomal Genes» (PDF). Molecular Biology and Evolution, 15, 4, 1998, pàg. 370–376. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a025933. PMID: 9549088.
• «Vorompatra Central», 2005. Arxivat de l'original el 27 d'octubre 2009. [Consulta: 18 novembre 2013].
• Yoder, Anne D.; Nowak, Michael D. «Has Vicariance or Dispersal Been the Predominant Biogeographic Force in Madagascar? Only Time Will Tell». Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics, 37, 2006, pàg. 405–431. DOI: 10.1146/annurev.ecolsys.37.091305.110239.